Predicar en el desert

Gràcies a la inestimable colaboració de Pere que m'ha passat la carta dels mestres de valencià adreçada a sa Il·lustríssima Alopecia Camps (ací recree una pintada que hi ha d'enfront les finques de la Colmena) i un article que no havia llegit de Maria de la Pau Janer.

En la carta adreçada als mestres aquestos es pregunten quan els representants de tot el poble valencià deixaran d'instrumentalitzar un problema ja anacrònic, només defés per sectors residuals, fonamentalment concentrats a l'Horta i de caire estrictament polític. L'aixecament de les fronteres dels països deixa pas a unes estructures supranacionals que confronten tipus de pensaments, cultures o religions. Dins d'aquestes estructures només aquells elements dominants perviuen passant per damunt dels febles. Són les coses de la tan cacarejada globalització.
Una llengua parlada per més de quatre milions de parlants no és qualsevol cosa. Supera en gran part al nombre de parlants de llengües dels nous països de l'Est associats recentment i no disposa del mateix rang. És un patrimoni a mantindre i explotar.Hem d'anar cohesionats a Europa, sent conscients de que disposem d'una llengua rica i amb infinits matissos passant pels articles salats del mallorquí, per la sonoritat apitxada de l'Horta ...

'...Pobra València
Pobra València condemnada a quedar-se sense veu
perquè alguns volen robar-li les paraules...' (Vicent Andrés Estellés)