Las virgenes suicidas de Sofia Coppola

No cal dir que aguantar a Garci i els seus acòl·lits és un tasca de masoquistes ja què les teues impressions queden supeditades a les seues dialèctiques recarregades i poc inteligibles. No obstant, ahir els vaig fer front. El motiu era el debut a la direcció de la filla de Coppola amb l'adaptació d'una novela del mateix títol d'un tal Eugenides. El resum de la peli es basa en el seguiment de l'adolescència de cinc germanes amb pares de moral ultra-conservadora al mig d'un suburbi d'una gran ciutat americana. El despertar a l'adolescència de les xiques queda retallat per l'actitud dels seus pares en un intent desesperat i inutil perquè no es separen de les seus faldes. Sembla un cant a l'emancipació i l'aprofitament d'una època que tothom diu que és la millor de nostra vida. Res més lluny de la realitat, aporta un to agre i desesperat a causa de la incomprensió de les filles envers els pares i dels companys de classe respecte les mateixes xiques. D'un nihilisme brutal em va costar pillar la sonà bona i encara huí pense si entre els meus alumnes pot haver algun/a verge suicida. El pitjor de tot és que tinc serioses incògnites.