Els últims dies de Tandús
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
dilluns, 12 de setembre del 2005
divendres, 9 de setembre del 2005
Fent mal per Móra
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Canço que m'acompanya a Mora
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
No a l'urbanisme depredador en Benasau
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
dijous, 25 d’agost del 2005
La tornada
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Poca broma que anem en reserva
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
Per la vall d'Atxondo
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Festes de Donostia
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
dimecres, 24 d’agost del 2005
Segon dia per la costa biscaïna
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
No em puc resistir al moment batucada
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
dimarts, 23 d’agost del 2005
Primer dia de la setmana per l'Urkiola
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
dimecres, 10 d’agost del 2005
dimarts, 9 d’agost del 2005
Adéu a la Ballena Alegre
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
diumenge, 7 d’agost del 2005
Dues setmanes d'ostracisme
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
diumenge, 31 de juliol del 2005
Pròxima estació: Mora d'Ebre
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
divendres, 29 de juliol del 2005
Encara no m'he reposat de l'últim festival gatzaravaler
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
dilluns, 18 de juliol del 2005
Un dissabte amb els ulls ben oberts
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
diumenge, 10 de juliol del 2005
I Encontre Gatzarià
Només ens queda que Maese Nousseb ens aporte la seua cosmovisió del món gatzara i de que m'afine un poc la nou per a convocar-vos oficialment al I encontre gatzarià a celebrar en el camping de la Vila des del 25 de juliol amb el lema: "No som masclistes alcoians i volem la introducció de la dona a la web" (possiblement siga un poc llarg i l'haja d'acurtar).
Salut xiquets què tinguem per celebrar-ho i què ens faça bon oratge.
Només ens queda que Maese Nousseb ens aporte la seua cosmovisió del món gatzara i de que m'afine un poc la nou per a convocar-vos oficialment al I encontre gatzarià a celebrar en el camping de la Vila des del 25 de juliol amb el lema: "No som masclistes alcoians i volem la introducció de la dona a la web" (possiblement siga un poc llarg i l'haja d'acurtar).
Salut xiquets què tinguem per celebrar-ho i què ens faça bon oratge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

