Els últims dies de Tandús

Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.