Gaudir de Garcia

A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.