Un objectiu comú, diverses posicions enforntades
Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
dilluns, 31 d’octubre del 2005
Radio Klara: La ràdio lliure i llibertària
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
dimecres, 26 d’octubre del 2005
Antònia Font: tot un descobriment
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Cap de setmana de fira
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
dijous, 20 d’octubre del 2005
Haro Tecglen: roig i republicà
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
dimarts, 18 d’octubre del 2005
Huí la meua nebodeta fa un anyet
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
La ciudad invisible i Marta Echevarria
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
diumenge, 16 d’octubre del 2005
Empatx de bodes
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
dimarts, 11 d’octubre del 2005
Seduït pels podcasts
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Perdut per la Fageda d'En Jordà
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
diumenge, 2 d’octubre del 2005
Excel·lent soparet i bona receptivitat
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
dissabte, 1 d’octubre del 2005
Conviure amb la síndrome de Diògenes
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
dimarts, 27 de setembre del 2005
A la gata de mon pare
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
divendres, 23 de setembre del 2005
Ben GAZZARA, premi Donostia
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
dijous, 22 de setembre del 2005
Màgic Dylan
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
dilluns, 19 de setembre del 2005
Tribut al turista vilero
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
divendres, 16 de setembre del 2005
És la meua vocació la de mestre?
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Gaudir de Garcia
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
dimecres, 14 de setembre del 2005
Primers dies d'escola
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)