Crònica d'un congrés

Dijous començava el primer congrés al que mai havia assistit. El motiu era la presentació del projecte que encara no he enllestit (huí he fet l'enèssima matrícula per tractar de acabar-lo). El treball havia estat preparat amb suficient antelació com per anar tranquilet a la cita. Res més lluny de la realitat.

El cotxe em deixa tirat i he de recórrer al socorregut Cliet del Tio Paco, hi ha un canvi d'horari d'ultima hora en l'ordre de les presentacions i em toca exposar després de dinar (soc incapaç d'agafar el tallat a causa de la meua tremolor tan característica). Aplega l'hora, pose la verborrea a funcionar, m'enrotlle en la intoducció i passe de puntetes per allò realment important. El públic se n'adona i em dedica un sorollós silenci. No m'atrevisc a veure la cara del tutor ni la del moderador. Després visita a l'Oceonogràfic per oblidar el fiasco amb companyia de la balena beluga recent nascuda, amb els peixos colorits dels mars tropicals i com no, amb els ferotges taurons.

Aplega l'hora de llepar-me les ferides amb companyia de la comunitat la qual va entendre la delicada situació i em van oferir el més ferm dels suports adornats per notes d'humor ben guanyades.

Va aplegar Radio-City i ja el congrés era una anècdota. El Carme té efectes terapèutics i botar-se semàfors en roig li aporta picantet a les nostres avorrides vides.

Més congressos per favor, encara que siguen de dolçaina!!