A per el 5000
A veure si canviar la cançó del mes què s'ha convertit en cançó del mes ajuda a assolir la fita del 5000 sense necessitat de l'ajuda de laqueinflaelcontaor. El mp3 és de la troba Kung-Fu i està compost per ex-membres de Dusminguet. Que us vaja de gust!!
dilluns, 8 de maig del 2006
diumenge, 7 de maig del 2006
De sobte, Carla Bruni
Ex-model de primera fila, es va passar fa uns anys a la música amb un estil molt personal i intimista. La pena és que no controle molt el francés. Un anunci de Nescafé Descafeïnat la va publicitar molt i la veritat és que val la pena. Ací va l'enllaç a la propaganda (Video) i a continuació la lletra de la cançó més famosa:
Quelqu'un m'a dit
On me dit que nos vies
Ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant
Comme fanent les roses.
On me dit
Que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux
Pourtant quelqu'un m'a dit...
{Refrain:}
Que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit
Que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?
On me dit
Que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien
Et qu'il nous promet tout
Parait qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main
Et on se retrouve fou
Pourtant quelqu'un m'a dit ...
{au refrain}
Mais qui est ce qui m'a dit
Que toujours tu m'aimais?
Je ne me souviens plus
C'était tard dans la nuit,
J'entend encore la voix,
Mais je ne vois plus les traits
"Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que
J'vous l'ai dit"
Tu vois quelqu'un m'a dit...
Que tu m'aimais encore,
Me l'a t'on vraiment dit...
Que tu m'aimais encore,
Serais ce possible alors ?
On me dit que nos vies
Ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant
Comme fanent les roses.
On me dit
Que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux
Pourtant quelqu'un m'a dit...
Ex-model de primera fila, es va passar fa uns anys a la música amb un estil molt personal i intimista. La pena és que no controle molt el francés. Un anunci de Nescafé Descafeïnat la va publicitar molt i la veritat és que val la pena. Ací va l'enllaç a la propaganda (Video) i a continuació la lletra de la cançó més famosa:
Quelqu'un m'a dit
On me dit que nos vies
Ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant
Comme fanent les roses.
On me dit
Que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux
Pourtant quelqu'un m'a dit...
{Refrain:}
Que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit
Que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?
On me dit
Que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien
Et qu'il nous promet tout
Parait qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main
Et on se retrouve fou
Pourtant quelqu'un m'a dit ...
{au refrain}
Mais qui est ce qui m'a dit
Que toujours tu m'aimais?
Je ne me souviens plus
C'était tard dans la nuit,
J'entend encore la voix,
Mais je ne vois plus les traits
"Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que
J'vous l'ai dit"
Tu vois quelqu'un m'a dit...
Que tu m'aimais encore,
Me l'a t'on vraiment dit...
Que tu m'aimais encore,
Serais ce possible alors ?
On me dit que nos vies
Ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant
Comme fanent les roses.
On me dit
Que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux
Pourtant quelqu'un m'a dit...
Olé pels ous del Sata i la comissió de la Santa Creu
Sovint diuen què aquest món és per als valents. Aquesta afirmació no m'agrada massa per com és d'anti-democràtica. Ara, hi ha vegades què és innegable la seua validesa. Cap de setmana com aquestos farcits d'actes per Biar, Ontinyent, Llutxent etc. no és el millor moment per contractar una orquestra de les millors de l'entorn. Anit, posant-me en la pell dels organitzadors, m'hagueren caigut els ous a terra esperant el pitjor i en el decurs de la nit hauria tret pit per com de bé va anar tot. Quasi sempre em cague en alguna cosa, esta web està repleta de comentaris despectius. Huí faig una excepció i em lleve el barret davant el meu cosí, Reig i companyia. Xapó!!! Què prenguen nota els majorals de Sant Agustí
Sovint diuen què aquest món és per als valents. Aquesta afirmació no m'agrada massa per com és d'anti-democràtica. Ara, hi ha vegades què és innegable la seua validesa. Cap de setmana com aquestos farcits d'actes per Biar, Ontinyent, Llutxent etc. no és el millor moment per contractar una orquestra de les millors de l'entorn. Anit, posant-me en la pell dels organitzadors, m'hagueren caigut els ous a terra esperant el pitjor i en el decurs de la nit hauria tret pit per com de bé va anar tot. Quasi sempre em cague en alguna cosa, esta web està repleta de comentaris despectius. Huí faig una excepció i em lleve el barret davant el meu cosí, Reig i companyia. Xapó!!! Què prenguen nota els majorals de Sant Agustí
dilluns, 24 d’abril del 2006
Esglais de cap de setmana
A causa de les diverses inclemències metereològiques, vaig preferir quedar-me a casa que no baixar perquè la Benemérita em sobés de dalt a baix buscant no se quins polvos de talco... I res, un cap de setmana basat en fer faena d'una manera relaxada i sense incidents ... bueno sí!! el govern valencià va a crear una llei de golf on fomentarà la construcció de camps de golf PÚBLICS. Aaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!! què està boig el tio Camps!!!
A causa de les diverses inclemències metereològiques, vaig preferir quedar-me a casa que no baixar perquè la Benemérita em sobés de dalt a baix buscant no se quins polvos de talco... I res, un cap de setmana basat en fer faena d'una manera relaxada i sense incidents ... bueno sí!! el govern valencià va a crear una llei de golf on fomentarà la construcció de camps de golf PÚBLICS. Aaaaaaaaahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!!! què està boig el tio Camps!!!
divendres, 14 d’abril del 2006
75 anys de la II República
"Hoy puede ser un gran día , imposible de recuperar, un ejemplar único , no lo dejes escapar. Pelea por lo que quieres y no desesperes si algo no anda bien. Hoy puede ser un gran día y mañana también "
Huí fa 75 anys, la victòria del republicanisme urbà envers el monarquisme rural, provocava una involució pacífica què acabava en la proclamació de la II República. A hores d'ara, la polarització continua. Mentre huí El País fa una visió bucòl·lica d'aquell dia en què Espanya és va alçar republicana, ABC i El Mundo s'entesten en mostrar la cara més negativa del règim. Com tot, cap estructura de govern és perfecta, però desacreditar allò legitimament establert i què va ser tallat de socarrel per un alçament armat, és un exercici de cinisme històric. Fets com la implantació del vot per a les dones no pot quedar minimitzat. Ara bé, tampoc s'hem de tirar terra els ulls plantejant una República de fantasia. Possiblement, els objectius marcats eren massa ambiciosos per a una societat tan endarrerida com la espanyola de llavors i el resultat va ser l'agitació social i la polarització de postures què va desembocar en la tragedia del 36.
"Hoy puede ser un gran día , imposible de recuperar, un ejemplar único , no lo dejes escapar. Pelea por lo que quieres y no desesperes si algo no anda bien. Hoy puede ser un gran día y mañana también "
Huí fa 75 anys, la victòria del republicanisme urbà envers el monarquisme rural, provocava una involució pacífica què acabava en la proclamació de la II República. A hores d'ara, la polarització continua. Mentre huí El País fa una visió bucòl·lica d'aquell dia en què Espanya és va alçar republicana, ABC i El Mundo s'entesten en mostrar la cara més negativa del règim. Com tot, cap estructura de govern és perfecta, però desacreditar allò legitimament establert i què va ser tallat de socarrel per un alçament armat, és un exercici de cinisme històric. Fets com la implantació del vot per a les dones no pot quedar minimitzat. Ara bé, tampoc s'hem de tirar terra els ulls plantejant una República de fantasia. Possiblement, els objectius marcats eren massa ambiciosos per a una societat tan endarrerida com la espanyola de llavors i el resultat va ser l'agitació social i la polarització de postures què va desembocar en la tragedia del 36.
dimarts, 11 d’abril del 2006
Afegit enllaç de la cançó de la setmana
A l'esquerra comença una nova secció que vol reflectir els gustos musicals rcents d'aquell qui ho escriu. Fugint de Cadenes 40, Kiss FM i resta de mercadotecnia, us suggerisc "Facto de la Fe", grup barceloní amb cançons xiuxiuejants. Vegeu que tal!! La setmana que ve l'Himne de Riego en commemoració de la proclamació de la II República
A l'esquerra comença una nova secció que vol reflectir els gustos musicals rcents d'aquell qui ho escriu. Fugint de Cadenes 40, Kiss FM i resta de mercadotecnia, us suggerisc "Facto de la Fe", grup barceloní amb cançons xiuxiuejants. Vegeu que tal!! La setmana que ve l'Himne de Riego en commemoració de la proclamació de la II República
dilluns, 10 d’abril del 2006
"Antònia Font" torna a la càrrega
Sip, 'Batiskafo Katiuskas' és el nou fill d'aquest grup impossible d'etiquetar i sorprenent per l'ús que fa de la música electrònica i per les lletres surrealistes què escriuen. Per a mostra un botó.
Sip, 'Batiskafo Katiuskas' és el nou fill d'aquest grup impossible d'etiquetar i sorprenent per l'ús que fa de la música electrònica i per les lletres surrealistes què escriuen. Per a mostra un botó.
diumenge, 9 d’abril del 2006
Eclèctica setmana de concerts
El bon oratge ja es manifesta en tot el seu esplendor i això origina què centenars de concerts poblen els nostres municipis o ciutats més propers. Tot va començar dissabte passat en la Selva del Camp (Tarragona). Allí actuaven uns desconeguts "Calima", hereus de Ojos de Brujo tractant de fer mestissatge entre el flamenc i ritmes com la rumba o el reggae. Després actuaren els "Denominacion de Origen", que tot el d'abans afegien un fort contingut hip-hopero i una admiació tancada envers la figura de Camarón (serà pels Goya?). Per finalitzar eixiren Macaco, els plat fort del concert. Va ser una actuació que va anar de menys a més. Presentaven les cançons del seu últim disc 'Ingravitto' i la veritat és què l'últim del concert va ser el millor amb la gent completament entregada.
Ahir en Ontinyent, Llach oferia la seua última actuació davant un públic entregat i què sempre li ho ha donat tot. Enrere queda ja l'actuació de quan l'atac a l'Iraq dels americans. Un Llach enrabiat feia tremolar l'Echegaray esclafant les tecles del piano i denunciava amb un to esgarrrat la injustícia que s'estava cometent. Ahir, no va deixar de banda els seus comentaris àcids i tendres per tal de presentar les cançons del seu últim concert i quan va començar el 'Camí a Itaca' el sentits s'esvalotaren i convergiren en una rendida admiració.
Huí canvi de registre, tenia comptes pendents amb el concert de Rams dels Moros Vells i he tingut el gust de gaudir-ho a més de saldar comptes. Amb un maset replet i amb un poc de retard han anat sonant pasdobles, marxes mores i cristianes. Menció especial a un pasdoble alcoià què més pareixia una marxa cristiana, la marxa mora 'Berebers d'Altea' i com a colofó 'Als Moros Vells', marxa mora què posa els pels de punta.
El bon oratge ja es manifesta en tot el seu esplendor i això origina què centenars de concerts poblen els nostres municipis o ciutats més propers. Tot va començar dissabte passat en la Selva del Camp (Tarragona). Allí actuaven uns desconeguts "Calima", hereus de Ojos de Brujo tractant de fer mestissatge entre el flamenc i ritmes com la rumba o el reggae. Després actuaren els "Denominacion de Origen", que tot el d'abans afegien un fort contingut hip-hopero i una admiació tancada envers la figura de Camarón (serà pels Goya?). Per finalitzar eixiren Macaco, els plat fort del concert. Va ser una actuació que va anar de menys a més. Presentaven les cançons del seu últim disc 'Ingravitto' i la veritat és què l'últim del concert va ser el millor amb la gent completament entregada.
Ahir en Ontinyent, Llach oferia la seua última actuació davant un públic entregat i què sempre li ho ha donat tot. Enrere queda ja l'actuació de quan l'atac a l'Iraq dels americans. Un Llach enrabiat feia tremolar l'Echegaray esclafant les tecles del piano i denunciava amb un to esgarrrat la injustícia que s'estava cometent. Ahir, no va deixar de banda els seus comentaris àcids i tendres per tal de presentar les cançons del seu últim concert i quan va començar el 'Camí a Itaca' el sentits s'esvalotaren i convergiren en una rendida admiració.
Huí canvi de registre, tenia comptes pendents amb el concert de Rams dels Moros Vells i he tingut el gust de gaudir-ho a més de saldar comptes. Amb un maset replet i amb un poc de retard han anat sonant pasdobles, marxes mores i cristianes. Menció especial a un pasdoble alcoià què més pareixia una marxa cristiana, la marxa mora 'Berebers d'Altea' i com a colofó 'Als Moros Vells', marxa mora què posa els pels de punta.
dimarts, 28 de març del 2006
Mobil·lització contra la macro-urbanització
Dijous 19:30 tothom què estiga al poble i se l'estime què acudisca a la plaça per a protestar contra la imposició d'un pegot què no farà sinó descohesionar el sentiment de poble, a més d'esquilmar els recursos hídrics i atemptar a la supervivència de l'entorn de la Mariola. Els què no podrem estar, des de la webcam hi serem presents.
Dijous 19:30 tothom què estiga al poble i se l'estime què acudisca a la plaça per a protestar contra la imposició d'un pegot què no farà sinó descohesionar el sentiment de poble, a més d'esquilmar els recursos hídrics i atemptar a la supervivència de l'entorn de la Mariola. Els què no podrem estar, des de la webcam hi serem presents.
dimecres, 22 de març del 2006
Enfoque i la festa nacional
"... Cuando el acero me traspasa el corazón
y se le llama fiesta
y otra vuelta de tuerca
cuando el sadismo se convierte en tradición
y la faena encesta
y nadie se molesta ..." (Grana y oro. Reincidentes)
Després del debat ahir d'Enfoque no semblen haver més arguments per donar més suport:
1).- Les ramaderies són més costoses que el constituir les deheses com parcs naturals per a garantir la seua conservació. A més solen enriquir als de sempre, als terratinents de tota la vida.
2).- El sistema nerviós de l'animal és molt semblant als dels humans. Llavors només s'ha de pensar en els nostres sentiments a l'hora de clavar-nos espases o banderilles per l'esquena.
3).- El bou de lídia no constitueix una raça per sí mateix, és un animal asilvestrat similar als seus congeneres de corral o lleteres.
"... Cuando el acero me traspasa el corazón
y se le llama fiesta
y otra vuelta de tuerca
cuando el sadismo se convierte en tradición
y la faena encesta
y nadie se molesta ..." (Grana y oro. Reincidentes)
Després del debat ahir d'Enfoque no semblen haver més arguments per donar més suport:
1).- Les ramaderies són més costoses que el constituir les deheses com parcs naturals per a garantir la seua conservació. A més solen enriquir als de sempre, als terratinents de tota la vida.
2).- El sistema nerviós de l'animal és molt semblant als dels humans. Llavors només s'ha de pensar en els nostres sentiments a l'hora de clavar-nos espases o banderilles per l'esquena.
3).- El bou de lídia no constitueix una raça per sí mateix, és un animal asilvestrat similar als seus congeneres de corral o lleteres.
dimarts, 21 de març del 2006
"Platillos volantes" molt a prop de Móra
Ahir a Version Española varen tirar "Platillos volantes" que relata les desventures de dos anti-herois, els quals, es plantegen el seu propi món paral·lel per abstraure´s de la dictadura dels anys 70. El cas és què preveïen una macro-concentració d'ovnis a Tivissa, un poblet situat a 10 km de Móra. Resulta què tinc un alumne d'aquell poble i m'ha comentat que sap el lloc exacte on estaven previstos els avistaments... em mola el rotllo Íker Jiménez i de Tercer Milenio i ja estioc planejant el dia en el què anar ... Hay alguien ahi fuera!!! UUUhhhh!!
Ahir a Version Española varen tirar "Platillos volantes" que relata les desventures de dos anti-herois, els quals, es plantegen el seu propi món paral·lel per abstraure´s de la dictadura dels anys 70. El cas és què preveïen una macro-concentració d'ovnis a Tivissa, un poblet situat a 10 km de Móra. Resulta què tinc un alumne d'aquell poble i m'ha comentat que sap el lloc exacte on estaven previstos els avistaments... em mola el rotllo Íker Jiménez i de Tercer Milenio i ja estioc planejant el dia en el què anar ... Hay alguien ahi fuera!!! UUUhhhh!!
dilluns, 20 de març del 2006
Reportatge jordià
He agregat les fotos a les festes i quan tinga temps ja les organitze. Qui ho diria, la germanor entre cardaorets i banyerudetes!!
He agregat les fotos a les festes i quan tinga temps ja les organitze. Qui ho diria, la germanor entre cardaorets i banyerudetes!!
dimarts, 14 de març del 2006
dilluns, 13 de març del 2006
Lo cap de setmana
Fent ús i abús de l'article neutre, sopant en la Porta del Priorat, departint amb Barney (el del bar de Moe) i no podent tastar l'arxiconeguda cervesa Duff, de traca per Tarragona anant a garitos de ligar, adonant-se de que 'tabardillos' hi ha molts i pesaets, molestant a Greenwich a hores intempestives, gaudint de l'esplendid terç de banderilles de Blogber i coneixent les dades del meu primer bolo oficial.. data: diumenge 14 de maig. Lloc: Mercat de la Boqueria. Motiu: Festa de l'orxata. Estic ja fet un flam (estalvieu-se els acudits fàcils)
Fent ús i abús de l'article neutre, sopant en la Porta del Priorat, departint amb Barney (el del bar de Moe) i no podent tastar l'arxiconeguda cervesa Duff, de traca per Tarragona anant a garitos de ligar, adonant-se de que 'tabardillos' hi ha molts i pesaets, molestant a Greenwich a hores intempestives, gaudint de l'esplendid terç de banderilles de Blogber i coneixent les dades del meu primer bolo oficial.. data: diumenge 14 de maig. Lloc: Mercat de la Boqueria. Motiu: Festa de l'orxata. Estic ja fet un flam (estalvieu-se els acudits fàcils)
dimarts, 7 de març del 2006
dilluns, 6 de març del 2006
No a la macrourbanització de Sant Antoni
Per molts motius, perquè és la façana del poble, perquè s'integraria dintre del conjunt del parc natural, perquè propiciaria una escissió del poble, una manca de serveis i un increment de població que el municipi és incapaç d'absorbir... per això i més motius clica i adhereix-te
Per molts motius, perquè és la façana del poble, perquè s'integraria dintre del conjunt del parc natural, perquè propiciaria una escissió del poble, una manca de serveis i un increment de població que el municipi és incapaç d'absorbir... per això i més motius clica i adhereix-te
dimecres, 1 de març del 2006
Tarda de volei
I love this game... és el millor per a digerir una calçotada d'antologia pels calçots, la carn i el vinatxo... si les ulleres a meitat camí no em segueixen, no passa res!! què se'n va gent, tampoc passa res!!! quedem els irreductibles de Chafarinas!! Això sí, tot s'ha acabat quan alguna ha penjat el baló al sostre de l'insti... Què lleig és creixer i què bonic és perdre la vesprà jugant al volei, fent olor a sarnà de les gordes i amb un somriure de pur plaer. curigi, ahí va això!!
I love this game... és el millor per a digerir una calçotada d'antologia pels calçots, la carn i el vinatxo... si les ulleres a meitat camí no em segueixen, no passa res!! què se'n va gent, tampoc passa res!!! quedem els irreductibles de Chafarinas!! Això sí, tot s'ha acabat quan alguna ha penjat el baló al sostre de l'insti... Què lleig és creixer i què bonic és perdre la vesprà jugant al volei, fent olor a sarnà de les gordes i amb un somriure de pur plaer. curigi, ahí va això!!
Ja tenim màquina de café a l'insti
Què guai!! Què guai!! Ja tenim màquina per a jugar!! A mi me la bufa que done bé el café o mal. Ja comence a assignar papers dels personatges de la sèrie del moment. Des de l'objectivitat què em dóna el personatge d'informàtic (paper menudet però amb cos), ja tinc més o menys perfilats a la resta. La llàstima és què no coneixeu a ningú i no podem fer broma de Bernardo o d'algún altre. Bueno sí, a Cañizares sí què la coneixeu alguns d'oida. Admet apostes.
Què guai!! Què guai!! Ja tenim màquina per a jugar!! A mi me la bufa que done bé el café o mal. Ja comence a assignar papers dels personatges de la sèrie del moment. Des de l'objectivitat què em dóna el personatge d'informàtic (paper menudet però amb cos), ja tinc més o menys perfilats a la resta. La llàstima és què no coneixeu a ningú i no podem fer broma de Bernardo o d'algún altre. Bueno sí, a Cañizares sí què la coneixeu alguns d'oida. Admet apostes.
dilluns, 27 de febrer del 2006
A voltes per BCN
De nou, el Karma de la Plaça Reial va deparar el millor de la nit, encara què la visita a l'irlandés infestat de guiris va ser un aperitiu ben fort. Ja et veus les anglesotes ben rojotes cantant Old Macdonald (no vam tenir més remei per unir-se al cor de veus privilegiades)... ja al Karma vam recurrir al nostre irreductible esperit faller per anar fent amistats a tort i dret fins què la nit em va sorpendre de nou en Sants ja de camí a casa. El pitjor és que alumnes de l'institut havien tingut la mateixa idea i ara tinc ben guanyat l'apelatiu de kràpula i noctàmbul. Puff, sort què és compartit!!!
De nou, el Karma de la Plaça Reial va deparar el millor de la nit, encara què la visita a l'irlandés infestat de guiris va ser un aperitiu ben fort. Ja et veus les anglesotes ben rojotes cantant Old Macdonald (no vam tenir més remei per unir-se al cor de veus privilegiades)... ja al Karma vam recurrir al nostre irreductible esperit faller per anar fent amistats a tort i dret fins què la nit em va sorpendre de nou en Sants ja de camí a casa. El pitjor és que alumnes de l'institut havien tingut la mateixa idea i ara tinc ben guanyat l'apelatiu de kràpula i noctàmbul. Puff, sort què és compartit!!!
divendres, 24 de febrer del 2006
Un compositor realitza un passodoble a Camps per la seua personalitat torera
No comment. Llegiu i flipeu. Estem malalts!!
No comment. Llegiu i flipeu. Estem malalts!!
dijous, 23 de febrer del 2006
Seduït per Cañizares, Mari Carmen, clar
Ha aconseguit què em desenganxe del Guiñol, però és què Camera Café vicia i molt. Cadascú té el seu punt però la reina és Mari Carmen Cañizares, de 30 anys però amb una ingenuitat pròpia del jardí d'infància. Té una relació impossible amb Bernardo, l'altre Peter Pan de la sèrie, què mai acaba de quallar i la resta del personal no l'entenen per a res. La seua millor amiga és Marimar. Totes dues tenen una vida sense emocions i per tant perden el temps amb temes com l'astrologia, les malalties, els xiquets... Ai Cañizares!!
Ha aconseguit què em desenganxe del Guiñol, però és què Camera Café vicia i molt. Cadascú té el seu punt però la reina és Mari Carmen Cañizares, de 30 anys però amb una ingenuitat pròpia del jardí d'infància. Té una relació impossible amb Bernardo, l'altre Peter Pan de la sèrie, què mai acaba de quallar i la resta del personal no l'entenen per a res. La seua millor amiga és Marimar. Totes dues tenen una vida sense emocions i per tant perden el temps amb temes com l'astrologia, les malalties, els xiquets... Ai Cañizares!!
dimarts, 21 de febrer del 2006
Misteri en el comptador de firmes Anti-Estatut
Des de la web de Pitido Popular s'ha fet un estudi del comptador què apareix en la web del PP i què recompta les signatures dels usuaris que es posicionen contra la reforma de l'Estatut Català. S'han sorprés per l'increment constant de signatures i per d'altres irregularitats. En Informativos Telecinco teniu la informació explicada de manera més comprensible. Mai aconseguiran deixar de sorprendre'ns estos peperos.
Des de la web de Pitido Popular s'ha fet un estudi del comptador què apareix en la web del PP i què recompta les signatures dels usuaris que es posicionen contra la reforma de l'Estatut Català. S'han sorprés per l'increment constant de signatures i per d'altres irregularitats. En Informativos Telecinco teniu la informació explicada de manera més comprensible. Mai aconseguiran deixar de sorprendre'ns estos peperos.
dilluns, 20 de febrer del 2006
Ramon Trecet i el bàsquet
És la veu que em va descobrir el basquet, especialment la NBA amb aquells Pistons que arrsaven a qualsevol Magic Johnson o Jordan què es posaren per mig. Els anomenaven els Bad Boys (Laimbeer, Dumars, Thomas o un jovenet Dennis Rodman)... Tots aquells ninotets es movien baix les narracions entregades i passionals del Trecet amb els característics Ding-Dong, Catacrock i altres onomatopeies.
De sobte, va desaparéixer i el vaig retrobar en un àmbit totalment distint, a Ràdio 3, dirigint un programa com Dialogos 3 dedicat al què anomenem música New Age. Mentrestant el bàsquet ha buscat sucedanis com el Andrés Montes però el gran mestre ha tornat. I aquesta vegada per a quedar-se. Disposa de columna pròpia en el diari Marca. (Curigi: atenció a la frase què s'ha agafat el Trecet)
És la veu que em va descobrir el basquet, especialment la NBA amb aquells Pistons que arrsaven a qualsevol Magic Johnson o Jordan què es posaren per mig. Els anomenaven els Bad Boys (Laimbeer, Dumars, Thomas o un jovenet Dennis Rodman)... Tots aquells ninotets es movien baix les narracions entregades i passionals del Trecet amb els característics Ding-Dong, Catacrock i altres onomatopeies.
De sobte, va desaparéixer i el vaig retrobar en un àmbit totalment distint, a Ràdio 3, dirigint un programa com Dialogos 3 dedicat al què anomenem música New Age. Mentrestant el bàsquet ha buscat sucedanis com el Andrés Montes però el gran mestre ha tornat. I aquesta vegada per a quedar-se. Disposa de columna pròpia en el diari Marca. (Curigi: atenció a la frase què s'ha agafat el Trecet)
diumenge, 19 de febrer del 2006
dissabte, 18 de febrer del 2006
Revisió de la pàgina de Pot de Plom
La gent de Pot de Plom no necessita assesors publicitaris, gent com els batles de Xàtiva, de Bocairent o ara més recentment els encarregats de Teatres de la Generalitat (tots del mateix ram i amb manies de coartar opinions) ja s'ho fan per a què la colla de Xavi Castillo no caiga en l'oblit. Gràcies a la recent prohibició, m'he animat a obrir de nou la pàgina dels Pot de Plom i ha sigut tota una sorpresa veure la remodelació que ha tingut. Jutgeu vosaltres mateix. Canviant de terç, enhorabona als taulellers per la tercera final aconseguida. Demà, a rematar.
La gent de Pot de Plom no necessita assesors publicitaris, gent com els batles de Xàtiva, de Bocairent o ara més recentment els encarregats de Teatres de la Generalitat (tots del mateix ram i amb manies de coartar opinions) ja s'ho fan per a què la colla de Xavi Castillo no caiga en l'oblit. Gràcies a la recent prohibició, m'he animat a obrir de nou la pàgina dels Pot de Plom i ha sigut tota una sorpresa veure la remodelació que ha tingut. Jutgeu vosaltres mateix. Canviant de terç, enhorabona als taulellers per la tercera final aconseguida. Demà, a rematar.
divendres, 17 de febrer del 2006
dimarts, 14 de febrer del 2006
Al·leuia!! El clero es desemmascara solet
Què la cosa va a la deriva és una constatació diària, què amb el seu declivi arrastre milions i milions d'esperances és un crim que no té preu. Ara va i apareix un rector fatxot valencià (els deixebles de Tarancon fan olor a naftalina) per justificar les agressions dintre de la parella. Com diria Asterix: Estan bojos estos capellans!!
Amb erudits com el sotanes de torn, es justifica la dita de cagar-se en cent capellans enrotllats en paper d'al·leuia. Deixàrem tranquiles a les pobres mèuques que ja tenen prou amb la duresa del seu quefer diari.
Què la cosa va a la deriva és una constatació diària, què amb el seu declivi arrastre milions i milions d'esperances és un crim que no té preu. Ara va i apareix un rector fatxot valencià (els deixebles de Tarancon fan olor a naftalina) per justificar les agressions dintre de la parella. Com diria Asterix: Estan bojos estos capellans!!
Amb erudits com el sotanes de torn, es justifica la dita de cagar-se en cent capellans enrotllats en paper d'al·leuia. Deixàrem tranquiles a les pobres mèuques que ja tenen prou amb la duresa del seu quefer diari.
dilluns, 13 de febrer del 2006
Clara-Simó ens té huí en compte
Ací us deixe l'enllaç on ens esmenta i el paragraf concret:
Isabel Clara-Simó. Diari Avui (13/02/2005)
Ací us deixe l'enllaç on ens esmenta i el paragraf concret:
Isabel Clara-Simó. Diari Avui (13/02/2005)
Retornat a la rutina
Què no seré Alberto Tomba és una conclusió que ja tenia al cap abans de posar-me els esquís i els bastons, què esquiar enganxa és una altra, què la joventut desfasa a mars és indubtable, què nosaltres érem monjons benedictins quan eixíem per ahí també. A veure si m'agencie un cable que les fotos clamen al cel poder eixir de la càmera. Vaig a acabar dos cursets que tinc pendents. M'emocione al veure què la comunitat gatzara ha tirat del carro durant la meua estada en Port Ainé. Vagen per vosaltres unes llagrimetes virtuals.
Què no seré Alberto Tomba és una conclusió que ja tenia al cap abans de posar-me els esquís i els bastons, què esquiar enganxa és una altra, què la joventut desfasa a mars és indubtable, què nosaltres érem monjons benedictins quan eixíem per ahí també. A veure si m'agencie un cable que les fotos clamen al cel poder eixir de la càmera. Vaig a acabar dos cursets que tinc pendents. M'emocione al veure què la comunitat gatzara ha tirat del carro durant la meua estada en Port Ainé. Vagen per vosaltres unes llagrimetes virtuals.
dimecres, 1 de febrer del 2006
Per la protecció del territori...
i contra la màfia de gent sense escupols que atempte contra l'entorn natural del poble. No volem a aprofitats què ven a xuclar-nos la sang. A més, ja han quedat convenientment retratats. Ací un exemple.
i contra la màfia de gent sense escupols que atempte contra l'entorn natural del poble. No volem a aprofitats què ven a xuclar-nos la sang. A més, ja han quedat convenientment retratats. Ací un exemple.
dimarts, 31 de gener del 2006
Noves guerres a la recerca d'un nom
Hi ha gent que agafa distància per tal d'esbrinar els origens de la disbauxa dels nostras dies:
"(...) después del 11 de septiembre del 2001 aceptamos el linchamiento. Desde aquel infausto día que destruyó la confianza en la impunidad imperial y nos dejó solos entre muchos muertos y bastantes fantasmas, desde ese trágico día nos convertimos en forajidos, o más bien admitimos que el comportamiento de los sin ley era nuestra mejor respuesta, nuestra mejor defensa. Haremos como ellos, dijeron los que ya eran como ellos antes de que los demás soñaran con alcanzar tal nivel de desprecio y criminalidad. La dinámica es muy sencilla y muy fácil de explicar, y además es tan vieja como el crimen de Estado. Cuando una sociedad se siente atacada, lo paga con los más débiles de sus enemigos (...)"
L'article es de Gregorio Moran i va aparéixer a la Vanguardia. L'enllaç ací.
Hi ha gent que agafa distància per tal d'esbrinar els origens de la disbauxa dels nostras dies:
"(...) después del 11 de septiembre del 2001 aceptamos el linchamiento. Desde aquel infausto día que destruyó la confianza en la impunidad imperial y nos dejó solos entre muchos muertos y bastantes fantasmas, desde ese trágico día nos convertimos en forajidos, o más bien admitimos que el comportamiento de los sin ley era nuestra mejor respuesta, nuestra mejor defensa. Haremos como ellos, dijeron los que ya eran como ellos antes de que los demás soñaran con alcanzar tal nivel de desprecio y criminalidad. La dinámica es muy sencilla y muy fácil de explicar, y además es tan vieja como el crimen de Estado. Cuando una sociedad se siente atacada, lo paga con los más débiles de sus enemigos (...)"
L'article es de Gregorio Moran i va aparéixer a la Vanguardia. L'enllaç ací.
dilluns, 23 de gener del 2006
La hora chanante i el Turista Fallero
Què la tornada de l'únic i genuí turista ha sigut tota una bocanada d'aire fresc per a la comunitat gatzara és un fet. La hora chanante és un filó què només els què tenen parabòlica coneixien però que a Internet està pertot arreu. Us deixe els enllaços i deixeu-se dur. Sobren les paraules. Ací us passe l'enllaç del programa i ací un video de M.A. sense preu. Turista, benvingut a casa!!.
Què la tornada de l'únic i genuí turista ha sigut tota una bocanada d'aire fresc per a la comunitat gatzara és un fet. La hora chanante és un filó què només els què tenen parabòlica coneixien però que a Internet està pertot arreu. Us deixe els enllaços i deixeu-se dur. Sobren les paraules. Ací us passe l'enllaç del programa i ací un video de M.A. sense preu. Turista, benvingut a casa!!.
dijous, 19 de gener del 2006
Còmpul de samarros
El què havia de suposar una quedada amb platets de calents en ca Jau es va convertir en una lleugera picaeta en cal rialler de Saoro. Al cap i a la fi no va estar malament com mostren les imatges. D'absents cap destacar al turista fallero, al molt honorable Greenwich, a Sentum Anonymous, a Blogber ... Mare de Déu, no hi havia ningú!! Nousseb ens obsequia amb una origina marxa mora. Tot un plaer per als sentits.
El què havia de suposar una quedada amb platets de calents en ca Jau es va convertir en una lleugera picaeta en cal rialler de Saoro. Al cap i a la fi no va estar malament com mostren les imatges. D'absents cap destacar al turista fallero, al molt honorable Greenwich, a Sentum Anonymous, a Blogber ... Mare de Déu, no hi havia ningú!! Nousseb ens obsequia amb una origina marxa mora. Tot un plaer per als sentits.
dilluns, 16 de gener del 2006
Ja baixen. Volum MLCXII
Anem a fer ús de la fonoteca d'una filà de l'Olleria on teniu disponibles el hit parade de les marxes mores i cristianes més destacades. Ja em dieu que tal!! Cliqueu ací.
Anem a fer ús de la fonoteca d'una filà de l'Olleria on teniu disponibles el hit parade de les marxes mores i cristianes més destacades. Ja em dieu que tal!! Cliqueu ací.
dissabte, 7 de gener del 2006
El viatge de Shihiro
Si Akira fou el descobriment del manga a nivell internacional, el viatge de Shihiro representa la consolidació del cinema manga i anime. No soc un entés en el tema (no se tan sols la diferència entre manga i anime). No cal. La peli de Miyazaki és una història fantàstica què es posa a disposició d'una història farcida de bons sentiments i imaginacio desbordant. Shihiro és una xiqueta capritxosa, té deu anys i es trasllada de casa en companyia dels seus pares. Rumb a la nova casa, la familia s'equivoca de camí aplegant a un tunel on comença l'aventura de Shihiro per alliberar els seus pares d'un encantament i on coneixerà a Haku, Yubaba, Ceniba etc.
Si Akira fou el descobriment del manga a nivell internacional, el viatge de Shihiro representa la consolidació del cinema manga i anime. No soc un entés en el tema (no se tan sols la diferència entre manga i anime). No cal. La peli de Miyazaki és una història fantàstica què es posa a disposició d'una història farcida de bons sentiments i imaginacio desbordant. Shihiro és una xiqueta capritxosa, té deu anys i es trasllada de casa en companyia dels seus pares. Rumb a la nova casa, la familia s'equivoca de camí aplegant a un tunel on comença l'aventura de Shihiro per alliberar els seus pares d'un encantament i on coneixerà a Haku, Yubaba, Ceniba etc.
divendres, 6 de gener del 2006
Indignitat periodística espanyola
No recorde tants atacs continuats contra una persona què realment no ha fet més què guanyar unes eleccions amb més del 60% del cens que va votar. Vegeu i avalueu per vosaltres mateix. Sobren les paraules:
"(...) Espero que haya llegado a tiempo a Oriente el mensaje urgente que por SMS, e-mail, fax y aviso en el buzón de voz envié a los Reyes Magos: «Cambien iPod disco Falete por chaleco indígena Morales».
Un jersey así no lo usan ni los primos de Farruquito cuando van con la furgona al mercadillo. Un jersey así lo dan las catequistas en sus caridades y se lo tiran a la cara. Un jersey así no lo hay ni en las pilas de chalecos a euro el pelotazo de las oportunidades de Carrefour. Y con un jersey así, este indígena, con dos co...caínas, ha visitado a las más altas instancias, sin que nadie le tosa (...) Antonio Burgos.ABC
Ara, Ussia. Tot un clàssic:
"Además de condonarle la deuda, a Evo Morales hay que comprarle otro jersey. No porque el actual sea feo, que lo es, sino por higiene. (...) A Evo Morales hay que enseñarle un poco de urbanidad y buenas maneras. Y sólo en el caso de que considere innegociable su derecho a usar ese jersey, sólo en ese caso, hay que regalarle una caja de desodorantes. Por el bien de Bolivia" Alfonso Ussía. La Razon
No recorde tants atacs continuats contra una persona què realment no ha fet més què guanyar unes eleccions amb més del 60% del cens que va votar. Vegeu i avalueu per vosaltres mateix. Sobren les paraules:
"(...) Espero que haya llegado a tiempo a Oriente el mensaje urgente que por SMS, e-mail, fax y aviso en el buzón de voz envié a los Reyes Magos: «Cambien iPod disco Falete por chaleco indígena Morales».
Un jersey así no lo usan ni los primos de Farruquito cuando van con la furgona al mercadillo. Un jersey así lo dan las catequistas en sus caridades y se lo tiran a la cara. Un jersey así no lo hay ni en las pilas de chalecos a euro el pelotazo de las oportunidades de Carrefour. Y con un jersey así, este indígena, con dos co...caínas, ha visitado a las más altas instancias, sin que nadie le tosa (...) Antonio Burgos.ABC
Ara, Ussia. Tot un clàssic:
"Además de condonarle la deuda, a Evo Morales hay que comprarle otro jersey. No porque el actual sea feo, que lo es, sino por higiene. (...) A Evo Morales hay que enseñarle un poco de urbanidad y buenas maneras. Y sólo en el caso de que considere innegociable su derecho a usar ese jersey, sólo en ese caso, hay que regalarle una caja de desodorantes. Por el bien de Bolivia" Alfonso Ussía. La Razon
dimarts, 3 de gener del 2006
Qualsevol joc menys els baby bush toys
'Joguets simples per a xiquets simples' és el cridaner eslogan. Els joguets es caracteritzen per la seua simplesa i pels seus preus competitius com un adaptat cub de Rubik o el xilofó d'alerta antiterrorista (a la meua nebodeta li'n porten un millor)o un llibre on pots simular que lliges i d'aquesta manera guanyar la confiança de la resta de la gent. Per a més informació, clica ací.
'Joguets simples per a xiquets simples' és el cridaner eslogan. Els joguets es caracteritzen per la seua simplesa i pels seus preus competitius com un adaptat cub de Rubik o el xilofó d'alerta antiterrorista (a la meua nebodeta li'n porten un millor)o un llibre on pots simular que lliges i d'aquesta manera guanyar la confiança de la resta de la gent. Per a més informació, clica ací.
La bici què es condueix com si anares de paquet en els 50
En aquest enllaç podeu trobar l'invent d'una bicicleta que s'ha de conduir anant de costat (no es que hages d'anar bufat eh!)... També n'ha inventat una de doble direcció. Tot un crack. Mola!!
En aquest enllaç podeu trobar l'invent d'una bicicleta que s'ha de conduir anant de costat (no es que hages d'anar bufat eh!)... També n'ha inventat una de doble direcció. Tot un crack. Mola!!
dissabte, 31 de desembre del 2005
dijous, 29 de desembre del 2005
Per la Punta, l'Horta i el Cabanyal
He descobert la web de la plataforma Salvem el Cabanyal. De contingut extens i un tant anàrquic, reflecteix la por en el cos de tots els seus habitants per la possibilitat real de perdre tot el què tenen tant en l'aspecte material com en l'afectiu per la pèrdua del seus origens. Tenen un judici tramitant-se al Suprem i avaluen les conseqüències que tindrà la nova llei megasocial d'urbanisme valencià dins la seua problemàtica. Temen què la cacofònica ameriCA CUP estiga per damunt de la llei i la seua lluita siga en va. A més, us podeu descarregar una cançó d'Oscar Briz, tot un referent de la música en valencià d'una vàlua considerable. Per a mi, un Dylan valencià.
He descobert la web de la plataforma Salvem el Cabanyal. De contingut extens i un tant anàrquic, reflecteix la por en el cos de tots els seus habitants per la possibilitat real de perdre tot el què tenen tant en l'aspecte material com en l'afectiu per la pèrdua del seus origens. Tenen un judici tramitant-se al Suprem i avaluen les conseqüències que tindrà la nova llei megasocial d'urbanisme valencià dins la seua problemàtica. Temen què la cacofònica ameriCA CUP estiga per damunt de la llei i la seua lluita siga en va. A més, us podeu descarregar una cançó d'Oscar Briz, tot un referent de la música en valencià d'una vàlua considerable. Per a mi, un Dylan valencià.
La forma del got influeix en el consum d'alcohol
Una prestigiosa revista mèdica (British Medical Journal) ha publicat un estudi on demostren la tendència què patim les persones (inclosos camates amb experiència) de servir més quantitat d'alcohol en els gots baixets i amples que en els alts i estrets. Dos copes normals dintre de gots baixos equivalen a dos copes i mitja. Guerra als gots de tub!!!
Una prestigiosa revista mèdica (British Medical Journal) ha publicat un estudi on demostren la tendència què patim les persones (inclosos camates amb experiència) de servir més quantitat d'alcohol en els gots baixets i amples que en els alts i estrets. Dos copes normals dintre de gots baixos equivalen a dos copes i mitja. Guerra als gots de tub!!!
dimarts, 27 de desembre del 2005
La il·legalitat o no del pegat en l'ull
Després de menjar-me anuncis per la tele o en sales de cinema on el Ministeri de Cultura em diu què la pirateria és un delicte, em resulta sorprenent llegir en La Vanguardia el cas d'una discogràfica brasilera què ha trencat el negoci tradicional amb l'edició de recopilatoris en MP3 què poden ser reproduïts i copiats indefinidament i ha montat un servidor des del qual la gent es pot descarregar música de manera gratuïta. Ha publicat més de cinc cents discs d'autors brasilers què estan encantats i distribueixen produccions de segells brasilers i internacionals. Per a més raresa, són tota una icona al Brasil pel seu èxit. Qui em pot dir qui té la raó?
Després de menjar-me anuncis per la tele o en sales de cinema on el Ministeri de Cultura em diu què la pirateria és un delicte, em resulta sorprenent llegir en La Vanguardia el cas d'una discogràfica brasilera què ha trencat el negoci tradicional amb l'edició de recopilatoris en MP3 què poden ser reproduïts i copiats indefinidament i ha montat un servidor des del qual la gent es pot descarregar música de manera gratuïta. Ha publicat més de cinc cents discs d'autors brasilers què estan encantats i distribueixen produccions de segells brasilers i internacionals. Per a més raresa, són tota una icona al Brasil pel seu èxit. Qui em pot dir qui té la raó?
divendres, 23 de desembre del 2005
Bons propòsits de Nadal
Xiquets, les forces em fallen i no trobe inspiració en quasi res que puga aportar valor a la comunitat. És un buit creatiu seriós. Només els peperos recalcitrants i els ianquis border-line fan què el blog es parega a un monòleg anti-dreta cavernària. Repensant la quedada per veure l'home dels nasos, s'hauria de fer una sopaeta, què ja se sap què per la nit, les idees i les opinions flueixen més nítidament. Ahí queda!!, determineu hora i lloc i allí es farà. Hi ha què procurar què noves adquisicions com Blogber o Greenwich (tot i ser un boicotejador!!) puguen assistir. És el vostre torn!! Suggerències?
Xiquets, les forces em fallen i no trobe inspiració en quasi res que puga aportar valor a la comunitat. És un buit creatiu seriós. Només els peperos recalcitrants i els ianquis border-line fan què el blog es parega a un monòleg anti-dreta cavernària. Repensant la quedada per veure l'home dels nasos, s'hauria de fer una sopaeta, què ja se sap què per la nit, les idees i les opinions flueixen més nítidament. Ahí queda!!, determineu hora i lloc i allí es farà. Hi ha què procurar què noves adquisicions com Blogber o Greenwich (tot i ser un boicotejador!!) puguen assistir. És el vostre torn!! Suggerències?
dijous, 22 de desembre del 2005
Fre al urbanisme depredador
Sembla què ja hi ha qui li ha posat nom a les coses i en aquest cas, la Unió Europea ha dit què ja prou, què ja està bé d'actituds permisives envers la requalificació de terrenys, ja n'hi ha prou de què quatre especuladors deixen la seua emprempta sobre una terra forjada a través de segles, assetjada per civilitzacions bel·licoses i què ara per ara pateix la invasió del formigó propiciada per raters que s'escuden en el bé i progrés social per a untar als poders fàctics (dóna igual color polític) i forrar-se a base d'encofrats, sous miserables i condicions penoses de treball.
Sembla què ja hi ha qui li ha posat nom a les coses i en aquest cas, la Unió Europea ha dit què ja prou, què ja està bé d'actituds permisives envers la requalificació de terrenys, ja n'hi ha prou de què quatre especuladors deixen la seua emprempta sobre una terra forjada a través de segles, assetjada per civilitzacions bel·licoses i què ara per ara pateix la invasió del formigó propiciada per raters que s'escuden en el bé i progrés social per a untar als poders fàctics (dóna igual color polític) i forrar-se a base d'encofrats, sous miserables i condicions penoses de treball.
dijous, 15 de desembre del 2005
El Congrés retarda l'aplicació del software lliure a l'administració.
Tant populars com socialistes s'han oposat a la proposició de IU-ICV i ERC, argumentant què els parlaments han de fomentar la competència de tot tipus de software no coartant-ne ni limitant la seua expansió. Mentre els socialistes insisteixen en la neutralitat tecnològica i l'eficàcia del programari, els populars rebutgen el dirigisme tecnològic i la limitació de la llibertat. (a cas no han comdemnat a la principal empresa de software propietari per pràctiques monopolístiques?)... Ara què de perduts al riu!! En un reportatge de TV3, eixia el portaveu d'ICV, Joan Herrera, amb el seu Windows i Explorer conseqüent (això és predicar amb l'exemple)... Almenys, l'educació catalana sí que està compromesa i a hores d'ara us escric des d'un Firefox mentre instal·le la OpenSuse als ordinadors de classe.
Tant populars com socialistes s'han oposat a la proposició de IU-ICV i ERC, argumentant què els parlaments han de fomentar la competència de tot tipus de software no coartant-ne ni limitant la seua expansió. Mentre els socialistes insisteixen en la neutralitat tecnològica i l'eficàcia del programari, els populars rebutgen el dirigisme tecnològic i la limitació de la llibertat. (a cas no han comdemnat a la principal empresa de software propietari per pràctiques monopolístiques?)... Ara què de perduts al riu!! En un reportatge de TV3, eixia el portaveu d'ICV, Joan Herrera, amb el seu Windows i Explorer conseqüent (això és predicar amb l'exemple)... Almenys, l'educació catalana sí que està compromesa i a hores d'ara us escric des d'un Firefox mentre instal·le la OpenSuse als ordinadors de classe.
dimarts, 13 de desembre del 2005
Sempre Frida
L'altre dia vaig veure la peli sobre sa vida. La veritat és què sense haver aprofundit massa en la seua biografia, em sembla un personatge lloable per com tracta de compaginar la seua força de voluntat i les seues febleses. Potser li dec a Maria de la Pau i a Rosa Montero l'haver-me-la descobert. Huí la primera torna a ubicar-la dintre de la seua columna a l'Avuí
L'altre dia vaig veure la peli sobre sa vida. La veritat és què sense haver aprofundit massa en la seua biografia, em sembla un personatge lloable per com tracta de compaginar la seua força de voluntat i les seues febleses. Potser li dec a Maria de la Pau i a Rosa Montero l'haver-me-la descobert. Huí la primera torna a ubicar-la dintre de la seua columna a l'Avuí
dimarts, 6 de desembre del 2005
Las virgenes suicidas de Sofia Coppola
No cal dir que aguantar a Garci i els seus acòl·lits és un tasca de masoquistes ja què les teues impressions queden supeditades a les seues dialèctiques recarregades i poc inteligibles. No obstant, ahir els vaig fer front. El motiu era el debut a la direcció de la filla de Coppola amb l'adaptació d'una novela del mateix títol d'un tal Eugenides. El resum de la peli es basa en el seguiment de l'adolescència de cinc germanes amb pares de moral ultra-conservadora al mig d'un suburbi d'una gran ciutat americana. El despertar a l'adolescència de les xiques queda retallat per l'actitud dels seus pares en un intent desesperat i inutil perquè no es separen de les seus faldes. Sembla un cant a l'emancipació i l'aprofitament d'una època que tothom diu que és la millor de nostra vida. Res més lluny de la realitat, aporta un to agre i desesperat a causa de la incomprensió de les filles envers els pares i dels companys de classe respecte les mateixes xiques. D'un nihilisme brutal em va costar pillar la sonà bona i encara huí pense si entre els meus alumnes pot haver algun/a verge suicida. El pitjor de tot és que tinc serioses incògnites.
No cal dir que aguantar a Garci i els seus acòl·lits és un tasca de masoquistes ja què les teues impressions queden supeditades a les seues dialèctiques recarregades i poc inteligibles. No obstant, ahir els vaig fer front. El motiu era el debut a la direcció de la filla de Coppola amb l'adaptació d'una novela del mateix títol d'un tal Eugenides. El resum de la peli es basa en el seguiment de l'adolescència de cinc germanes amb pares de moral ultra-conservadora al mig d'un suburbi d'una gran ciutat americana. El despertar a l'adolescència de les xiques queda retallat per l'actitud dels seus pares en un intent desesperat i inutil perquè no es separen de les seus faldes. Sembla un cant a l'emancipació i l'aprofitament d'una època que tothom diu que és la millor de nostra vida. Res més lluny de la realitat, aporta un to agre i desesperat a causa de la incomprensió de les filles envers els pares i dels companys de classe respecte les mateixes xiques. D'un nihilisme brutal em va costar pillar la sonà bona i encara huí pense si entre els meus alumnes pot haver algun/a verge suicida. El pitjor de tot és que tinc serioses incògnites.
dilluns, 5 de desembre del 2005
Posa un camp de golf en ta vida
En casa de Paco Camps de Golf qui té un terrenet és el rei. I si a més tens interés per la vela, el golf o el València: xaval!!! tu vas a forrar-te!!! A casa apleguen forasters amb passat opac, te s'engominen, es treuen el carnet i tots a una segueixen el lema: Especula bé i no mires amb qui. Poc importa què hi haja més camps de golf que hospitals o què institus de la perifèria de València hagen de pagar els rebuts de la seua butxaca. Si per C9 no apareix, això no és important
En casa de Paco Camps de Golf qui té un terrenet és el rei. I si a més tens interés per la vela, el golf o el València: xaval!!! tu vas a forrar-te!!! A casa apleguen forasters amb passat opac, te s'engominen, es treuen el carnet i tots a una segueixen el lema: Especula bé i no mires amb qui. Poc importa què hi haja més camps de golf que hospitals o què institus de la perifèria de València hagen de pagar els rebuts de la seua butxaca. Si per C9 no apareix, això no és important
dissabte, 3 de desembre del 2005
Un poc de dignitat per a la línia Xàtiva-Alcoi
No es demanem l'AVE, es demana dignitat per a una línia sempiternament oblidada. Ni esquerres ni dretes han mogut mai un dit. Recorde quan era usuari habitual escoltar notícies de que a la fi anava a posar-se remei a la precària situació tant de vagons com de vies. Tot fum de canyot. Fa uns dies va haver l'enèssima avària amb l'agreujant de què la seua reparació no se si a hores d'ara ja s'ha dut a terme. Per tot això, s'ha constituït una plataforma per reivindicar ja d'una vegada una solució què pose fi al declivi de la línia, la qual constitueix un element cohesionador de les nostres terres i un vehicle de comunicació de tota la Vall d'Albaida. S'ofereix un correu i un enllaç on disposeu del document on arreplegar les signatures.
No es demanem l'AVE, es demana dignitat per a una línia sempiternament oblidada. Ni esquerres ni dretes han mogut mai un dit. Recorde quan era usuari habitual escoltar notícies de que a la fi anava a posar-se remei a la precària situació tant de vagons com de vies. Tot fum de canyot. Fa uns dies va haver l'enèssima avària amb l'agreujant de què la seua reparació no se si a hores d'ara ja s'ha dut a terme. Per tot això, s'ha constituït una plataforma per reivindicar ja d'una vegada una solució què pose fi al declivi de la línia, la qual constitueix un element cohesionador de les nostres terres i un vehicle de comunicació de tota la Vall d'Albaida. S'ofereix un correu i un enllaç on disposeu del document on arreplegar les signatures.
dimecres, 30 de novembre del 2005
Bon dia a la vila del pingüí
Tinc la sensació de que cada vegada se'ns fa més difícil fer-se majors i per això es ressistim a deixar de banda els nostres costums de xiquets. Sense anar més lluny, jo recorde als meus profes d'institut i no trobe amb qui podria assemblar-me (supose que vosaltres sí que ho fareu però per riure-se'n )... La soltura i el carisma d'ells està a anys llum del què jo aconseguisc ara per ara. I això mateix passa amb els alumnes. El subdelegat de 1r de cicle mitjà entra tots els dies a classe amb el crit de 'Bon dia a la vila del pingüí!!!'... enlloc de ser forofo de Rossi, Alonso o Ronaldinho o coleccionar fotos de actrius o models, el samarro de 17 anys és un enamorat de les aventures de l'Arale, la Gatxan, l'Obokaman, en Turbo, l'Akane etc. Quan li sorprén alguna cosa solta l'exclamació característica de l'Arale (Oyo yo!!!) i el tio sembla feliç. No cal dir que no puc aguantar-me la partida de cul que porte però en el fons es ben trist perquè el seu destí ara per ara és enganxar-se al 3xl.net, o al Gran Heramano o a Pasion de Gavilanes i comentar-ho amb els companys el dia següent. Travessem dies durs per ser la 1a avaluació, les carabasses van que volen i al xicon li han tocat un bon grapat. Huí ja no és tan bon dia en la vila del pingüí!!
Tinc la sensació de que cada vegada se'ns fa més difícil fer-se majors i per això es ressistim a deixar de banda els nostres costums de xiquets. Sense anar més lluny, jo recorde als meus profes d'institut i no trobe amb qui podria assemblar-me (supose que vosaltres sí que ho fareu però per riure-se'n )... La soltura i el carisma d'ells està a anys llum del què jo aconseguisc ara per ara. I això mateix passa amb els alumnes. El subdelegat de 1r de cicle mitjà entra tots els dies a classe amb el crit de 'Bon dia a la vila del pingüí!!!'... enlloc de ser forofo de Rossi, Alonso o Ronaldinho o coleccionar fotos de actrius o models, el samarro de 17 anys és un enamorat de les aventures de l'Arale, la Gatxan, l'Obokaman, en Turbo, l'Akane etc. Quan li sorprén alguna cosa solta l'exclamació característica de l'Arale (Oyo yo!!!) i el tio sembla feliç. No cal dir que no puc aguantar-me la partida de cul que porte però en el fons es ben trist perquè el seu destí ara per ara és enganxar-se al 3xl.net, o al Gran Heramano o a Pasion de Gavilanes i comentar-ho amb els companys el dia següent. Travessem dies durs per ser la 1a avaluació, les carabasses van que volen i al xicon li han tocat un bon grapat. Huí ja no és tan bon dia en la vila del pingüí!!
dijous, 24 de novembre del 2005
Docents sense fronteres
Cansat de la ESO? Del fracàs escolar sense fi? Els docents donem la cara i fem un pas endavant per millorar el nostre entorn cada vegada més devaluat:
"Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos
muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los
altos indices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura.
Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las
escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la
educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes,
en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho
universal a la cultura.
Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades
eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las
misas con el fin de que los profesores especialistas en las distintas
disciplinas puedan llegar fácilmente a los creyentes mediante breves
intervenciones didácticas.
Está claro que algunos feligreses podrían, con razón, objetar que ellos
no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que
acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios.
Para solucionar este problema, y aunque parezca inconstitucional, a la
entrada de la Iglesia, les haríamos rellenar un formulario para que
manifestaran preferencia por la religión o la cultura. Una vez
identificadas estas personas, podrían abandonar en el momento adecuado
la nave principal de la Iglesia y reunirse en las capillas laterales y
en la cripta. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrían
recibir en ese rato unas charlas de carácter no cultural ni educativo
pero muy relacionadas con los contenidos que se están impartiendo en
ese momento al resto de los fieles desde el altar. Por ejemplo, los
feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los
perniciosos efectos de los colorantes alimentarios. Los que no quieran
hacer gimnasia, podrán ver un documental sobre la obesidad y los que
no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrán estudiar
estadísticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo
moderno." (...)Per llegir més ací
Cansat de la ESO? Del fracàs escolar sense fi? Els docents donem la cara i fem un pas endavant per millorar el nostre entorn cada vegada més devaluat:
"Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos
muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los
altos indices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura.
Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las
escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la
educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes,
en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho
universal a la cultura.
Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades
eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las
misas con el fin de que los profesores especialistas en las distintas
disciplinas puedan llegar fácilmente a los creyentes mediante breves
intervenciones didácticas.
Está claro que algunos feligreses podrían, con razón, objetar que ellos
no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que
acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios.
Para solucionar este problema, y aunque parezca inconstitucional, a la
entrada de la Iglesia, les haríamos rellenar un formulario para que
manifestaran preferencia por la religión o la cultura. Una vez
identificadas estas personas, podrían abandonar en el momento adecuado
la nave principal de la Iglesia y reunirse en las capillas laterales y
en la cripta. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrían
recibir en ese rato unas charlas de carácter no cultural ni educativo
pero muy relacionadas con los contenidos que se están impartiendo en
ese momento al resto de los fieles desde el altar. Por ejemplo, los
feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los
perniciosos efectos de los colorantes alimentarios. Los que no quieran
hacer gimnasia, podrán ver un documental sobre la obesidad y los que
no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrán estudiar
estadísticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo
moderno." (...)Per llegir més ací
dilluns, 21 de novembre del 2005
Marxa contra el camp de golf de la Serra de Mariola
Un seguit d'associacions d'Alcoi, Banyeres i Bocairent han convocat una marxa en defensa de la Serra de Mariola, amb la qual pretenen expressar la seua oposició a la construcció d'un camp de golf i una urbanització a la zona de Xirillent.
Està previst que es celebre la marxa el pròxim 27 de novembre. Partirà sobre les 9 h. del matí des del camp del Collao i, a través de la via verda, es dirigirà al Salt, l'ermita de Barxell, la zona de Xirillent i conclourà a l'ermita de Polop. A partir de les 14 hores hi haurà un servei d'autobús per a facilitar el retorn als participants.
L'eixida des de Bocairent serà a les 8 del matí des de la rotonda per després anar en cotxe cap a el punt d'inici de la marxa. Més informació a la web de Mariola Verda
Un seguit d'associacions d'Alcoi, Banyeres i Bocairent han convocat una marxa en defensa de la Serra de Mariola, amb la qual pretenen expressar la seua oposició a la construcció d'un camp de golf i una urbanització a la zona de Xirillent.
Està previst que es celebre la marxa el pròxim 27 de novembre. Partirà sobre les 9 h. del matí des del camp del Collao i, a través de la via verda, es dirigirà al Salt, l'ermita de Barxell, la zona de Xirillent i conclourà a l'ermita de Polop. A partir de les 14 hores hi haurà un servei d'autobús per a facilitar el retorn als participants.
L'eixida des de Bocairent serà a les 8 del matí des de la rotonda per després anar en cotxe cap a el punt d'inici de la marxa. Més informació a la web de Mariola Verda
Santa Cecilia 2005
Com és costum cada novembre, els músics ixen al carrer per tal de desafiar al fred. Això sí, escalfant els seus cossos convenientment amb tot tipus de barreges etíliques (exceptuant a l'entranyable joker què ara per ara "se está quitando"!!) Donada la audiència clarament piromusical del blog i amb un missatge que conté: Per favor, penja-ho, no tinc cap altra opció que seguir-los el fil. Salut per gaudir-ho xiquets!!
dissabte, 19 de novembre del 2005
L'esglèssia ja no es xupla el dit
Com a malcriat de casa sempre aplega un dia en què contestes de mala manera als teus pares. Llavors, aplega el moment de les amenaces de llevar-te la paga setmanal. I clar, no ets autosufucient i et toca tragar-te l'orgull, baixar la cara i callar la boca. A l'esglèssia espanyola ja fa temps que li eixiren els pèls i adopta una actitud contestatària envers tot allò que la rodeja.
Continuaran els problemes en casa? S'independitzarà d'una punyetera vegada o s'agafarà a la mamella de per vida? Trobarà un pis a preu decent?
Com a malcriat de casa sempre aplega un dia en què contestes de mala manera als teus pares. Llavors, aplega el moment de les amenaces de llevar-te la paga setmanal. I clar, no ets autosufucient i et toca tragar-te l'orgull, baixar la cara i callar la boca. A l'esglèssia espanyola ja fa temps que li eixiren els pèls i adopta una actitud contestatària envers tot allò que la rodeja.
Continuaran els problemes en casa? S'independitzarà d'una punyetera vegada o s'agafarà a la mamella de per vida? Trobarà un pis a preu decent?
dilluns, 14 de novembre del 2005
Quasi a soles amb Maria de la Pau
El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.
El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.
dijous, 10 de novembre del 2005
dilluns, 31 d’octubre del 2005
Un objectiu comú, diverses posicions enforntades
Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
Radio Klara: La ràdio lliure i llibertària
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
dimecres, 26 d’octubre del 2005
Antònia Font: tot un descobriment
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Cap de setmana de fira
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
dijous, 20 d’octubre del 2005
Haro Tecglen: roig i republicà
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
dimarts, 18 d’octubre del 2005
Huí la meua nebodeta fa un anyet
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
La ciudad invisible i Marta Echevarria
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
diumenge, 16 d’octubre del 2005
Empatx de bodes
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
dimarts, 11 d’octubre del 2005
Seduït pels podcasts
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Perdut per la Fageda d'En Jordà
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
diumenge, 2 d’octubre del 2005
Excel·lent soparet i bona receptivitat
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
dissabte, 1 d’octubre del 2005
Conviure amb la síndrome de Diògenes
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
dimarts, 27 de setembre del 2005
A la gata de mon pare
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
divendres, 23 de setembre del 2005
Ben GAZZARA, premi Donostia
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
dijous, 22 de setembre del 2005
Màgic Dylan
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
dilluns, 19 de setembre del 2005
Tribut al turista vilero
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
divendres, 16 de setembre del 2005
És la meua vocació la de mestre?
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Gaudir de Garcia
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
dimecres, 14 de setembre del 2005
Primers dies d'escola
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
dilluns, 12 de setembre del 2005
Els últims dies de Tandús
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
divendres, 9 de setembre del 2005
Fent mal per Móra
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Canço que m'acompanya a Mora
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
No a l'urbanisme depredador en Benasau
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
dijous, 25 d’agost del 2005
La tornada
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Poca broma que anem en reserva
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
Per la vall d'Atxondo
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Festes de Donostia
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
dimecres, 24 d’agost del 2005
Segon dia per la costa biscaïna
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
No em puc resistir al moment batucada
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
dimarts, 23 d’agost del 2005
Primer dia de la setmana per l'Urkiola
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
dimarts, 9 d’agost del 2005
Adéu a la Ballena Alegre
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
diumenge, 7 d’agost del 2005
Dues setmanes d'ostracisme
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
diumenge, 31 de juliol del 2005
Pròxima estació: Mora d'Ebre
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
divendres, 29 de juliol del 2005
Encara no m'he reposat de l'últim festival gatzaravaler
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
dilluns, 18 de juliol del 2005
Un dissabte amb els ulls ben oberts
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)