Road Movie per la Cerdanya

Està vist que és el meu destí passar els caps de setmana anant de poble en poble, gaudint dels paratges i de la gastronomia dels llogarets que visite. Aquest cap de setmana havia de ser eminentment fester ja que me n'anava a la Patum de Berga. Però com que soc tan 'sapalastre', la nit anterior es carreguen d'una navallada a un nano uns descervellats i com no podria ser d'altra manera, s'anul·len les festes. S'enterem en Berga mateix de tot allò que havia succeït i bastant deprimits improvisem un pla alternatiu basat en una visita al Pirineu gironí. Per aplegar-hi ens van sangrar 9 € i mig per passar pel tunel del Cadí i poder aplegar a Puigcerdà, capital de la Cerdanya... Ciutat fronterera abocada al turisme d'hivern i de qualitat, esta farcida de tendes amb marques hiper-selectes però el que més destaca és un immens llac a la part alta envoltat per fages i salzes. Entorn brutalment trànquil i on poder gaudir d'un entorn natural privilegiat. Com que estavem al costat de França, vam travessar la frontera per Llívia, península envoltada de territori francés amb una arquitectura rural impressionant i un casc antic que et deixava bocabadat. Passàrem a territori francés i continuant amb la meua dèria escatològica vaig pixar en un bancal francés (no hi ha res millor que deixar anar els líquids a la herba dels camps i en la mà a la cintura com marquen els canons)... Posteriorment, iniciarem la tornada cap a Ripoll per una nacional que travessava immenses extensions d'abets i altres coníferes i que ens feia parar cada pas per poder beure de les fonts que hi havia pertot arreu i per gaudir del paisatge. Cal remarcar, l'extrema sequera que s'intuia en els cops assecats dels arbres i en els embassaments alarmantment buïts que vàrem deixar darrere. Finalment, en Ripoll vàrem recuperar forces per tornar a casa, després de travessar una altra serralada imponent com la del Montseny.

Mi vida sin mi

Que per què aquesta peli: senzill, per Leonor. Que em sembla? no està malament, tracta temes dramàtics sense adoptar tons sensiblers ni molt menys. El pitjor: la cançó de Chop Suey és bastant cagarro. El millor sens dubte les actrius: passant, com no, per un paper bre però concís de Leonor a la protagonista, l'anglesa Sarah Polley, vehicle conductor de la peli i l'encarregada de desdramatitzar la pel·lícula. Si la voleu, jo tinc el DVD.

Un cap de setmana en la motxilla

Si senyors!!! ... vaig pillar el macuto i em vaig tirar a l'asfalt com en una road movie tipus Thelma i Louise o Una història vertadera i cap a Lleida a l'aplec del caragol. Mira que m'agraden les festes què li donen gust a la barreta i al bon menjar. No es que siga forofo dels caragols però em vaig fotre un plat de xones en un tres i no res. I estaven que et cagaves. Allí la tradició és mullar-los amb all-i-oli potent i els meus pets i rots de per la vesprada donen fe de que veritablement la salsa estava ben condimentada. A l'endemà, m'esperava la Cursa del Corte Inglés i els seus 11 kms que em van portar per Plaça Catalunya, Plaça Espanya, Montjuïc i l'estadi Lluís Companys. Creia que m'aniria millor però vaig acabar amb la llengua fora. I es que en els últims dos quilòmetres em semblava més amb un caragol que em vaig empassar el dissabte que no a un atleta que vol acabar la cursa.

Més que mai, You'll never walk alone

D'ací a nou dies s'enfrontaran dos estils de clubs europeus a la final de la Lliga de Campions en Estambul: per una banda estarà el Milan que és l'abanderat a hores d'ara d'aquells clubs què són emprats per grans multimilionaris (en la seua majoria, bastant mafiosos) per obtindre ressó universal. Per una altra banada estarà un club que des del seu origen, basa la seua fortalesa en la capacitat d'aglutinar a una gran massa social i en el respecte a la herència i els valors transmitits al llarg de la seua història. El cínic pragmatisme dels diners enfront d'un idealisme utòpic. Com no podia ser menys, la gran família del Liverpool trobarà el meu suport incondicional des del cor de l'Anoia.

Aroma fastigós a gasoil

Sobre el sense sentit d'estar mitja vida al volant:

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.(...)
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Del poema Ideario, dins de l'obra "Cuenta Atrás" de Jose M. Ortega Palomares

Ací teniu un enllaç

El prego de Sabina en les festes de Sant Isidre

Madrileños, madrileñas,
señoras y caballeros,
gigantes y cabezudos,
Isidros y forasteros,
ciudadanas, ciudadanos,
gatas, gatos corraleros,
mantoncitos de manila,
chulapos, organilleros,
maripepas, hilariones,
merengues y colchoneros,
(sin olvidar al Getafe
ni al Rayo que va subiendo):
escuchad lo que un farsante,
andaluz y madrileño,
viene a deciros con aire
de cuplé más que de verso.
Hoy pregono en esta villa
que fue corte y sigue siendo
a pesar de los pesares
cuna de un rubio heredero.
Aquí nacieron mis hijas,
aquí en mitad de un concierto,
comprendí que no era un bulo
aquel «de Madrid al cielo».

Podeu trobar-lo complet ací

Compra-venda celestial

Des de que la laïcitat dels Estats va fent-se camí enfront una tradició que mantenia els cultes religiosos sense estalviar en despeses, les diferents esglèsses s'han vist abocades a fer ús de l'enginy i de les matemàtiques financeres per mantenir el seu status. Això ha originat que en els nostres dies, l'Esglèsia siga un agent més dintre de l'especulació que ho envolta tot. Sense anar més lluny, l'escandol de la diocesi de Valladolid amb GesCartera o l'últim èxit de la casa de subastes on-line Ebay ha sigut multiplicar per deu el preu de venda inicial d'un Golf que va pertànyer al nou papa Ratzinger

Antiblavers.info

Excel·lent web per descobrir qui és qui en el món del secessionisme lingüístic, polític i inclús econòmic... Lingüistes a la seua manera com Adlert, Casp o Lanuza, mecenes com els germans Lladró que ara se les veuen i se les desitgen per mantenir el seu empori, ultrafatxes com el Sentandreu, cabdills com el difunt Lizondo etc. En resum, una web molt acertada

L'arrsicada mentida d'Enric Marco

Em sent dessolat veient un llibertari descobert i contra les cordes, tractant de justificar que ha falsejat la seua pròpia realitat per defensar més aferrissadament si cap, les conviccions que han guiat tota sa vida. El president fins fa poc de l'amical de Mauthausen, associació que agermana a supervivents i familiars dels deportats al camp de concentració austríac, ha desvel·lat que mai va estar dintre del mateix, tan sols va ser jutjat mentre treballava a l'Alemanya nazi. Ha explicat que els continus sabotatges a que sotmetia tots els aparells que passaven per les seues mans va originar que l'acusaren de conspirador i comuniste. Des d'aleshores la seua lluita va ser la d'explicar com era la barbàrie feixista i prevenir a les generacions futures de les seues conseqüències. Però, dissortadament, ell mai tindria els pes específic dels vertaders reclusos del camp. Per això, va voler emfatitzar la seua veu embolcallant-la amb una farsa què sense voler, a hores d'ara se li ha girat en contra, quedant en entredit la tasca de recuperació de memòria realitzada per l'amical. No obstant això, la franquesa de les seues paraules demanant perdó, l'abatut apenediment que ha mostrat, el fet de que no sembla que haja emprat el càrrec que ostentava per a profit personal i el treball ininterromput durant més de trenta anys són raons per al meu suport per a un ésser humà, traït per la feblesa innata del reconeiximent dels altres però què al remat, és un combatent sense descans en defensa de la llibertat i de la justícia social.

Si hi ha un paradís, s'ha d'assemblar molt al Razzmatazz

Malgrat els dotze euros de l'entrada, cal dir que la sala s'ho val, tant pel seu valor material com per l'immaterial... El Razzmatazz és una immensa fàbrica abandonada i reconvertida en sala multifuncions bé per a discoteca bé per a sala de concerts. Cal assenyalar que la quantitat de seguretat és extrema i bastant dura perquè al meu darrere va caure un paio desplomat i se'l van endur com un xiquet de bolquers... I pel que fa a la música, una distinció veritable d'estils: pop, rock, techno i trance per als més pillats ... barrejant Interpol amb Beck, Prodigy, Placebo, White Stripes o Planetas. En resum, que ja conte els dies què m falten per tornar a anar. Contents?

Jo vull ser paraca

Jo vull ser paraca
anar tots els dies per l'aire penjat
saber caure bé
només per servir a l'Estat

fer-ho tot bé,
mai ser escollit, mai ser votat
sempre trobar
l'avioneta amb el botó engegat.

Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.

Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.

Viatjar molt
ja siga oficial o per plaer
que ja se sap
que a les altures es viu molt bé

Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.

Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.

Adpatació de la cançó Jo vull ser rei dels Pets