dijous, 25 d’agost de 2005

La tornada

Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Poca broma que anem en reserva

La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
Per la vall d'Atxondo

Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Festes de Donostia

De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.

dimecres, 24 d’agost de 2005

Segon dia per la costa biscaïna

Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
No em puc resistir al moment batucada

Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola

Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.

dimarts, 23 d’agost de 2005

Primer dia de la setmana per l'Urkiola

Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?

dimecres, 10 d’agost de 2005

Google seduït pel nostre blog

Sobren les paraules:

dimarts, 9 d’agost de 2005

Adéu a la Ballena Alegre

Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.

diumenge, 7 d’agost de 2005

Dues setmanes d'ostracisme

Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)