dilluns, 31 d’octubre de 2005

Un objectiu comú, diverses posicions enforntades

Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
Radio Klara: La ràdio lliure i llibertària

Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.

dimecres, 26 d’octubre de 2005

Antònia Font: tot un descobriment

Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:

Extraterrestres. Taxi (2004)

Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.

dilluns, 24 d’octubre de 2005

Cap de setmana de fira

A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.

dijous, 20 d’octubre de 2005

Haro Tecglen: roig i republicà

El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!

dimarts, 18 d’octubre de 2005

Huí la meua nebodeta fa un anyet

Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!

Moltes felicitats reina!!!
La ciudad invisible i Marta Echevarria

Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.

diumenge, 16 d’octubre de 2005

Empatx de bodes

Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:

Corintis I, 13

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.

dimarts, 11 d’octubre de 2005

Seduït pels podcasts

Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.

dimarts, 4 d’octubre de 2005

Perdut per la Fageda d'En Jordà

Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
LLegendes d'eclipsi

Ahí en va una índia que he trobat al Blogger. És de castanyes.

diumenge, 2 d’octubre de 2005

Excel·lent soparet i bona receptivitat

Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!

dissabte, 1 d’octubre de 2005

Conviure amb la síndrome de Diògenes

No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?