Convocatòria unitària de l'ensenyament

Des de 1998 no hi havia una convocatòria d'aquest tipus i llavors jo encara pegava bacs per València tractant de treure endavant una carrera. Catorze anys després, el cloroform que ens ha amansat tants i tants anys sobtadament ha deixat de fer el seu efecte narcotitzador i la realitat mostra el seu costat més dur. No se llavors el grau de mobilització que tingueren les manifestacions i no se tampoc si hi havia alguna cosa semblant a la guerra de guerrilles on cada docent tracta de tirar l'aigua al seu molí i com diuen en ma casa "pa Xixo si sobra". És hora d'anar de la mà i fer un front comú contra les retallades. Ni som ni hem sigut responsables d'esta disbauxa.

Aquelles xicotetes coses

Si alguna cosa hem de traure de profit d'esta disbauxa generalitzada és la de valorar convenientment el que tenim més a prop, allò que determina la nostra manera de ser i aquelles relacions que són les que ens construeixen com membres del nostre entorn immediat.

És una espesa teranyina fabricada quasi sense adonar-se que al remat no ens parem a prestar-li una mínima atenció. Només quan trontolla o quan decididament se'n ve cap davall és quan la desitgem amb totes les forces i fem tot allò que tenim a l'abast per  mantindre-la o millor encara reforçar-la.

Una passejada, un sopar en bona companyia compartint les situacions que se'ns han donat en la nostra rutina diària, una vesprada de dijous amb xurros tot i no ser de xocolate, un diumenge en el camp ajuntant tota casa i adonant-nos que malgrat tenir camins divergents, no som res si no estem junts.