Fa temps ja que la meua família i jo li hem de retre un reconeixement com cal a un professional que va més enllà dels seus coneixements mèdics com a cap de la secció d'Oncologia Radioteràpica de l'Institut Valencià d'Oncologia (IVO).
El vaig conèixer un cap de setmana pel fet que mon pare estava molt incòmode amb els goters i li va dir si podia rebaixar-los en número o almenys en grandària. Aquell dia a "Guinyot" (quasi mai li deia bé el cognom) li tocava guàrdia i lluny de llavar-se les mans i dir-li en to majestuós: "El tractament és el tractament", va accedir a la seua demanda, s'ho va mirar dues vegades detingudament i li va pautar que la concentració dels goters fóra més diluïda. Amb la qual cosa, mon pare va portar millor els goters diluïts que li tocaven. No deixa de ser una anècdota la situació anterior però això juntament amb eixa mirada inquieta i sobretot l'atenció vehement cap a les peticions de mon pare, van fer que aquell home entrara en ma vida donant-me una bona impressió.
Tant les setmanes que mon pare va estar a l'IVO com en les visites que feiem per rebre el tractament o simplement per anar a consulta, les trobades amb el Dr Guinot van ser constants. Tot s'ha de dir que quan anàvem a parlar amb ell, semblàvem presoners en el corredor de la mort esperant el dia i l'hora del veredicte final. Afortunadament, eixa mirada inquieta contínuament ens donava bones notícies: mon pare responia bé al tractament però este no deixava de ser molt agressiu i això li produiria seqüeles permanents.
A l'hospital, mon pare semblava el Papa de Roma, l'acurada atenció del Doctor Guinot anava en consonància amb la de la resta del personal sanitari i tot això es conjugava amb la bona predisposició del pacient que saludava tendrament a qui venia a prendre-li la tensió o s'interessava per les guàrdies de nit i en cap de setmana dels cel·ladors. Ja de tornada a casa, parlar de l'IVO era poc més que evocar el setè cel.
I es per això, per tractar d'acurtar la distància entre el metge de l'IVO i ma casa, el perquè va aplegar a ma casa el llibre "Al final de este viaje" del Doctor Guinot. El títol parla ben a les clares del contingut del llibre i amb un to planer i senzill tracta de llevar-li ferro a qüestions trascendentals sobre el dolor i la mort que no hem de dexar de banda i que un malalt com mon pare tenia molt present en els darrers mesos de la seua vida. Us adjunte un text pertanyent al llibre i que l'autor va cedir a l'associació Viktor Frankl per al tractament del patiment davant l'enfermetat i la mort.
Tot i no acabar el llibre, mon pare es trobava reconfortat perquè allò que llegia era d'una persona tan propera com el metge que el tractava i perquè li parlava de situacions que ell començava a viure en primera persona.
Per acabar, el Doctor Guinot ha estat present en les nostres vides els darrers nou mesos facilitant-nos la vida tant de manera presencial amb els seus diagnostics, tractaments i atencions com a distància a través dels seus llibres. Com he dit anteriorment, parlar de l'IVO en ma casa és parlar d'uns grans professionals que realitzen de manera exemplar la seua faena. I per damunt de tots ells, un amic com el Doctor Guinot que va ajudar mon pare i tots els que l'envoltàvem a dur millor el pes de la seua malaltia. Gràcies de cor, ha estat tot un plaer haver-te conegut i tant la meua família com jo et desitgem la millor de les sorts per al futur.
