A la gata de mon pare
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
divendres, 23 de setembre del 2005
Ben GAZZARA, premi Donostia
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
dijous, 22 de setembre del 2005
Màgic Dylan
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
dilluns, 19 de setembre del 2005
Tribut al turista vilero
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
divendres, 16 de setembre del 2005
És la meua vocació la de mestre?
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Gaudir de Garcia
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
dimecres, 14 de setembre del 2005
Primers dies d'escola
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
dilluns, 12 de setembre del 2005
Els últims dies de Tandús
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
divendres, 9 de setembre del 2005
Fent mal per Móra
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Canço que m'acompanya a Mora
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
No a l'urbanisme depredador en Benasau
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
dijous, 25 d’agost del 2005
La tornada
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Poca broma que anem en reserva
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
Per la vall d'Atxondo
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Festes de Donostia
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
dimecres, 24 d’agost del 2005
Segon dia per la costa biscaïna
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
No em puc resistir al moment batucada
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
dimarts, 23 d’agost del 2005
Primer dia de la setmana per l'Urkiola
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)