dilluns, 18 de juliol del 2005

Un dissabte amb els ulls ben oberts

El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.