dijous, 18 de setembre de 2008

L'Angliru, l'Olimp del ciclisme

Fins que el groovy o manel no m'aporten el diferent material audiovisual que vam tindre, no em queda més que tractar de transmetre amb paraules el que vàrem viure del divendres a diumenge. Eixírem matí el divendres, paràrem a esmorzar a la Roda i a dinar a la vora de Tordesillas, ja en la província de Valladolid.
Pegàrem un mosset i estiràrem les cames per rependre la marxa. L'oratge que s'havia mantés sense ploure durant tot el viatge ens va donar la benvinguda a Asturies amb una tronada que ens va fer témer el pitjor. Res més lluny de la realitat. Vàrem aplegar a la zona de Viapará (a meitat de l'ascensió a l'Angliru) amb unes cadires que ens prestaren amablement en Riosa i amb el menjar que havíem pillat al poble. Muntàrem la tenda amb les últimes llums del dia. Al nostre davant, es plantava imponent la immensa mole del cim. Els natius de la zona ens comentaren que no és el pic més alt. És més, en el moment que aplegues al més alt del port, encara queda una hora per camins de terra fins aplegar al cim de la Gamonal.

Quan la nit començava a guanyar la partida, nosaltres ja estàvem asseguts amb les nostres cadiretes estrenades i bevent cervesetes i el poc vermudet que el groovy va comprar al poble. Per la nit i ben sopadets, encetàrem un set i mig on el groovy va ser la víctima propiciatòria per fer-se els 'tanguinos' després de quasi cada partida. Estàvem rodejats de jovents de la zona i ens conscienciàrem de seguida de la necessitat de l'establiment d'un estatus oficial per al bable que parlaven aquella colla d'amics. Com no, ja sabem dir zu zara polita en asturià.Puxa Asturies!!
Hi havia una festa a tocar de la zona on havíem acampat. No obstant això, el cansament era molt i la música era una maquineta que a la mitja hora ja t'havia rebentat. Així què, s'enfilàrem als sacs perquè a l'endemà hauríem de viure fresquets moltes i intenses sensacions.
A migdia i ja amb tot arreplegat, partírem cap al cim. Tot allò era una festa. Una cua interminable de gent a peu o amb bicicletes es creuaven al nostre pas. L'objectiu era aplegar a la Cueña les Cabres on estaven les rampes més empinades. Passàrem per la Cuesta les Cabanes on flipàrem amb les pendents pronunciades que esperaven els corredors. Fins i tot, pujant a peu, les costeres exigien un cert esforç i aplegàrem al cim amb moltes ganes de dinar. En arribar a la Cueña les Cabres, l'ambient era espectacular. No he anat a moltes voltes però em semblava impossible veure alguna cosa decent amb tanta gent en dansa. Optàrem per anar més amunt, a la zona de l'Aviru, amb pendents del 20%, per tindre una bona perspectiva. S'ubicàrem a quilòmetre i mig de la meta en una zona amb moltes corbes on podíem veure des de lluny com pujaven els ciclistes. Dinàrem, pegàrem una revolada per la meta i tornàrem frustrats per no poder comprar cap maillot. Els cotxes de l'organització anaven petant pel camí i obligaven a hostesses i resta de panxacontents haver de suar la gota gorda caminant per poder aplegar a la meta.
Per fi, la serp multicolor feia acte de presència i l'ambient creixia per moments quan els ciclistes passaven pel lloc on havíem acampat. Quan varen arribar a les Cabanes, la gent va embogir i nosaltres des de dalt no soltàvem l'orella de la ràdio. Que sí Valverde estirava, que sí Contador responia o Sastre, malauradament, feia la goma. Per fi, al fons apareixia Contador amb una cadència bona de pedaleig per la pancarta dels dos quilòmetres. Després Valverde i Purito Rodriguez i finalment Leipheimer, Sastre... i un rosari de corredors que et demanaven que els ajudares empentant-los i que tractaven de buscar aire no se sap ben bé d'on. Impressionants mostres d'èpica amb els corredors rebentats i mirant al davant desitjant que l'infern s'acabara d'una vegada. He trobat un vídeo on sembla que estiga el grovy (després que arranca a córrer el que porta la bandera d'Espanya de capa). Ja de tornada, férem parada i fonda en Lleó on ens férem uns kebabs que sabien a glòria i on dormírem en un furgatxó digne de la família Monster.
Per concloure només em queda dir que la muntanya és màgica i enganxa i que alguna vegada tornaré per pujar-la en la bici. A banda, us deixe un vídeo del primer heroi que va fer cim a l'Angliru. Txaba, per sempre!!