dijous, 10 de desembre de 2009

La lluita de Haidar

Novament l'exemple de les vagues de Gandhi en la figura de l'activista saharuí, ve a posar en entredit l'altura dels nostres gorvenants i de la classe política en general que no es més que una mostra del que som nosaltres.
Més d'un haurà pensat que cal negociar amb Aminatou per aconseguir com siga el restabliment de la normalitat sense haver de molestar a l'alïat i veí estat. Els més facciosos, sens dubte esmolaran llengües i plomes criticant al govern pel fet d'haver permés l'aterratge en Lanzarote de l'activista i esquivaran de totes totes, qualsevol negociació amb el regnat alauí. Diners criden a diners i Aminatou no es més que un minúscul granet enquistat.
De cara a la galeria queda molt bé criticar la ja excessiva dictadura cubana, l'exagerada i disfressada veneçolana, però ací ningú diu ni pruna d'oligarquies com la russa, la xinesa o les presents en l'Àfrica subsahariana o del Magreb (l'energia que ens sosté a tots depén d'un adequat status quo).
No hi ha una altra solució que solventar ja el problema saharaui, reconeixer-los el territori on sempre han estat i aconseguir la convivència entre ètnies. I ahí és on la societat civil fa ja temps que estirem i fem més que tota l'escòria parlamentària més preocupada per conrear porquèria demagògica amb la qual nodrir els telediaris. Fàstic de país!!

Canviant de terç, fem oficial l'assaig el dissabte de vesprada sobre les 4:30?