Antiherois, dopatge i sentit de la competitivitat

Ahir després de vint minuts des que el penúltim classificat acabava, Rafael Martínez Landete passava per l'arc de meta amb l'ovació dels assistents al pavelló d'Ontinyent. És curiós haver pensat sempre que ser l'últim en una carrera seria el pitjor que em podria passar i ahir al veure a l'home aquest, va ser com creuar-se en un heroi enfundat amb el mono de treball. No era un derrotat, tot el contrari, la seua fe i determinació engrandien la seua gesta.
Acabe de tafanejar per la xarxa i hi ha registres de carreres de 1990 on aquest home ja participa. Des de llavors fins ara, ha corregut més de 1300 carreres entre elles la marató de Roma i hi ha setmanes que ha corregut tres dies seguits igual dóna en Castelló, Terol o Alacant. De ben segur que per a les marques esportives, Rafael no seria un bon ganxo i no obstant això, els seus registres són dels més consultats de la xarxa.
Huí en el Pais, hi ha un article sobre dopatge i societat on l'autor centra l'atenció en la voracitat dels espectadors per buscar el més difícil encara, l'atacar en el Tourmalet a 40 graus a l'ombra o en el Mortirolo diluviant, trencar la barrera dels vint segons en els dos cents metres o els déu segons en el cent encara que siga plovent i amb ràfegues d'aire en contra Això és el que ven i qui ho aconseguix aplega al cim, qui no senzillament no apareix.

Amb la taca del dopatge que s'estén pertot arreu i que qüestiona les heroïcitats que la tele ens porta a casa, exemples de superació com els de Rafael són els que hem de valorar i mostrar. Eixa és la millor agència anti-dopatge que podem dissenyar tal i com descriu l'autor.

P.D. Acaba de faltar Morente. Requiescat in pace