dimarts, 31 de maig de 2011

Quan ja no es pot fer res

Mai un acaba d'aprendre, mai s'abasten tots els factors que tenen lloc en l'entorn aula, fins i tot en els cicles superiors cal una intel·ligència emocional que de vegades s'oblida i que cal conrear acuradament. I esta reflexió que la rutina sovint deixa de banda, aplega amb un gran terrabastall en dies com ahir i et deixen noquejat amb una única qüestió al cap: podria haver fet alguna cosa més?... pregunta que mortifica perquè obviament si retrocedixes mentalment sempre trobes detalls que canviar i amb el temps i la successió de les classes poder aconseguir l'efecte desitjat. En contextos actuals on l'educació a l'igual que tota la resta d'actors de l'anomenat estat del benestar busca l'optimització pel retall de recursos, una reflexió com l'actual també queda al marge com una quimera. Estem concebuts com una fàbrica de fer títols i reforços tant per al professorat com per a l'alumnat en situacions especials queden reduïts a la mínima expressió.
De tot s'ha d'aprendre i fins i tot, dels esdeveniments més desafortunats, hem de treure conclusions o idees que ens permeten millorar en els nostre dia a dia. I deixar-te acaronar per eixe grup que ha transcendit l'entorn de classe i que fóra al carrer riu i s'ho passa bé i en moments com aquestos fa pinya per recordar aquells que no tornaran però que ja són una part de nosaltres.

2 comentaris:

sentum ha dit...

Joer, que profund, gurú! Està molt bé parlar aixina, però podries ser més explicit? Que t´ha passat?

Wallace ha dit...

ahir vaig poder parlar amb tu i entenc que estigues aixina, però no pots pegar-li voltes a coses que desgraciadament ningú pot entendre en circunstàncies normals. Sempre hi ha que mirar cap endavant encara de vegades ens resulte dificil.