Diverses divergències
Hi ha dies en què et trobes a alguna persona que et recorda que hauries d'haver exigit als teus educadors que t'aïllaren de l'assignatura de religió. També hauries d'agrair a tot aquell què t'aconsellara no matricular-te ni en dret ni en ADE o empresarials. Perquè sempre has tingut alergia a corvates i mocassins (tot i necessitar-los per a guanyar quatre perres en Madrid), o a hipoteques que et puguen comdemnar en els propers quaranta anys al depriment objectiu d'aplegar a final de mes.Hi ha dies en què et trobes a llops què es mengen el món a dentellades, i ells et recorden què has destriat ésser un corderet que vol viure la vida al seu aire. Aquestos instants són tranquilitzadors ja què confirmen que siga quin siga el port on aplegues, serà el port que tu hages destriat i no el d'altres. Tanmateix, més valdria no trobar aquest tipus de persones ja que el dubte i la incertesa del demà duren més que no pas,l'autocomplaença del camí triat.
dilluns, 21 de març del 2005
Èpics inicis de vacances
Mai una Nit del Foc havia donat tant de si. Semblava què totes les circumstàncies s'aplegaren a fer d'aquella nit, unes hores irrepetibles dintre la nostra biografia. Arribada apressurada, sopar estressat intencionadament, divergències sobre el lloc on aterrar (era inevitable i un deute moral aplegar-se al Carme, centre neuràlgic de la festa del cap-i casal), vam saber aplicar justícia allà on la injustícia del tot val s'estenia pertot arreu, vaig afiançar la meua elecció de què la Primitiva és la millor banda de Llíria, vàrem viatjar dintre del nostre imaginari a Altea, a Alacant, a la pròpia Llíria ... tot deixant-se seduir per cants de sirena què tot heroi ha d'afrontar. Tot no va ser de color de rosa, les flaqueses fisiològiques humanes varen ocasionar certes distorsions dintre del grup, les quals, ràpidament es diluïren perquè tothom érem conscients de la transcendència d'aquella nit. I com predestinats ens disposarem als nostres xicotets actes per contribuir a fer d'aquest món, un entorn més habitable. Mentre jo mateix ajudava a solucionar els problemes existèncials (els quès que tothom es preguntem cada dia) què s'estenien des dels Serrans fins al Serpis, els meus escuders prenien consciència del pillatge i la delinqüència que va indisolublement associada a una nit com aquella de Falles. El merescut repós del guerrer després de tan gran trascendència no va ser tal, i és què si una característica defineix a aquestes gestes èpiques és el seu il·limitat esperit de sacrifici. L'heroi va haver de suportar des del més gèlid aire del matí fins l'abrumador resol del migdia. No obstant això, va aprofitar aquesta avinentesa per endinsar-se dintre del seu passat, dels fallers in situ i d'un bon xocolate amb xurros. Aplega el moment què els escuders complementen amb la seua visió no menys èpica els succesos de divendres.
Mai una Nit del Foc havia donat tant de si. Semblava què totes les circumstàncies s'aplegaren a fer d'aquella nit, unes hores irrepetibles dintre la nostra biografia. Arribada apressurada, sopar estressat intencionadament, divergències sobre el lloc on aterrar (era inevitable i un deute moral aplegar-se al Carme, centre neuràlgic de la festa del cap-i casal), vam saber aplicar justícia allà on la injustícia del tot val s'estenia pertot arreu, vaig afiançar la meua elecció de què la Primitiva és la millor banda de Llíria, vàrem viatjar dintre del nostre imaginari a Altea, a Alacant, a la pròpia Llíria ... tot deixant-se seduir per cants de sirena què tot heroi ha d'afrontar. Tot no va ser de color de rosa, les flaqueses fisiològiques humanes varen ocasionar certes distorsions dintre del grup, les quals, ràpidament es diluïren perquè tothom érem conscients de la transcendència d'aquella nit. I com predestinats ens disposarem als nostres xicotets actes per contribuir a fer d'aquest món, un entorn més habitable. Mentre jo mateix ajudava a solucionar els problemes existèncials (els quès que tothom es preguntem cada dia) què s'estenien des dels Serrans fins al Serpis, els meus escuders prenien consciència del pillatge i la delinqüència que va indisolublement associada a una nit com aquella de Falles. El merescut repós del guerrer després de tan gran trascendència no va ser tal, i és què si una característica defineix a aquestes gestes èpiques és el seu il·limitat esperit de sacrifici. L'heroi va haver de suportar des del més gèlid aire del matí fins l'abrumador resol del migdia. No obstant això, va aprofitar aquesta avinentesa per endinsar-se dintre del seu passat, dels fallers in situ i d'un bon xocolate amb xurros. Aplega el moment què els escuders complementen amb la seua visió no menys èpica els succesos de divendres.
dimecres, 16 de març del 2005
Més encontres en la tercera fase
M'imagine a aquestos dos exemplars com a capos de respectives màfies què estan parlant distesament de les seues malifetes sense cap pudor. Ara que les estafes multimilionàries estan a l'ordre del dia me'ls veig gaudint del bon oratge de Marbella, amb un parell de rons de set o deu anys i vicis diversos. No us pareix?
M'imagine a aquestos dos exemplars com a capos de respectives màfies què estan parlant distesament de les seues malifetes sense cap pudor. Ara que les estafes multimilionàries estan a l'ordre del dia me'ls veig gaudint del bon oratge de Marbella, amb un parell de rons de set o deu anys i vicis diversos. No us pareix?
dimarts, 15 de març del 2005
Deu anys sense Ovidi Montllor
Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:
Perquè vull.
Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.
Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:
Perquè vull.
Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.
dijous, 10 de març del 2005
Més fals que Judes
Cap sorpresa que el cap de l'Ajuntament haja trasmutat la seua florida i barroca glossa castellana en un no res. I no hi ha millor cosa què rebre la vara de l'alcaldia com per oblidar-se de tot, tant de depurar responsabilitats al ex-batle com per tindre actualment un ajuntament indigne del poble.I tornem a començar, tot esperant què ho facen encara pitjor que els altres. Terrosos no els falten com ben demostrat ha quedat les dues legislatures anteriors. Vosaltres mateix.
Cap sorpresa que el cap de l'Ajuntament haja trasmutat la seua florida i barroca glossa castellana en un no res. I no hi ha millor cosa què rebre la vara de l'alcaldia com per oblidar-se de tot, tant de depurar responsabilitats al ex-batle com per tindre actualment un ajuntament indigne del poble.I tornem a començar, tot esperant què ho facen encara pitjor que els altres. Terrosos no els falten com ben demostrat ha quedat les dues legislatures anteriors. Vosaltres mateix.
dimecres, 9 de març del 2005
dimarts, 8 de març del 2005
Encontres en la tercera fase
Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.
Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.
dissabte, 5 de març del 2005
Defenestrat i idolatrat a parts iguals
No se a vosaltres, però a mi, com a Calamaro, em sembla tot un crack.
...
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un guerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
.. (Maradona. Andres Calamaro)
No se a vosaltres, però a mi, com a Calamaro, em sembla tot un crack.
...
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un guerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
.. (Maradona. Andres Calamaro)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)