Encontres en la tercera fase

Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.