Deu anys sense Ovidi Montllor

Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:

Perquè vull.

Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.