Omnipotència docent

Ostia, ostia!! Comence així perquè vullguera estar deu metres baix terra i no considerar-me responsable últim d'un atac d'ansietat i de la frustació latent d'un alumne de vint-i-sis anys que se n'ha anat a casa embogit i entre plors de desesperació... Fins fa dos setmanes per mi era l'arquetip de l'alumne amb nula capacitat de progrés, ensimismat en el seu món particular, bona persona i inclús amb insuficient caràcter com per plantar cara en moments determinats... D'això considere que n'he abusat determinades vegades deixant-lo en entredit o pitjor encara ridiculitzant-lo sense detectar cap punt d'inflexió o canvi de xip en el seu comportament... Fins huí, quan ja no hi ha retorn, en què ha tret tota la frustació que portava damunt organitzant un ciri que m'ha astorat i que m'ha fet pensar en com estime a la meua gent. A més, des de fa dos setmanes he conegut que fa temps va tenir algun trastorn psicol·lògic que el va noquejar un periòde de temps en que va haver de guardar repós i reduir el pistó de l'activitat diaria. Després d'haver estat recriminat telefònicament per sa mare, a hores d'ara hi ha centenars de dits imaginaris acusadors que m'apunten com a responsable, confundisc rialles que escolte pel centre en crits ofegats de l'alumne, escolte sirenes per fora i crec què ell d'alguna manera o altra estarà involucrat ... Puta misèria, quanta escola em fa falta!!