dilluns, 14 de novembre de 2005

Quasi a soles amb Maria de la Pau

El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.