Es pot tossir ací?

Els baixos nivells d´audiència de Canal 9 són els símptomes més evidents d´una malaltia crònica que començà a manifestar-se en l´època Fabregat-Lerma, s´accentuà en la de Villescusa-Zaplana i s´allarga en l´agonia final de no-sé-qui-Camps (em perdonaran que ignore el nom de l´actual director), convertit ja en descarat instrument de propaganda del PP. A la invisibilitat calculada del país real i complex que promociona la cadena (hi ha noms que ni fets a posta) ha respost el públic amb la mateixa moneda girant-li l´esquena, senyal que els valencians no som tan babaus com alguns voldrien. Molts dels potencials espectadors de Canal 9, que exigim uns mínims de qualitat i bona pedagogia i l´ús digne i normal del valencià, vam emigrar per refugiar-nos a TV3. Des de la construcció dels repetidors pagats amb els propis diners, i la posterior conversió a televisió digital, som centenars de milers els qui la mirem amb més o menys assiduïtat, perquè no hi ha color. Els amos del corral autonòmic, en comptes de millorar l´oferta del seu canal per veure de guanyar-se audiència, optaran pel que han fet sempre: impedir la recepció de TV3. La indigència de Canal 9 ja els va bé, perquè a fi de comptes els seus forats pressupostaris els paguem els contribuents, de manera que continuaran servint gasofa televisiva a un públic minoritari submís i alliçonat. No ha de prosperar un exemple del que podria ser una televisió digna i professional, oberta a la realitat del propi país i del món. Els croats de la llibertat de mercat es salten les seues lleis a la torera quan els convé, i més en època d´eleccions. Obsedits pels propis fantasmes, dèbils en el seu monopoli autoritari, faran mans i mànegues per ofegar la dissidència, fins i tot la tan modesta de veure la tele que més ens agrade. Si valencians i catalans no parlem la mateixa llengua, què tenen contra el saludable aprenentatge de llengües estrangeres? Tossirem quan i on ells ens diguen.

Manel Rodríguez-Castelló

Font: ( Levante-EMV )