Què seria sense tu!!
A l'Avui. On de costum. Sempre Maria de la Pau.
dissabte, 31 de desembre del 2005
dijous, 29 de desembre del 2005
Per la Punta, l'Horta i el Cabanyal
He descobert la web de la plataforma Salvem el Cabanyal. De contingut extens i un tant anàrquic, reflecteix la por en el cos de tots els seus habitants per la possibilitat real de perdre tot el què tenen tant en l'aspecte material com en l'afectiu per la pèrdua del seus origens. Tenen un judici tramitant-se al Suprem i avaluen les conseqüències que tindrà la nova llei megasocial d'urbanisme valencià dins la seua problemàtica. Temen què la cacofònica ameriCA CUP estiga per damunt de la llei i la seua lluita siga en va. A més, us podeu descarregar una cançó d'Oscar Briz, tot un referent de la música en valencià d'una vàlua considerable. Per a mi, un Dylan valencià.
He descobert la web de la plataforma Salvem el Cabanyal. De contingut extens i un tant anàrquic, reflecteix la por en el cos de tots els seus habitants per la possibilitat real de perdre tot el què tenen tant en l'aspecte material com en l'afectiu per la pèrdua del seus origens. Tenen un judici tramitant-se al Suprem i avaluen les conseqüències que tindrà la nova llei megasocial d'urbanisme valencià dins la seua problemàtica. Temen què la cacofònica ameriCA CUP estiga per damunt de la llei i la seua lluita siga en va. A més, us podeu descarregar una cançó d'Oscar Briz, tot un referent de la música en valencià d'una vàlua considerable. Per a mi, un Dylan valencià.
La forma del got influeix en el consum d'alcohol
Una prestigiosa revista mèdica (British Medical Journal) ha publicat un estudi on demostren la tendència què patim les persones (inclosos camates amb experiència) de servir més quantitat d'alcohol en els gots baixets i amples que en els alts i estrets. Dos copes normals dintre de gots baixos equivalen a dos copes i mitja. Guerra als gots de tub!!!
Una prestigiosa revista mèdica (British Medical Journal) ha publicat un estudi on demostren la tendència què patim les persones (inclosos camates amb experiència) de servir més quantitat d'alcohol en els gots baixets i amples que en els alts i estrets. Dos copes normals dintre de gots baixos equivalen a dos copes i mitja. Guerra als gots de tub!!!
dimarts, 27 de desembre del 2005
La il·legalitat o no del pegat en l'ull
Després de menjar-me anuncis per la tele o en sales de cinema on el Ministeri de Cultura em diu què la pirateria és un delicte, em resulta sorprenent llegir en La Vanguardia el cas d'una discogràfica brasilera què ha trencat el negoci tradicional amb l'edició de recopilatoris en MP3 què poden ser reproduïts i copiats indefinidament i ha montat un servidor des del qual la gent es pot descarregar música de manera gratuïta. Ha publicat més de cinc cents discs d'autors brasilers què estan encantats i distribueixen produccions de segells brasilers i internacionals. Per a més raresa, són tota una icona al Brasil pel seu èxit. Qui em pot dir qui té la raó?
Després de menjar-me anuncis per la tele o en sales de cinema on el Ministeri de Cultura em diu què la pirateria és un delicte, em resulta sorprenent llegir en La Vanguardia el cas d'una discogràfica brasilera què ha trencat el negoci tradicional amb l'edició de recopilatoris en MP3 què poden ser reproduïts i copiats indefinidament i ha montat un servidor des del qual la gent es pot descarregar música de manera gratuïta. Ha publicat més de cinc cents discs d'autors brasilers què estan encantats i distribueixen produccions de segells brasilers i internacionals. Per a més raresa, són tota una icona al Brasil pel seu èxit. Qui em pot dir qui té la raó?
divendres, 23 de desembre del 2005
Bons propòsits de Nadal
Xiquets, les forces em fallen i no trobe inspiració en quasi res que puga aportar valor a la comunitat. És un buit creatiu seriós. Només els peperos recalcitrants i els ianquis border-line fan què el blog es parega a un monòleg anti-dreta cavernària. Repensant la quedada per veure l'home dels nasos, s'hauria de fer una sopaeta, què ja se sap què per la nit, les idees i les opinions flueixen més nítidament. Ahí queda!!, determineu hora i lloc i allí es farà. Hi ha què procurar què noves adquisicions com Blogber o Greenwich (tot i ser un boicotejador!!) puguen assistir. És el vostre torn!! Suggerències?
Xiquets, les forces em fallen i no trobe inspiració en quasi res que puga aportar valor a la comunitat. És un buit creatiu seriós. Només els peperos recalcitrants i els ianquis border-line fan què el blog es parega a un monòleg anti-dreta cavernària. Repensant la quedada per veure l'home dels nasos, s'hauria de fer una sopaeta, què ja se sap què per la nit, les idees i les opinions flueixen més nítidament. Ahí queda!!, determineu hora i lloc i allí es farà. Hi ha què procurar què noves adquisicions com Blogber o Greenwich (tot i ser un boicotejador!!) puguen assistir. És el vostre torn!! Suggerències?
dijous, 22 de desembre del 2005
Fre al urbanisme depredador
Sembla què ja hi ha qui li ha posat nom a les coses i en aquest cas, la Unió Europea ha dit què ja prou, què ja està bé d'actituds permisives envers la requalificació de terrenys, ja n'hi ha prou de què quatre especuladors deixen la seua emprempta sobre una terra forjada a través de segles, assetjada per civilitzacions bel·licoses i què ara per ara pateix la invasió del formigó propiciada per raters que s'escuden en el bé i progrés social per a untar als poders fàctics (dóna igual color polític) i forrar-se a base d'encofrats, sous miserables i condicions penoses de treball.
Sembla què ja hi ha qui li ha posat nom a les coses i en aquest cas, la Unió Europea ha dit què ja prou, què ja està bé d'actituds permisives envers la requalificació de terrenys, ja n'hi ha prou de què quatre especuladors deixen la seua emprempta sobre una terra forjada a través de segles, assetjada per civilitzacions bel·licoses i què ara per ara pateix la invasió del formigó propiciada per raters que s'escuden en el bé i progrés social per a untar als poders fàctics (dóna igual color polític) i forrar-se a base d'encofrats, sous miserables i condicions penoses de treball.
dijous, 15 de desembre del 2005
El Congrés retarda l'aplicació del software lliure a l'administració.
Tant populars com socialistes s'han oposat a la proposició de IU-ICV i ERC, argumentant què els parlaments han de fomentar la competència de tot tipus de software no coartant-ne ni limitant la seua expansió. Mentre els socialistes insisteixen en la neutralitat tecnològica i l'eficàcia del programari, els populars rebutgen el dirigisme tecnològic i la limitació de la llibertat. (a cas no han comdemnat a la principal empresa de software propietari per pràctiques monopolístiques?)... Ara què de perduts al riu!! En un reportatge de TV3, eixia el portaveu d'ICV, Joan Herrera, amb el seu Windows i Explorer conseqüent (això és predicar amb l'exemple)... Almenys, l'educació catalana sí que està compromesa i a hores d'ara us escric des d'un Firefox mentre instal·le la OpenSuse als ordinadors de classe.
Tant populars com socialistes s'han oposat a la proposició de IU-ICV i ERC, argumentant què els parlaments han de fomentar la competència de tot tipus de software no coartant-ne ni limitant la seua expansió. Mentre els socialistes insisteixen en la neutralitat tecnològica i l'eficàcia del programari, els populars rebutgen el dirigisme tecnològic i la limitació de la llibertat. (a cas no han comdemnat a la principal empresa de software propietari per pràctiques monopolístiques?)... Ara què de perduts al riu!! En un reportatge de TV3, eixia el portaveu d'ICV, Joan Herrera, amb el seu Windows i Explorer conseqüent (això és predicar amb l'exemple)... Almenys, l'educació catalana sí que està compromesa i a hores d'ara us escric des d'un Firefox mentre instal·le la OpenSuse als ordinadors de classe.
dimarts, 13 de desembre del 2005
Sempre Frida
L'altre dia vaig veure la peli sobre sa vida. La veritat és què sense haver aprofundit massa en la seua biografia, em sembla un personatge lloable per com tracta de compaginar la seua força de voluntat i les seues febleses. Potser li dec a Maria de la Pau i a Rosa Montero l'haver-me-la descobert. Huí la primera torna a ubicar-la dintre de la seua columna a l'Avuí
L'altre dia vaig veure la peli sobre sa vida. La veritat és què sense haver aprofundit massa en la seua biografia, em sembla un personatge lloable per com tracta de compaginar la seua força de voluntat i les seues febleses. Potser li dec a Maria de la Pau i a Rosa Montero l'haver-me-la descobert. Huí la primera torna a ubicar-la dintre de la seua columna a l'Avuí
dimarts, 6 de desembre del 2005
Las virgenes suicidas de Sofia Coppola
No cal dir que aguantar a Garci i els seus acòl·lits és un tasca de masoquistes ja què les teues impressions queden supeditades a les seues dialèctiques recarregades i poc inteligibles. No obstant, ahir els vaig fer front. El motiu era el debut a la direcció de la filla de Coppola amb l'adaptació d'una novela del mateix títol d'un tal Eugenides. El resum de la peli es basa en el seguiment de l'adolescència de cinc germanes amb pares de moral ultra-conservadora al mig d'un suburbi d'una gran ciutat americana. El despertar a l'adolescència de les xiques queda retallat per l'actitud dels seus pares en un intent desesperat i inutil perquè no es separen de les seus faldes. Sembla un cant a l'emancipació i l'aprofitament d'una època que tothom diu que és la millor de nostra vida. Res més lluny de la realitat, aporta un to agre i desesperat a causa de la incomprensió de les filles envers els pares i dels companys de classe respecte les mateixes xiques. D'un nihilisme brutal em va costar pillar la sonà bona i encara huí pense si entre els meus alumnes pot haver algun/a verge suicida. El pitjor de tot és que tinc serioses incògnites.
No cal dir que aguantar a Garci i els seus acòl·lits és un tasca de masoquistes ja què les teues impressions queden supeditades a les seues dialèctiques recarregades i poc inteligibles. No obstant, ahir els vaig fer front. El motiu era el debut a la direcció de la filla de Coppola amb l'adaptació d'una novela del mateix títol d'un tal Eugenides. El resum de la peli es basa en el seguiment de l'adolescència de cinc germanes amb pares de moral ultra-conservadora al mig d'un suburbi d'una gran ciutat americana. El despertar a l'adolescència de les xiques queda retallat per l'actitud dels seus pares en un intent desesperat i inutil perquè no es separen de les seus faldes. Sembla un cant a l'emancipació i l'aprofitament d'una època que tothom diu que és la millor de nostra vida. Res més lluny de la realitat, aporta un to agre i desesperat a causa de la incomprensió de les filles envers els pares i dels companys de classe respecte les mateixes xiques. D'un nihilisme brutal em va costar pillar la sonà bona i encara huí pense si entre els meus alumnes pot haver algun/a verge suicida. El pitjor de tot és que tinc serioses incògnites.
dilluns, 5 de desembre del 2005
Posa un camp de golf en ta vida
En casa de Paco Camps de Golf qui té un terrenet és el rei. I si a més tens interés per la vela, el golf o el València: xaval!!! tu vas a forrar-te!!! A casa apleguen forasters amb passat opac, te s'engominen, es treuen el carnet i tots a una segueixen el lema: Especula bé i no mires amb qui. Poc importa què hi haja més camps de golf que hospitals o què institus de la perifèria de València hagen de pagar els rebuts de la seua butxaca. Si per C9 no apareix, això no és important
En casa de Paco Camps de Golf qui té un terrenet és el rei. I si a més tens interés per la vela, el golf o el València: xaval!!! tu vas a forrar-te!!! A casa apleguen forasters amb passat opac, te s'engominen, es treuen el carnet i tots a una segueixen el lema: Especula bé i no mires amb qui. Poc importa què hi haja més camps de golf que hospitals o què institus de la perifèria de València hagen de pagar els rebuts de la seua butxaca. Si per C9 no apareix, això no és important
dissabte, 3 de desembre del 2005
Un poc de dignitat per a la línia Xàtiva-Alcoi
No es demanem l'AVE, es demana dignitat per a una línia sempiternament oblidada. Ni esquerres ni dretes han mogut mai un dit. Recorde quan era usuari habitual escoltar notícies de que a la fi anava a posar-se remei a la precària situació tant de vagons com de vies. Tot fum de canyot. Fa uns dies va haver l'enèssima avària amb l'agreujant de què la seua reparació no se si a hores d'ara ja s'ha dut a terme. Per tot això, s'ha constituït una plataforma per reivindicar ja d'una vegada una solució què pose fi al declivi de la línia, la qual constitueix un element cohesionador de les nostres terres i un vehicle de comunicació de tota la Vall d'Albaida. S'ofereix un correu i un enllaç on disposeu del document on arreplegar les signatures.
No es demanem l'AVE, es demana dignitat per a una línia sempiternament oblidada. Ni esquerres ni dretes han mogut mai un dit. Recorde quan era usuari habitual escoltar notícies de que a la fi anava a posar-se remei a la precària situació tant de vagons com de vies. Tot fum de canyot. Fa uns dies va haver l'enèssima avària amb l'agreujant de què la seua reparació no se si a hores d'ara ja s'ha dut a terme. Per tot això, s'ha constituït una plataforma per reivindicar ja d'una vegada una solució què pose fi al declivi de la línia, la qual constitueix un element cohesionador de les nostres terres i un vehicle de comunicació de tota la Vall d'Albaida. S'ofereix un correu i un enllaç on disposeu del document on arreplegar les signatures.
dimecres, 30 de novembre del 2005
Bon dia a la vila del pingüí
Tinc la sensació de que cada vegada se'ns fa més difícil fer-se majors i per això es ressistim a deixar de banda els nostres costums de xiquets. Sense anar més lluny, jo recorde als meus profes d'institut i no trobe amb qui podria assemblar-me (supose que vosaltres sí que ho fareu però per riure-se'n )... La soltura i el carisma d'ells està a anys llum del què jo aconseguisc ara per ara. I això mateix passa amb els alumnes. El subdelegat de 1r de cicle mitjà entra tots els dies a classe amb el crit de 'Bon dia a la vila del pingüí!!!'... enlloc de ser forofo de Rossi, Alonso o Ronaldinho o coleccionar fotos de actrius o models, el samarro de 17 anys és un enamorat de les aventures de l'Arale, la Gatxan, l'Obokaman, en Turbo, l'Akane etc. Quan li sorprén alguna cosa solta l'exclamació característica de l'Arale (Oyo yo!!!) i el tio sembla feliç. No cal dir que no puc aguantar-me la partida de cul que porte però en el fons es ben trist perquè el seu destí ara per ara és enganxar-se al 3xl.net, o al Gran Heramano o a Pasion de Gavilanes i comentar-ho amb els companys el dia següent. Travessem dies durs per ser la 1a avaluació, les carabasses van que volen i al xicon li han tocat un bon grapat. Huí ja no és tan bon dia en la vila del pingüí!!
Tinc la sensació de que cada vegada se'ns fa més difícil fer-se majors i per això es ressistim a deixar de banda els nostres costums de xiquets. Sense anar més lluny, jo recorde als meus profes d'institut i no trobe amb qui podria assemblar-me (supose que vosaltres sí que ho fareu però per riure-se'n )... La soltura i el carisma d'ells està a anys llum del què jo aconseguisc ara per ara. I això mateix passa amb els alumnes. El subdelegat de 1r de cicle mitjà entra tots els dies a classe amb el crit de 'Bon dia a la vila del pingüí!!!'... enlloc de ser forofo de Rossi, Alonso o Ronaldinho o coleccionar fotos de actrius o models, el samarro de 17 anys és un enamorat de les aventures de l'Arale, la Gatxan, l'Obokaman, en Turbo, l'Akane etc. Quan li sorprén alguna cosa solta l'exclamació característica de l'Arale (Oyo yo!!!) i el tio sembla feliç. No cal dir que no puc aguantar-me la partida de cul que porte però en el fons es ben trist perquè el seu destí ara per ara és enganxar-se al 3xl.net, o al Gran Heramano o a Pasion de Gavilanes i comentar-ho amb els companys el dia següent. Travessem dies durs per ser la 1a avaluació, les carabasses van que volen i al xicon li han tocat un bon grapat. Huí ja no és tan bon dia en la vila del pingüí!!
dijous, 24 de novembre del 2005
Docents sense fronteres
Cansat de la ESO? Del fracàs escolar sense fi? Els docents donem la cara i fem un pas endavant per millorar el nostre entorn cada vegada més devaluat:
"Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos
muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los
altos indices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura.
Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las
escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la
educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes,
en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho
universal a la cultura.
Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades
eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las
misas con el fin de que los profesores especialistas en las distintas
disciplinas puedan llegar fácilmente a los creyentes mediante breves
intervenciones didácticas.
Está claro que algunos feligreses podrían, con razón, objetar que ellos
no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que
acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios.
Para solucionar este problema, y aunque parezca inconstitucional, a la
entrada de la Iglesia, les haríamos rellenar un formulario para que
manifestaran preferencia por la religión o la cultura. Una vez
identificadas estas personas, podrían abandonar en el momento adecuado
la nave principal de la Iglesia y reunirse en las capillas laterales y
en la cripta. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrían
recibir en ese rato unas charlas de carácter no cultural ni educativo
pero muy relacionadas con los contenidos que se están impartiendo en
ese momento al resto de los fieles desde el altar. Por ejemplo, los
feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los
perniciosos efectos de los colorantes alimentarios. Los que no quieran
hacer gimnasia, podrán ver un documental sobre la obesidad y los que
no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrán estudiar
estadísticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo
moderno." (...)Per llegir més ací
Cansat de la ESO? Del fracàs escolar sense fi? Els docents donem la cara i fem un pas endavant per millorar el nostre entorn cada vegada més devaluat:
"Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos
muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los
altos indices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura.
Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las
escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la
educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes,
en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho
universal a la cultura.
Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades
eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las
misas con el fin de que los profesores especialistas en las distintas
disciplinas puedan llegar fácilmente a los creyentes mediante breves
intervenciones didácticas.
Está claro que algunos feligreses podrían, con razón, objetar que ellos
no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que
acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios.
Para solucionar este problema, y aunque parezca inconstitucional, a la
entrada de la Iglesia, les haríamos rellenar un formulario para que
manifestaran preferencia por la religión o la cultura. Una vez
identificadas estas personas, podrían abandonar en el momento adecuado
la nave principal de la Iglesia y reunirse en las capillas laterales y
en la cripta. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrían
recibir en ese rato unas charlas de carácter no cultural ni educativo
pero muy relacionadas con los contenidos que se están impartiendo en
ese momento al resto de los fieles desde el altar. Por ejemplo, los
feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los
perniciosos efectos de los colorantes alimentarios. Los que no quieran
hacer gimnasia, podrán ver un documental sobre la obesidad y los que
no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrán estudiar
estadísticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo
moderno." (...)Per llegir més ací
dilluns, 21 de novembre del 2005
Marxa contra el camp de golf de la Serra de Mariola
Un seguit d'associacions d'Alcoi, Banyeres i Bocairent han convocat una marxa en defensa de la Serra de Mariola, amb la qual pretenen expressar la seua oposició a la construcció d'un camp de golf i una urbanització a la zona de Xirillent.
Està previst que es celebre la marxa el pròxim 27 de novembre. Partirà sobre les 9 h. del matí des del camp del Collao i, a través de la via verda, es dirigirà al Salt, l'ermita de Barxell, la zona de Xirillent i conclourà a l'ermita de Polop. A partir de les 14 hores hi haurà un servei d'autobús per a facilitar el retorn als participants.
L'eixida des de Bocairent serà a les 8 del matí des de la rotonda per després anar en cotxe cap a el punt d'inici de la marxa. Més informació a la web de Mariola Verda
Un seguit d'associacions d'Alcoi, Banyeres i Bocairent han convocat una marxa en defensa de la Serra de Mariola, amb la qual pretenen expressar la seua oposició a la construcció d'un camp de golf i una urbanització a la zona de Xirillent.
Està previst que es celebre la marxa el pròxim 27 de novembre. Partirà sobre les 9 h. del matí des del camp del Collao i, a través de la via verda, es dirigirà al Salt, l'ermita de Barxell, la zona de Xirillent i conclourà a l'ermita de Polop. A partir de les 14 hores hi haurà un servei d'autobús per a facilitar el retorn als participants.
L'eixida des de Bocairent serà a les 8 del matí des de la rotonda per després anar en cotxe cap a el punt d'inici de la marxa. Més informació a la web de Mariola Verda
Santa Cecilia 2005
Com és costum cada novembre, els músics ixen al carrer per tal de desafiar al fred. Això sí, escalfant els seus cossos convenientment amb tot tipus de barreges etíliques (exceptuant a l'entranyable joker què ara per ara "se está quitando"!!) Donada la audiència clarament piromusical del blog i amb un missatge que conté: Per favor, penja-ho, no tinc cap altra opció que seguir-los el fil. Salut per gaudir-ho xiquets!!
dissabte, 19 de novembre del 2005
L'esglèssia ja no es xupla el dit
Com a malcriat de casa sempre aplega un dia en què contestes de mala manera als teus pares. Llavors, aplega el moment de les amenaces de llevar-te la paga setmanal. I clar, no ets autosufucient i et toca tragar-te l'orgull, baixar la cara i callar la boca. A l'esglèssia espanyola ja fa temps que li eixiren els pèls i adopta una actitud contestatària envers tot allò que la rodeja.
Continuaran els problemes en casa? S'independitzarà d'una punyetera vegada o s'agafarà a la mamella de per vida? Trobarà un pis a preu decent?
Com a malcriat de casa sempre aplega un dia en què contestes de mala manera als teus pares. Llavors, aplega el moment de les amenaces de llevar-te la paga setmanal. I clar, no ets autosufucient i et toca tragar-te l'orgull, baixar la cara i callar la boca. A l'esglèssia espanyola ja fa temps que li eixiren els pèls i adopta una actitud contestatària envers tot allò que la rodeja.
Continuaran els problemes en casa? S'independitzarà d'una punyetera vegada o s'agafarà a la mamella de per vida? Trobarà un pis a preu decent?
dilluns, 14 de novembre del 2005
Quasi a soles amb Maria de la Pau
El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.
El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.
dijous, 10 de novembre del 2005
dilluns, 31 d’octubre del 2005
Un objectiu comú, diverses posicions enforntades
Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.
Radio Klara: La ràdio lliure i llibertària
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.
dimecres, 26 d’octubre del 2005
Antònia Font: tot un descobriment
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:
Extraterrestres. Taxi (2004)
Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.
dilluns, 24 d’octubre del 2005
Cap de setmana de fira
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.
dijous, 20 d’octubre del 2005
Haro Tecglen: roig i republicà
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!
dimarts, 18 d’octubre del 2005
Huí la meua nebodeta fa un anyet
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!
Moltes felicitats reina!!!
La ciudad invisible i Marta Echevarria
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.
diumenge, 16 d’octubre del 2005
Empatx de bodes
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:
Corintis I, 13
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.
dimarts, 11 d’octubre del 2005
Seduït pels podcasts
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.
dimarts, 4 d’octubre del 2005
Perdut per la Fageda d'En Jordà
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!
diumenge, 2 d’octubre del 2005
Excel·lent soparet i bona receptivitat
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!
dissabte, 1 d’octubre del 2005
Conviure amb la síndrome de Diògenes
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?
dimarts, 27 de setembre del 2005
A la gata de mon pare
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues
divendres, 23 de setembre del 2005
Ben GAZZARA, premi Donostia
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià
dijous, 22 de setembre del 2005
Màgic Dylan
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'
Bob Dylan, 5 de desembre de 2004
dilluns, 19 de setembre del 2005
Tribut al turista vilero
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!
divendres, 16 de setembre del 2005
És la meua vocació la de mestre?
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes
Gaudir de Garcia
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.
dimecres, 14 de setembre del 2005
Primers dies d'escola
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!
dilluns, 12 de setembre del 2005
Els últims dies de Tandús
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.
divendres, 9 de setembre del 2005
Fent mal per Móra
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Canço que m'acompanya a Mora
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia
Diego Vasallo -- La vida mata
Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan
y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva
Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño
Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido
Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos
la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata
septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada
Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas
No a l'urbanisme depredador en Benasau
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions
dijous, 25 d’agost del 2005
La tornada
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.
Poca broma que anem en reserva
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.
Per la vall d'Atxondo
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.
Festes de Donostia
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.
dimecres, 24 d’agost del 2005
Segon dia per la costa biscaïna
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.
No em puc resistir al moment batucada
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!
Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.
dimarts, 23 d’agost del 2005
Primer dia de la setmana per l'Urkiola
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?
dimarts, 9 d’agost del 2005
Adéu a la Ballena Alegre
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.
diumenge, 7 d’agost del 2005
Dues setmanes d'ostracisme
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)
diumenge, 31 de juliol del 2005
Pròxima estació: Mora d'Ebre
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.
divendres, 29 de juliol del 2005
Encara no m'he reposat de l'últim festival gatzaravaler
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.
Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.
Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.
Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.
Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.
El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.
Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes
dilluns, 18 de juliol del 2005
Un dissabte amb els ulls ben oberts
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.
diumenge, 10 de juliol del 2005
I Encontre Gatzarià
Només ens queda que Maese Nousseb ens aporte la seua cosmovisió del món gatzara i de que m'afine un poc la nou per a convocar-vos oficialment al I encontre gatzarià a celebrar en el camping de la Vila des del 25 de juliol amb el lema: "No som masclistes alcoians i volem la introducció de la dona a la web" (possiblement siga un poc llarg i l'haja d'acurtar).
Salut xiquets què tinguem per celebrar-ho i què ens faça bon oratge.
Només ens queda que Maese Nousseb ens aporte la seua cosmovisió del món gatzara i de que m'afine un poc la nou per a convocar-vos oficialment al I encontre gatzarià a celebrar en el camping de la Vila des del 25 de juliol amb el lema: "No som masclistes alcoians i volem la introducció de la dona a la web" (possiblement siga un poc llarg i l'haja d'acurtar).
Salut xiquets què tinguem per celebrar-ho i què ens faça bon oratge.
dijous, 7 de juliol del 2005
Un any de docència
Passades ja dues setmanes de la finalització del curs a l'institut d'Igualada, crec què ja em trobe en la disposicó adequada d'emetre una valoració més o menys objectiva dels deu mesos de docència. La primera impressió que tinc és la d'haver viscut sensacions intenses tan bones com dolentes i per una altra l'obtenció d'un desig de replantejament docent de cara a l'any que ve. M'acontenta aquesta retroalimentació que m'ha sobrevingut, la qual cosa demostra què no m'ha deixat indiferent aquest periòde sinó tot el contrari, crec haver fet propòsit de millora per a l'any que ve.
Respecte a les àrees de millora per al curs vinent estaria l'allunyament entre els alumnes i el mestre. Enguany, fruit de la meua inexperiència, reconec haver cercat la complicitat de l'alumnat i he obtés amistats i odis per parts iguals, no sent aquest l'objectiu que pretenia. Cal diferenciar la situació dels graus superiors respecte als de grau mitjà o inferiors. En els majors, potser beneficiós perquè obtens de manera nítida i automàtica una valoració del seguiment i interés de les teues classes, en els mitjans és del tot impensable possar-te al seu nivell, ja què la majoria no tenen clares les aspiracions a cercar després del curs. La segona millora seria la relacionada en la introducció progressiva de noves tecnòlogies com puga ser en concret la implementació d'un portal web amb els continguts de l'assignatura, on alumnes puguen disposar d'un interacció entre el profe i ells mitjançant forums de discussió, alliberaments de documents, etc.
Passades ja dues setmanes de la finalització del curs a l'institut d'Igualada, crec què ja em trobe en la disposicó adequada d'emetre una valoració més o menys objectiva dels deu mesos de docència. La primera impressió que tinc és la d'haver viscut sensacions intenses tan bones com dolentes i per una altra l'obtenció d'un desig de replantejament docent de cara a l'any que ve. M'acontenta aquesta retroalimentació que m'ha sobrevingut, la qual cosa demostra què no m'ha deixat indiferent aquest periòde sinó tot el contrari, crec haver fet propòsit de millora per a l'any que ve.
Respecte a les àrees de millora per al curs vinent estaria l'allunyament entre els alumnes i el mestre. Enguany, fruit de la meua inexperiència, reconec haver cercat la complicitat de l'alumnat i he obtés amistats i odis per parts iguals, no sent aquest l'objectiu que pretenia. Cal diferenciar la situació dels graus superiors respecte als de grau mitjà o inferiors. En els majors, potser beneficiós perquè obtens de manera nítida i automàtica una valoració del seguiment i interés de les teues classes, en els mitjans és del tot impensable possar-te al seu nivell, ja què la majoria no tenen clares les aspiracions a cercar després del curs. La segona millora seria la relacionada en la introducció progressiva de noves tecnòlogies com puga ser en concret la implementació d'un portal web amb els continguts de l'assignatura, on alumnes puguen disposar d'un interacció entre el profe i ells mitjançant forums de discussió, alliberaments de documents, etc.
diumenge, 26 de juny del 2005
Mentre escolte Standing Inside Your Love dels Smashing
Mal preparant l'examen pràctic de demà on en pegaran una clatellada considerable, no puc deixar d'escoltar una de les millors canços de l'últim disc dels de Chicago anomenat Machina: The machine of God publicat el 2000:
Standing inside yor love
You and me
Meant to be
Immutable
Impossible
It's destiny
Pure lunacy
Incalculable
Insufferable
But for the last time
You're everything that I want and ask for
You're all that I'd dreamed
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
Protected and the lover of
A pure soul and beautiful you
Don't understand
Don't feel me now
I will breathe
For the both of us
Travel the world
Traverse the skies
Your home is here
Within my heart
And for the first time
I feel as though I am reborn
In my mind
Recast as child and mystic sage
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
And for the first time
I'm telling you how much I need and bleed for
Your every move and waking sound
In my time
I'll wrap my wire around your heart and your mind
You're mine forever now
Who wouldn't be the one you love and live for
Who wouldn't stand inside your love and die for
Who wouldn't be the one you love
Mal preparant l'examen pràctic de demà on en pegaran una clatellada considerable, no puc deixar d'escoltar una de les millors canços de l'últim disc dels de Chicago anomenat Machina: The machine of God publicat el 2000:
Standing inside yor love
You and me
Meant to be
Immutable
Impossible
It's destiny
Pure lunacy
Incalculable
Insufferable
But for the last time
You're everything that I want and ask for
You're all that I'd dreamed
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
Protected and the lover of
A pure soul and beautiful you
Don't understand
Don't feel me now
I will breathe
For the both of us
Travel the world
Traverse the skies
Your home is here
Within my heart
And for the first time
I feel as though I am reborn
In my mind
Recast as child and mystic sage
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
And for the first time
I'm telling you how much I need and bleed for
Your every move and waking sound
In my time
I'll wrap my wire around your heart and your mind
You're mine forever now
Who wouldn't be the one you love and live for
Who wouldn't stand inside your love and die for
Who wouldn't be the one you love
divendres, 24 de juny del 2005
Revisió del concordat amb el Vaticà
La radicalitat en el missatge de l'Església durant el regnat de Joan Pau II i la seua continuitat amb Benet XVI així com l'enrocament de l'església espanyola en postures dogmàtiques a l'extrem origina que la societat civil quede lastrada amb el finançament d'una institució anacrònica a totes llums i que ha perdut el paper de referent moral dintre de la societat. És per això què s'aixequen veus demanant la revisió de les relacions bilaterals entre l'Estat i el Vaticà vigents des de fa més de vint anys per tal de resituar-la en el lloc què actualment li pertoca.
A la web del Concordato reivindiquen tres punts bàsics:
1) La finalització del finançament de l'Església per part de l'Estat, aspecte què propicia un greuge comparatiu amb la resta de religions en un Estat que es declara laïc
2) Revisió de l'ensenyament de l'assignatura de religió. Aquesta s'ha d'abordar des del punt de vista històrico-cultural i no des del confesional. La decisió dels continguts i la gestió del professorat anirà a càrrec de l'Estat i la situació d'aquestos s'haurà d'equiparar amb la resta de docents oferint-los drets que a hores d'ara no tenen o els gaudeixen parcialment (accés, cesament, drets i obligacions com la llibertat de càtedra)
3) Que els acords bilaterals entre Estat i Vaticà respecten aspectes com l'aconfesionalitat de l'Estat i la llibertat de culte.
En resum, la proposta pretén establir un marc de convivència amb els principis de respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.
La radicalitat en el missatge de l'Església durant el regnat de Joan Pau II i la seua continuitat amb Benet XVI així com l'enrocament de l'església espanyola en postures dogmàtiques a l'extrem origina que la societat civil quede lastrada amb el finançament d'una institució anacrònica a totes llums i que ha perdut el paper de referent moral dintre de la societat. És per això què s'aixequen veus demanant la revisió de les relacions bilaterals entre l'Estat i el Vaticà vigents des de fa més de vint anys per tal de resituar-la en el lloc què actualment li pertoca.
A la web del Concordato reivindiquen tres punts bàsics:
1) La finalització del finançament de l'Església per part de l'Estat, aspecte què propicia un greuge comparatiu amb la resta de religions en un Estat que es declara laïc
2) Revisió de l'ensenyament de l'assignatura de religió. Aquesta s'ha d'abordar des del punt de vista històrico-cultural i no des del confesional. La decisió dels continguts i la gestió del professorat anirà a càrrec de l'Estat i la situació d'aquestos s'haurà d'equiparar amb la resta de docents oferint-los drets que a hores d'ara no tenen o els gaudeixen parcialment (accés, cesament, drets i obligacions com la llibertat de càtedra)
3) Que els acords bilaterals entre Estat i Vaticà respecten aspectes com l'aconfesionalitat de l'Estat i la llibertat de culte.
En resum, la proposta pretén establir un marc de convivència amb els principis de respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.
dilluns, 20 de juny del 2005
Informàtics i parella, ¿com l'aigua i l'oli?
En Barrapunto, web dedicada a tot allò referent al programari lliure, huí hi ha un article referent a una qüestió sociològica referent a la gent del nostre gremi. Com que ara mateix estic igual que el Fadrí de Castelló, no puc fer més que sentir-me identificat amb el sector tractat en l'article. Què en penseu?
En Barrapunto, web dedicada a tot allò referent al programari lliure, huí hi ha un article referent a una qüestió sociològica referent a la gent del nostre gremi. Com que ara mateix estic igual que el Fadrí de Castelló, no puc fer més que sentir-me identificat amb el sector tractat en l'article. Què en penseu?
divendres, 17 de juny del 2005
Omnipotència docent
Ostia, ostia!! Comence així perquè vullguera estar deu metres baix terra i no considerar-me responsable últim d'un atac d'ansietat i de la frustació latent d'un alumne de vint-i-sis anys que se n'ha anat a casa embogit i entre plors de desesperació... Fins fa dos setmanes per mi era l'arquetip de l'alumne amb nula capacitat de progrés, ensimismat en el seu món particular, bona persona i inclús amb insuficient caràcter com per plantar cara en moments determinats... D'això considere que n'he abusat determinades vegades deixant-lo en entredit o pitjor encara ridiculitzant-lo sense detectar cap punt d'inflexió o canvi de xip en el seu comportament... Fins huí, quan ja no hi ha retorn, en què ha tret tota la frustació que portava damunt organitzant un ciri que m'ha astorat i que m'ha fet pensar en com estime a la meua gent. A més, des de fa dos setmanes he conegut que fa temps va tenir algun trastorn psicol·lògic que el va noquejar un periòde de temps en que va haver de guardar repós i reduir el pistó de l'activitat diaria. Després d'haver estat recriminat telefònicament per sa mare, a hores d'ara hi ha centenars de dits imaginaris acusadors que m'apunten com a responsable, confundisc rialles que escolte pel centre en crits ofegats de l'alumne, escolte sirenes per fora i crec què ell d'alguna manera o altra estarà involucrat ... Puta misèria, quanta escola em fa falta!!
Ostia, ostia!! Comence així perquè vullguera estar deu metres baix terra i no considerar-me responsable últim d'un atac d'ansietat i de la frustació latent d'un alumne de vint-i-sis anys que se n'ha anat a casa embogit i entre plors de desesperació... Fins fa dos setmanes per mi era l'arquetip de l'alumne amb nula capacitat de progrés, ensimismat en el seu món particular, bona persona i inclús amb insuficient caràcter com per plantar cara en moments determinats... D'això considere que n'he abusat determinades vegades deixant-lo en entredit o pitjor encara ridiculitzant-lo sense detectar cap punt d'inflexió o canvi de xip en el seu comportament... Fins huí, quan ja no hi ha retorn, en què ha tret tota la frustació que portava damunt organitzant un ciri que m'ha astorat i que m'ha fet pensar en com estime a la meua gent. A més, des de fa dos setmanes he conegut que fa temps va tenir algun trastorn psicol·lògic que el va noquejar un periòde de temps en que va haver de guardar repós i reduir el pistó de l'activitat diaria. Després d'haver estat recriminat telefònicament per sa mare, a hores d'ara hi ha centenars de dits imaginaris acusadors que m'apunten com a responsable, confundisc rialles que escolte pel centre en crits ofegats de l'alumne, escolte sirenes per fora i crec què ell d'alguna manera o altra estarà involucrat ... Puta misèria, quanta escola em fa falta!!
dimecres, 15 de juny del 2005
Em sent beat
Gràcies al monstre Kerouac i al seu testament vital 'En el camí' huí m'agafe el món i el pose a ballar al compàs que marque damunt del meu dit:
" ... Llavors ballaven pels carrers com trompes embogides, i jo em movia vacil·lant darrere seu com he estat fent durant tota la meua vida mentre perseguisc a la gent què realment m'interessa, perquè la única gent que m'interessa és aquella què esta tocada de l'ala, tocada de l'ala per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs coneguts per tothom sinó que bull, crema dintre de fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes en meitat de les estreles i llavors es veu com explota una llum blava i tothom exclama 'Ah!!!!!'..."
Gràcies al monstre Kerouac i al seu testament vital 'En el camí' huí m'agafe el món i el pose a ballar al compàs que marque damunt del meu dit:
" ... Llavors ballaven pels carrers com trompes embogides, i jo em movia vacil·lant darrere seu com he estat fent durant tota la meua vida mentre perseguisc a la gent què realment m'interessa, perquè la única gent que m'interessa és aquella què esta tocada de l'ala, tocada de l'ala per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs coneguts per tothom sinó que bull, crema dintre de fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes en meitat de les estreles i llavors es veu com explota una llum blava i tothom exclama 'Ah!!!!!'..."
dimarts, 14 de juny del 2005
Diga'm pare nostre.
Any 2050, el món és una orgia que no cesa, els humans constituteixen una barreja amorfa de cossos, òrgans sexuals desafiants i suors plenes de lascívia i desig... ja no existeixen classes ni dogmes, les mitres es barregen amb els profilàctics d'igual manera que els escapularis amb la vaselina, l'espècie humana ha embogit i degenera cap a un pou que sembla no tenir mai fi ...però espera ... no, hi ha un xicotet reducte què encara resisteix a la luxúria de la carn. Reclosos en el centre de Madrid han aconseguit sobreviure a la davallada als inferns de la resta de gent, mantenen l'essència dogmàtica que arranca de l'Edat Mitjana i han aconseguit establir una comuna regida baix els principis de la castedat i del correcte ús de la capacitat reproductora de les dones. No importa que una dona d'entre ells es guanye un sobresou amenitzant la monótona relació de parella de quatre matrimonis fracassats o faça d'instructora als joves adolescents que volen saber per a què serveix allò que els penja entre cames, tampoc importa què un pobre xic genèticament ja desviat cerque la possibilitat d'apaivagar els seus instints fregant-se contra tot allò que puga encabir dintre seu (és l'únic al que es pot resignar) o tampoc és relevant què de tant en tant algun èsser dominador faça ostantació del seu poder sobre els dominats. Concloent, són xicotetes anècdotes que no enterboleixen la rígida moral d'escrupulós acompliment. Un detall fonamental que els caracteritza és que fan una interpretació depurada de l'etimologia del llenguatge de tal manera què rebutgen el cautxú perquè eviten tot allò que faça referència a la 'goma'. Pel que fa a la dieta, s'abstenen de cuinar els ous batuts amb oli o preparar croissants o ensaimades. Al mateix temps, cuinen amb mantega per evitar entrar en contacte amb el poder lubrificador de l'oli. S'amaguen quan l'arc de Sant Martí ix després d'haver plogut i moltes altres limitacions que els imposen les masses embogides que els assetgen. Dissabte a la vesprada es reuniran per commemorar el primer encontre que feren allà pel 2005 i jo com a cristià, resaré per ells per a què abans que es fossilitzen, puguen adonar-se de què la llibertat i la igualtat de condicions de l'individu està per damunt de qualsevol creença.Diga'm pare nostre ...
Any 2050, el món és una orgia que no cesa, els humans constituteixen una barreja amorfa de cossos, òrgans sexuals desafiants i suors plenes de lascívia i desig... ja no existeixen classes ni dogmes, les mitres es barregen amb els profilàctics d'igual manera que els escapularis amb la vaselina, l'espècie humana ha embogit i degenera cap a un pou que sembla no tenir mai fi ...però espera ... no, hi ha un xicotet reducte què encara resisteix a la luxúria de la carn. Reclosos en el centre de Madrid han aconseguit sobreviure a la davallada als inferns de la resta de gent, mantenen l'essència dogmàtica que arranca de l'Edat Mitjana i han aconseguit establir una comuna regida baix els principis de la castedat i del correcte ús de la capacitat reproductora de les dones. No importa que una dona d'entre ells es guanye un sobresou amenitzant la monótona relació de parella de quatre matrimonis fracassats o faça d'instructora als joves adolescents que volen saber per a què serveix allò que els penja entre cames, tampoc importa què un pobre xic genèticament ja desviat cerque la possibilitat d'apaivagar els seus instints fregant-se contra tot allò que puga encabir dintre seu (és l'únic al que es pot resignar) o tampoc és relevant què de tant en tant algun èsser dominador faça ostantació del seu poder sobre els dominats. Concloent, són xicotetes anècdotes que no enterboleixen la rígida moral d'escrupulós acompliment. Un detall fonamental que els caracteritza és que fan una interpretació depurada de l'etimologia del llenguatge de tal manera què rebutgen el cautxú perquè eviten tot allò que faça referència a la 'goma'. Pel que fa a la dieta, s'abstenen de cuinar els ous batuts amb oli o preparar croissants o ensaimades. Al mateix temps, cuinen amb mantega per evitar entrar en contacte amb el poder lubrificador de l'oli. S'amaguen quan l'arc de Sant Martí ix després d'haver plogut i moltes altres limitacions que els imposen les masses embogides que els assetgen. Dissabte a la vesprada es reuniran per commemorar el primer encontre que feren allà pel 2005 i jo com a cristià, resaré per ells per a què abans que es fossilitzen, puguen adonar-se de què la llibertat i la igualtat de condicions de l'individu està per damunt de qualsevol creença.Diga'm pare nostre ...
dijous, 9 de juny del 2005
L'agitació del món acadèmic
Xiquets, que el món acadèmic és una bassa d'oli o què per moure un dit et paguen el sou és una fal·làcia. O bé, soc tan curtet què els minuts que la resta de mestres suposadament empren per preparar les classes i tota la burocràcia adjunta a mi se'm transformen en hores per art de màgia o realment ací es curra i de veritat. Tinc un projecte final de carrera amb data de finalització indefinida (potser a la propera glaciació ja estiga), tinc unes opos que si tinguera dignitat tractaria d'estudiar depressa i corrents ... però no, quan no són examens de recuperació són les actes de notes o les de tutories o les pràctiques en empresa dels nanos... I aquesta ansietat em fa menjar cada cop més i més... Això m'excusa de que no s'actualitze gatzara convenientment... Per cert, m'ha aplegat per fonts molt properes a la web que hi ha una previsió d'un encontre o convivència de tot el món gatzarí, el lloc i la data del qual estan encara per concretar. Des d'ací done el meu rotund vist-i-plau ... aquesta feina ja és inabastable per a una esquena com la meua ... I les vostres frustacions són les meues... De manera què en l'aplec gatzarí parlarem de com enfocar la temporada de tardor en gatzara.
Salut xiquets!!!
Xiquets, que el món acadèmic és una bassa d'oli o què per moure un dit et paguen el sou és una fal·làcia. O bé, soc tan curtet què els minuts que la resta de mestres suposadament empren per preparar les classes i tota la burocràcia adjunta a mi se'm transformen en hores per art de màgia o realment ací es curra i de veritat. Tinc un projecte final de carrera amb data de finalització indefinida (potser a la propera glaciació ja estiga), tinc unes opos que si tinguera dignitat tractaria d'estudiar depressa i corrents ... però no, quan no són examens de recuperació són les actes de notes o les de tutories o les pràctiques en empresa dels nanos... I aquesta ansietat em fa menjar cada cop més i més... Això m'excusa de que no s'actualitze gatzara convenientment... Per cert, m'ha aplegat per fonts molt properes a la web que hi ha una previsió d'un encontre o convivència de tot el món gatzarí, el lloc i la data del qual estan encara per concretar. Des d'ací done el meu rotund vist-i-plau ... aquesta feina ja és inabastable per a una esquena com la meua ... I les vostres frustacions són les meues... De manera què en l'aplec gatzarí parlarem de com enfocar la temporada de tardor en gatzara.
Salut xiquets!!!
dilluns, 30 de maig del 2005
Road Movie per la Cerdanya
Està vist que és el meu destí passar els caps de setmana anant de poble en poble, gaudint dels paratges i de la gastronomia dels llogarets que visite. Aquest cap de setmana havia de ser eminentment fester ja que me n'anava a la Patum de Berga. Però com que soc tan 'sapalastre', la nit anterior es carreguen d'una navallada a un nano uns descervellats i com no podria ser d'altra manera, s'anul·len les festes. S'enterem en Berga mateix de tot allò que havia succeït i bastant deprimits improvisem un pla alternatiu basat en una visita al Pirineu gironí. Per aplegar-hi ens van sangrar 9 € i mig per passar pel tunel del Cadí i poder aplegar a Puigcerdà, capital de la Cerdanya... Ciutat fronterera abocada al turisme d'hivern i de qualitat, esta farcida de tendes amb marques hiper-selectes però el que més destaca és un immens llac a la part alta envoltat per fages i salzes. Entorn brutalment trànquil i on poder gaudir d'un entorn natural privilegiat. Com que estavem al costat de França, vam travessar la frontera per Llívia, península envoltada de territori francés amb una arquitectura rural impressionant i un casc antic que et deixava bocabadat. Passàrem a territori francés i continuant amb la meua dèria escatològica vaig pixar en un bancal francés (no hi ha res millor que deixar anar els líquids a la herba dels camps i en la mà a la cintura com marquen els canons)... Posteriorment, iniciarem la tornada cap a Ripoll per una nacional que travessava immenses extensions d'abets i altres coníferes i que ens feia parar cada pas per poder beure de les fonts que hi havia pertot arreu i per gaudir del paisatge. Cal remarcar, l'extrema sequera que s'intuia en els cops assecats dels arbres i en els embassaments alarmantment buïts que vàrem deixar darrere. Finalment, en Ripoll vàrem recuperar forces per tornar a casa, després de travessar una altra serralada imponent com la del Montseny.
Està vist que és el meu destí passar els caps de setmana anant de poble en poble, gaudint dels paratges i de la gastronomia dels llogarets que visite. Aquest cap de setmana havia de ser eminentment fester ja que me n'anava a la Patum de Berga. Però com que soc tan 'sapalastre', la nit anterior es carreguen d'una navallada a un nano uns descervellats i com no podria ser d'altra manera, s'anul·len les festes. S'enterem en Berga mateix de tot allò que havia succeït i bastant deprimits improvisem un pla alternatiu basat en una visita al Pirineu gironí. Per aplegar-hi ens van sangrar 9 € i mig per passar pel tunel del Cadí i poder aplegar a Puigcerdà, capital de la Cerdanya... Ciutat fronterera abocada al turisme d'hivern i de qualitat, esta farcida de tendes amb marques hiper-selectes però el que més destaca és un immens llac a la part alta envoltat per fages i salzes. Entorn brutalment trànquil i on poder gaudir d'un entorn natural privilegiat. Com que estavem al costat de França, vam travessar la frontera per Llívia, península envoltada de territori francés amb una arquitectura rural impressionant i un casc antic que et deixava bocabadat. Passàrem a territori francés i continuant amb la meua dèria escatològica vaig pixar en un bancal francés (no hi ha res millor que deixar anar els líquids a la herba dels camps i en la mà a la cintura com marquen els canons)... Posteriorment, iniciarem la tornada cap a Ripoll per una nacional que travessava immenses extensions d'abets i altres coníferes i que ens feia parar cada pas per poder beure de les fonts que hi havia pertot arreu i per gaudir del paisatge. Cal remarcar, l'extrema sequera que s'intuia en els cops assecats dels arbres i en els embassaments alarmantment buïts que vàrem deixar darrere. Finalment, en Ripoll vàrem recuperar forces per tornar a casa, després de travessar una altra serralada imponent com la del Montseny.
dimecres, 25 de maig del 2005
Mi vida sin mi
Que per què aquesta peli: senzill, per Leonor. Que em sembla? no està malament, tracta temes dramàtics sense adoptar tons sensiblers ni molt menys. El pitjor: la cançó de Chop Suey és bastant cagarro. El millor sens dubte les actrius: passant, com no, per un paper bre però concís de Leonor a la protagonista, l'anglesa Sarah Polley, vehicle conductor de la peli i l'encarregada de desdramatitzar la pel·lícula. Si la voleu, jo tinc el DVD.
Que per què aquesta peli: senzill, per Leonor. Que em sembla? no està malament, tracta temes dramàtics sense adoptar tons sensiblers ni molt menys. El pitjor: la cançó de Chop Suey és bastant cagarro. El millor sens dubte les actrius: passant, com no, per un paper bre però concís de Leonor a la protagonista, l'anglesa Sarah Polley, vehicle conductor de la peli i l'encarregada de desdramatitzar la pel·lícula. Si la voleu, jo tinc el DVD.
dilluns, 23 de maig del 2005
Un cap de setmana en la motxilla
Si senyors!!! ... vaig pillar el macuto i em vaig tirar a l'asfalt com en una road movie tipus Thelma i Louise o Una història vertadera i cap a Lleida a l'aplec del caragol. Mira que m'agraden les festes què li donen gust a la barreta i al bon menjar. No es que siga forofo dels caragols però em vaig fotre un plat de xones en un tres i no res. I estaven que et cagaves. Allí la tradició és mullar-los amb all-i-oli potent i els meus pets i rots de per la vesprada donen fe de que veritablement la salsa estava ben condimentada. A l'endemà, m'esperava la Cursa del Corte Inglés i els seus 11 kms que em van portar per Plaça Catalunya, Plaça Espanya, Montjuïc i l'estadi Lluís Companys. Creia que m'aniria millor però vaig acabar amb la llengua fora. I es que en els últims dos quilòmetres em semblava més amb un caragol que em vaig empassar el dissabte que no a un atleta que vol acabar la cursa.
Si senyors!!! ... vaig pillar el macuto i em vaig tirar a l'asfalt com en una road movie tipus Thelma i Louise o Una història vertadera i cap a Lleida a l'aplec del caragol. Mira que m'agraden les festes què li donen gust a la barreta i al bon menjar. No es que siga forofo dels caragols però em vaig fotre un plat de xones en un tres i no res. I estaven que et cagaves. Allí la tradició és mullar-los amb all-i-oli potent i els meus pets i rots de per la vesprada donen fe de que veritablement la salsa estava ben condimentada. A l'endemà, m'esperava la Cursa del Corte Inglés i els seus 11 kms que em van portar per Plaça Catalunya, Plaça Espanya, Montjuïc i l'estadi Lluís Companys. Creia que m'aniria millor però vaig acabar amb la llengua fora. I es que en els últims dos quilòmetres em semblava més amb un caragol que em vaig empassar el dissabte que no a un atleta que vol acabar la cursa.
dilluns, 16 de maig del 2005
Més que mai, You'll never walk alone
D'ací a nou dies s'enfrontaran dos estils de clubs europeus a la final de la Lliga de Campions en Estambul: per una banda estarà el Milan que és l'abanderat a hores d'ara d'aquells clubs què són emprats per grans multimilionaris (en la seua majoria, bastant mafiosos) per obtindre ressó universal. Per una altra banada estarà un club que des del seu origen, basa la seua fortalesa en la capacitat d'aglutinar a una gran massa social i en el respecte a la herència i els valors transmitits al llarg de la seua història. El cínic pragmatisme dels diners enfront d'un idealisme utòpic. Com no podia ser menys, la gran família del Liverpool trobarà el meu suport incondicional des del cor de l'Anoia.
D'ací a nou dies s'enfrontaran dos estils de clubs europeus a la final de la Lliga de Campions en Estambul: per una banda estarà el Milan que és l'abanderat a hores d'ara d'aquells clubs què són emprats per grans multimilionaris (en la seua majoria, bastant mafiosos) per obtindre ressó universal. Per una altra banada estarà un club que des del seu origen, basa la seua fortalesa en la capacitat d'aglutinar a una gran massa social i en el respecte a la herència i els valors transmitits al llarg de la seua història. El cínic pragmatisme dels diners enfront d'un idealisme utòpic. Com no podia ser menys, la gran família del Liverpool trobarà el meu suport incondicional des del cor de l'Anoia.
diumenge, 15 de maig del 2005
Aroma fastigós a gasoil
Sobre el sense sentit d'estar mitja vida al volant:
Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.(...)
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.
Del poema Ideario, dins de l'obra "Cuenta Atrás" de Jose M. Ortega Palomares
Ací teniu un enllaç
Sobre el sense sentit d'estar mitja vida al volant:
Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.(...)
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.
Del poema Ideario, dins de l'obra "Cuenta Atrás" de Jose M. Ortega Palomares
Ací teniu un enllaç
dissabte, 14 de maig del 2005
El prego de Sabina en les festes de Sant Isidre
Madrileños, madrileñas,
señoras y caballeros,
gigantes y cabezudos,
Isidros y forasteros,
ciudadanas, ciudadanos,
gatas, gatos corraleros,
mantoncitos de manila,
chulapos, organilleros,
maripepas, hilariones,
merengues y colchoneros,
(sin olvidar al Getafe
ni al Rayo que va subiendo):
escuchad lo que un farsante,
andaluz y madrileño,
viene a deciros con aire
de cuplé más que de verso.
Hoy pregono en esta villa
que fue corte y sigue siendo
a pesar de los pesares
cuna de un rubio heredero.
Aquí nacieron mis hijas,
aquí en mitad de un concierto,
comprendí que no era un bulo
aquel «de Madrid al cielo».
Podeu trobar-lo complet ací
Madrileños, madrileñas,
señoras y caballeros,
gigantes y cabezudos,
Isidros y forasteros,
ciudadanas, ciudadanos,
gatas, gatos corraleros,
mantoncitos de manila,
chulapos, organilleros,
maripepas, hilariones,
merengues y colchoneros,
(sin olvidar al Getafe
ni al Rayo que va subiendo):
escuchad lo que un farsante,
andaluz y madrileño,
viene a deciros con aire
de cuplé más que de verso.
Hoy pregono en esta villa
que fue corte y sigue siendo
a pesar de los pesares
cuna de un rubio heredero.
Aquí nacieron mis hijas,
aquí en mitad de un concierto,
comprendí que no era un bulo
aquel «de Madrid al cielo».
Podeu trobar-lo complet ací
Compra-venda celestial
Des de que la laïcitat dels Estats va fent-se camí enfront una tradició que mantenia els cultes religiosos sense estalviar en despeses, les diferents esglèsses s'han vist abocades a fer ús de l'enginy i de les matemàtiques financeres per mantenir el seu status. Això ha originat que en els nostres dies, l'Esglèsia siga un agent més dintre de l'especulació que ho envolta tot. Sense anar més lluny, l'escandol de la diocesi de Valladolid amb GesCartera o l'últim èxit de la casa de subastes on-line Ebay ha sigut multiplicar per deu el preu de venda inicial d'un Golf que va pertànyer al nou papa Ratzinger
Des de que la laïcitat dels Estats va fent-se camí enfront una tradició que mantenia els cultes religiosos sense estalviar en despeses, les diferents esglèsses s'han vist abocades a fer ús de l'enginy i de les matemàtiques financeres per mantenir el seu status. Això ha originat que en els nostres dies, l'Esglèsia siga un agent més dintre de l'especulació que ho envolta tot. Sense anar més lluny, l'escandol de la diocesi de Valladolid amb GesCartera o l'últim èxit de la casa de subastes on-line Ebay ha sigut multiplicar per deu el preu de venda inicial d'un Golf que va pertànyer al nou papa Ratzinger
dijous, 12 de maig del 2005
Antiblavers.info
Excel·lent web per descobrir qui és qui en el món del secessionisme lingüístic, polític i inclús econòmic... Lingüistes a la seua manera com Adlert, Casp o Lanuza, mecenes com els germans Lladró que ara se les veuen i se les desitgen per mantenir el seu empori, ultrafatxes com el Sentandreu, cabdills com el difunt Lizondo etc. En resum, una web molt acertada
Excel·lent web per descobrir qui és qui en el món del secessionisme lingüístic, polític i inclús econòmic... Lingüistes a la seua manera com Adlert, Casp o Lanuza, mecenes com els germans Lladró que ara se les veuen i se les desitgen per mantenir el seu empori, ultrafatxes com el Sentandreu, cabdills com el difunt Lizondo etc. En resum, una web molt acertada
dimecres, 11 de maig del 2005
L'arrsicada mentida d'Enric Marco
Em sent dessolat veient un llibertari descobert i contra les cordes, tractant de justificar que ha falsejat la seua pròpia realitat per defensar més aferrissadament si cap, les conviccions que han guiat tota sa vida. El president fins fa poc de l'amical de Mauthausen, associació que agermana a supervivents i familiars dels deportats al camp de concentració austríac, ha desvel·lat que mai va estar dintre del mateix, tan sols va ser jutjat mentre treballava a l'Alemanya nazi. Ha explicat que els continus sabotatges a que sotmetia tots els aparells que passaven per les seues mans va originar que l'acusaren de conspirador i comuniste. Des d'aleshores la seua lluita va ser la d'explicar com era la barbàrie feixista i prevenir a les generacions futures de les seues conseqüències. Però, dissortadament, ell mai tindria els pes específic dels vertaders reclusos del camp. Per això, va voler emfatitzar la seua veu embolcallant-la amb una farsa què sense voler, a hores d'ara se li ha girat en contra, quedant en entredit la tasca de recuperació de memòria realitzada per l'amical. No obstant això, la franquesa de les seues paraules demanant perdó, l'abatut apenediment que ha mostrat, el fet de que no sembla que haja emprat el càrrec que ostentava per a profit personal i el treball ininterromput durant més de trenta anys són raons per al meu suport per a un ésser humà, traït per la feblesa innata del reconeiximent dels altres però què al remat, és un combatent sense descans en defensa de la llibertat i de la justícia social.
Em sent dessolat veient un llibertari descobert i contra les cordes, tractant de justificar que ha falsejat la seua pròpia realitat per defensar més aferrissadament si cap, les conviccions que han guiat tota sa vida. El president fins fa poc de l'amical de Mauthausen, associació que agermana a supervivents i familiars dels deportats al camp de concentració austríac, ha desvel·lat que mai va estar dintre del mateix, tan sols va ser jutjat mentre treballava a l'Alemanya nazi. Ha explicat que els continus sabotatges a que sotmetia tots els aparells que passaven per les seues mans va originar que l'acusaren de conspirador i comuniste. Des d'aleshores la seua lluita va ser la d'explicar com era la barbàrie feixista i prevenir a les generacions futures de les seues conseqüències. Però, dissortadament, ell mai tindria els pes específic dels vertaders reclusos del camp. Per això, va voler emfatitzar la seua veu embolcallant-la amb una farsa què sense voler, a hores d'ara se li ha girat en contra, quedant en entredit la tasca de recuperació de memòria realitzada per l'amical. No obstant això, la franquesa de les seues paraules demanant perdó, l'abatut apenediment que ha mostrat, el fet de que no sembla que haja emprat el càrrec que ostentava per a profit personal i el treball ininterromput durant més de trenta anys són raons per al meu suport per a un ésser humà, traït per la feblesa innata del reconeiximent dels altres però què al remat, és un combatent sense descans en defensa de la llibertat i de la justícia social.
dilluns, 9 de maig del 2005
Si hi ha un paradís, s'ha d'assemblar molt al Razzmatazz
Malgrat els dotze euros de l'entrada, cal dir que la sala s'ho val, tant pel seu valor material com per l'immaterial... El Razzmatazz és una immensa fàbrica abandonada i reconvertida en sala multifuncions bé per a discoteca bé per a sala de concerts. Cal assenyalar que la quantitat de seguretat és extrema i bastant dura perquè al meu darrere va caure un paio desplomat i se'l van endur com un xiquet de bolquers... I pel que fa a la música, una distinció veritable d'estils: pop, rock, techno i trance per als més pillats ... barrejant Interpol amb Beck, Prodigy, Placebo, White Stripes o Planetas. En resum, que ja conte els dies què m falten per tornar a anar. Contents?
Malgrat els dotze euros de l'entrada, cal dir que la sala s'ho val, tant pel seu valor material com per l'immaterial... El Razzmatazz és una immensa fàbrica abandonada i reconvertida en sala multifuncions bé per a discoteca bé per a sala de concerts. Cal assenyalar que la quantitat de seguretat és extrema i bastant dura perquè al meu darrere va caure un paio desplomat i se'l van endur com un xiquet de bolquers... I pel que fa a la música, una distinció veritable d'estils: pop, rock, techno i trance per als més pillats ... barrejant Interpol amb Beck, Prodigy, Placebo, White Stripes o Planetas. En resum, que ja conte els dies què m falten per tornar a anar. Contents?
diumenge, 1 de maig del 2005
Jo vull ser paraca
Jo vull ser paraca
anar tots els dies per l'aire penjat
saber caure bé
només per servir a l'Estat
fer-ho tot bé,
mai ser escollit, mai ser votat
sempre trobar
l'avioneta amb el botó engegat.
Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.
Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.
Viatjar molt
ja siga oficial o per plaer
que ja se sap
que a les altures es viu molt bé
Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.
Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.
Adpatació de la cançó Jo vull ser rei dels Pets
Jo vull ser paraca
anar tots els dies per l'aire penjat
saber caure bé
només per servir a l'Estat
fer-ho tot bé,
mai ser escollit, mai ser votat
sempre trobar
l'avioneta amb el botó engegat.
Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.
Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.
Viatjar molt
ja siga oficial o per plaer
que ja se sap
que a les altures es viu molt bé
Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.
Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.
Adpatació de la cançó Jo vull ser rei dels Pets
dissabte, 30 d’abril del 2005
Nit de caniques
Aquesta nit he tingut un somni inquietant, millor dit el que ha estat ha sigut un malson. El meu equilibri depenia dels moviments nerviosos i espasmòdics que a dures penes conseguia fer al damunt d'un mantell de caniques de tots els colors: de metàliques, de xineses, de normals etc. i tot açò ve per a plantejar-se on han quedat les caniques que teniem de menuts?. Jo recorde guardar-les dintre d'un moblet de la meua antiga habitació ... però i ara.... on estaran?... Potser en un futur li les donarà a la meua nebodeta. Ara què, potser ella no les usaria per a jugar amb les seues futures amigues, ves tu a saber... Hi ha que veure com me les estimava i ara Déu sap on pararan.
Aquesta nit he tingut un somni inquietant, millor dit el que ha estat ha sigut un malson. El meu equilibri depenia dels moviments nerviosos i espasmòdics que a dures penes conseguia fer al damunt d'un mantell de caniques de tots els colors: de metàliques, de xineses, de normals etc. i tot açò ve per a plantejar-se on han quedat les caniques que teniem de menuts?. Jo recorde guardar-les dintre d'un moblet de la meua antiga habitació ... però i ara.... on estaran?... Potser en un futur li les donarà a la meua nebodeta. Ara què, potser ella no les usaria per a jugar amb les seues futures amigues, ves tu a saber... Hi ha que veure com me les estimava i ara Déu sap on pararan.
divendres, 22 d’abril del 2005
Homenatge als Tigres
Des de que els vegerem en el Fòrum, hi ha gent com jo què ja som incondicionals dels narcocorridos dels Tigres del Norte. Hi aquesta notícia fa referència al disc d'homenatge que realizen altres bandes mexicanes com Café Tacuba o la cantant Julieta Venegas. Així que ja tenim una altra excusa per gaudir una vegada més de les històries d'amor i de tràfic de droga a Ciudad Juarez i els seus voltants. Sabeu alguna cosa de la llegenda urbana de què els propis narcos pagaven als Tigres per a què composaren cançons inspirades en la seua vida? Jo no m'ho acabe de creure.
Des de que els vegerem en el Fòrum, hi ha gent com jo què ja som incondicionals dels narcocorridos dels Tigres del Norte. Hi aquesta notícia fa referència al disc d'homenatge que realizen altres bandes mexicanes com Café Tacuba o la cantant Julieta Venegas. Així que ja tenim una altra excusa per gaudir una vegada més de les històries d'amor i de tràfic de droga a Ciudad Juarez i els seus voltants. Sabeu alguna cosa de la llegenda urbana de què els propis narcos pagaven als Tigres per a què composaren cançons inspirades en la seua vida? Jo no m'ho acabe de creure.
dimecres, 20 d’abril del 2005
20 d'abril dels Celtas
He crescut amb el seu 20 d'abril per bandera i comence a posar-me melancòlic (l'edat no perdona) cada vegada que la torne a escoltar. Supose què el tio de la cançó continuarà fent esforços per no oblidar-la ni perdre els vincles per minúsculs que siguen. Una adapatació de la lletra quinze anys després podria ser així:
20 de abril del 2005.
Hola chata, ¿cómo estás?
¿no creo que te sorprende que te escriba?
Llevo años intentando que escribirte sea algo normal
Pues es que sigo estando aquí solo,
me he puesto a recordar,
me está entrando melancolía
y necesito hablarte una vez más.
¿Recuerdas aquella noche en la cabaña de Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos...
Hoy no queda ya nadie de los de antes,
ahora todos se han anulado, se han anulado... síii!
Pero bueno ¿tú qué tal? ...di.
Lo mismo ya los críos se han ido de casa.
¿qué tal te va con tu marido?
Espero que siga siendo divertido.
Yo, la verdad, como siempre.
Sigo currando en lo mismo.
La música empieza a cansarme
y ya me encuentro muy vacío.
Bueno, pues ya me despido.
Si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
desordenen tu inquebrantable conciencia.
Pues nada chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis canciones
esperando hacerme un hueco dentro de tus sueños.
Osti!! M'ha eixit molt depre l'adaptació.... vaig a fotre'm xocolate que tot ho cura
He crescut amb el seu 20 d'abril per bandera i comence a posar-me melancòlic (l'edat no perdona) cada vegada que la torne a escoltar. Supose què el tio de la cançó continuarà fent esforços per no oblidar-la ni perdre els vincles per minúsculs que siguen. Una adapatació de la lletra quinze anys després podria ser així:
20 de abril del 2005.
Hola chata, ¿cómo estás?
¿no creo que te sorprende que te escriba?
Llevo años intentando que escribirte sea algo normal
Pues es que sigo estando aquí solo,
me he puesto a recordar,
me está entrando melancolía
y necesito hablarte una vez más.
¿Recuerdas aquella noche en la cabaña de Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos...
Hoy no queda ya nadie de los de antes,
ahora todos se han anulado, se han anulado... síii!
Pero bueno ¿tú qué tal? ...di.
Lo mismo ya los críos se han ido de casa.
¿qué tal te va con tu marido?
Espero que siga siendo divertido.
Yo, la verdad, como siempre.
Sigo currando en lo mismo.
La música empieza a cansarme
y ya me encuentro muy vacío.
Bueno, pues ya me despido.
Si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
desordenen tu inquebrantable conciencia.
Pues nada chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis canciones
esperando hacerme un hueco dentro de tus sueños.
Osti!! M'ha eixit molt depre l'adaptació.... vaig a fotre'm xocolate que tot ho cura
dilluns, 18 d’abril del 2005
A dos dies de l'auditoria
Després d'un atzarós i intens cap de setmana, els nervis afloren al veure el 20 d'abril tan prop. Aquest dia, m'avaluaran com faig de mestre i ja tinc assumit que em trobaran defectes. Demà pegarem l'espenta final i de segur, què el dimecres tot seran nervis i stress. De manera què vaig a estar de retir espiritual, també anomenat conclau. L'aura espiritual adequada em va aplegar dissabte nit i encara no m'ha abandonat. Dimecres ja sabré si 'Habemus qualitas' o 'habemus porqueritas'.
Després d'un atzarós i intens cap de setmana, els nervis afloren al veure el 20 d'abril tan prop. Aquest dia, m'avaluaran com faig de mestre i ja tinc assumit que em trobaran defectes. Demà pegarem l'espenta final i de segur, què el dimecres tot seran nervis i stress. De manera què vaig a estar de retir espiritual, també anomenat conclau. L'aura espiritual adequada em va aplegar dissabte nit i encara no m'ha abandonat. Dimecres ja sabré si 'Habemus qualitas' o 'habemus porqueritas'.
dijous, 14 d’abril del 2005
Huí fa setanta-quatre anys ...
... un referéndum guanyat per la majoria progressista burgesa destrona al sistema monàrquic i instaura la Segona República, la del sufragi universal, la de l'educació lliure i gratuïta, la de la laïcitat... Segons Clara-Simó els republicans són revolucionaris i antieclessiàstics i especialment implicats en les zones riberenques al Mediterrani. A més afegeix, que la majoria de les idees progressistes han sorgit d'aquestos entussiàstics activistes i que el mèrit sempre se l'han apuntat aquells reaccionaris que tenen al lliberalisme com la solució de tots els problemes... Tres quarts de segle després, encara es posen en entredit els principis que motivaren aquell esclat d'il·lusió massiu i la lluita d'aquells és encara la lluita nostra. A un pas de puça cap endavant solen vindre reculades de cangur. Us recomane que accediu a una web realitzada per la Universitat de València sobre la València que constituí la capital de l'Estat durant la Guerra Civil (interessantíssima)... I per a aquells que considereu que la Copa Davis d'Australia fou el principi de la III República, seguidament us adjunte les lletres més irreverents associades al Himne de Riego:
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
... un referéndum guanyat per la majoria progressista burgesa destrona al sistema monàrquic i instaura la Segona República, la del sufragi universal, la de l'educació lliure i gratuïta, la de la laïcitat... Segons Clara-Simó els republicans són revolucionaris i antieclessiàstics i especialment implicats en les zones riberenques al Mediterrani. A més afegeix, que la majoria de les idees progressistes han sorgit d'aquestos entussiàstics activistes i que el mèrit sempre se l'han apuntat aquells reaccionaris que tenen al lliberalisme com la solució de tots els problemes... Tres quarts de segle després, encara es posen en entredit els principis que motivaren aquell esclat d'il·lusió massiu i la lluita d'aquells és encara la lluita nostra. A un pas de puça cap endavant solen vindre reculades de cangur. Us recomane que accediu a una web realitzada per la Universitat de València sobre la València que constituí la capital de l'Estat durant la Guerra Civil (interessantíssima)... I per a aquells que considereu que la Copa Davis d'Australia fou el principi de la III República, seguidament us adjunte les lletres més irreverents associades al Himne de Riego:
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
dilluns, 11 d’abril del 2005
Canonització ja
Com deia la ja veterana Alaska "... quiero ser santa, quiero ser beata..."... Jo lo de sant ja fa vint-i-tants anys que ho tinc i ja m'assumisc com a tal però ... ai beato!! això sí que em falta en el currículum!!! Per això, no estaria mal què, modestament, em consideràreu ja com un bellíssima persona en vida ... de miracles ja n'he fet bastants ... he congregat multituds, he caminat de Serrans a Tarongers sense aturar ni dubtar mai el pas, correc els 10 kms en menys de 50 mins, he evaquat en la revetla de Na Jordana sense despentinar-me. Que més voleu?? Nousseb, el tutú a lo Billy Elliot és tot un encert. El dia que em faça beato, el primer miracle que faré serà atorgar-te el premi Pulitzer a la millor fotografia.
Com deia la ja veterana Alaska "... quiero ser santa, quiero ser beata..."... Jo lo de sant ja fa vint-i-tants anys que ho tinc i ja m'assumisc com a tal però ... ai beato!! això sí que em falta en el currículum!!! Per això, no estaria mal què, modestament, em consideràreu ja com un bellíssima persona en vida ... de miracles ja n'he fet bastants ... he congregat multituds, he caminat de Serrans a Tarongers sense aturar ni dubtar mai el pas, correc els 10 kms en menys de 50 mins, he evaquat en la revetla de Na Jordana sense despentinar-me. Que més voleu?? Nousseb, el tutú a lo Billy Elliot és tot un encert. El dia que em faça beato, el primer miracle que faré serà atorgar-te el premi Pulitzer a la millor fotografia.
Tractant de rescatar el blog
Que sí, que teniu raó!! Que tinc la web deixada de la mà de Déu!! Que sempre trobe millors coses que fer que no actualitzar la web!! Però tot té una relació causa-efecte, no? (em sembla que era Hume qui deia això)... Motius de l'aletargament de notícies: a) primer i principal, el 20 d'abril (a l'igual que la cançó del mítics Celtas Cortos) he de rendir comptes a l'auditoria interna que es realitzarà a l'institut... i se què no me la puc pelar de cap manera, b) tracte de llegir més i deixar-me de consumir reality's de forma compulsiva (voleu que us done la meua opinió sobre la autobiografia de Bob Dylan??)... segur què em dieu que soc un carrossa... podria afegir una crítica sobre la peli del Hundimiento (ací gatzarin podria dir la seua) o de Diarios de una motocicleta on Sentum segur que em diria que se'm nota que em corre la sang roja... Bo, xape el post que ja tinc els alumnes ací
Que sí, que teniu raó!! Que tinc la web deixada de la mà de Déu!! Que sempre trobe millors coses que fer que no actualitzar la web!! Però tot té una relació causa-efecte, no? (em sembla que era Hume qui deia això)... Motius de l'aletargament de notícies: a) primer i principal, el 20 d'abril (a l'igual que la cançó del mítics Celtas Cortos) he de rendir comptes a l'auditoria interna que es realitzarà a l'institut... i se què no me la puc pelar de cap manera, b) tracte de llegir més i deixar-me de consumir reality's de forma compulsiva (voleu que us done la meua opinió sobre la autobiografia de Bob Dylan??)... segur què em dieu que soc un carrossa... podria afegir una crítica sobre la peli del Hundimiento (ací gatzarin podria dir la seua) o de Diarios de una motocicleta on Sentum segur que em diria que se'm nota que em corre la sang roja... Bo, xape el post que ja tinc els alumnes ací
dijous, 7 d’abril del 2005
Altra vegada el primer del poble
El proper diumenge de nou el primer del poble en els 10 km d'Igualada. Estic ja cansat de ser invencible. Ja us contaré que tal va. Ahh!! I regalen xandall i tot!! Xe!! que barbaritat!! Definitivament l'atletisme és el esport més barat de tots: pel simple fet de fer de Forrest Gump van donant-te de tot.
El proper diumenge de nou el primer del poble en els 10 km d'Igualada. Estic ja cansat de ser invencible. Ja us contaré que tal va. Ahh!! I regalen xandall i tot!! Xe!! que barbaritat!! Definitivament l'atletisme és el esport més barat de tots: pel simple fet de fer de Forrest Gump van donant-te de tot.
dilluns, 4 d’abril del 2005
diumenge, 27 de març del 2005
Diverses divergències
Hi ha dies en què et trobes a alguna persona que et recorda que hauries d'haver exigit als teus educadors que t'aïllaren de l'assignatura de religió. També hauries d'agrair a tot aquell què t'aconsellara no matricular-te ni en dret ni en ADE o empresarials. Perquè sempre has tingut alergia a corvates i mocassins (tot i necessitar-los per a guanyar quatre perres en Madrid), o a hipoteques que et puguen comdemnar en els propers quaranta anys al depriment objectiu d'aplegar a final de mes.Hi ha dies en què et trobes a llops què es mengen el món a dentellades, i ells et recorden què has destriat ésser un corderet que vol viure la vida al seu aire. Aquestos instants són tranquilitzadors ja què confirmen que siga quin siga el port on aplegues, serà el port que tu hages destriat i no el d'altres. Tanmateix, més valdria no trobar aquest tipus de persones ja que el dubte i la incertesa del demà duren més que no pas,l'autocomplaença del camí triat.
Hi ha dies en què et trobes a alguna persona que et recorda que hauries d'haver exigit als teus educadors que t'aïllaren de l'assignatura de religió. També hauries d'agrair a tot aquell què t'aconsellara no matricular-te ni en dret ni en ADE o empresarials. Perquè sempre has tingut alergia a corvates i mocassins (tot i necessitar-los per a guanyar quatre perres en Madrid), o a hipoteques que et puguen comdemnar en els propers quaranta anys al depriment objectiu d'aplegar a final de mes.Hi ha dies en què et trobes a llops què es mengen el món a dentellades, i ells et recorden què has destriat ésser un corderet que vol viure la vida al seu aire. Aquestos instants són tranquilitzadors ja què confirmen que siga quin siga el port on aplegues, serà el port que tu hages destriat i no el d'altres. Tanmateix, més valdria no trobar aquest tipus de persones ja que el dubte i la incertesa del demà duren més que no pas,l'autocomplaença del camí triat.
dilluns, 21 de març del 2005
Èpics inicis de vacances
Mai una Nit del Foc havia donat tant de si. Semblava què totes les circumstàncies s'aplegaren a fer d'aquella nit, unes hores irrepetibles dintre la nostra biografia. Arribada apressurada, sopar estressat intencionadament, divergències sobre el lloc on aterrar (era inevitable i un deute moral aplegar-se al Carme, centre neuràlgic de la festa del cap-i casal), vam saber aplicar justícia allà on la injustícia del tot val s'estenia pertot arreu, vaig afiançar la meua elecció de què la Primitiva és la millor banda de Llíria, vàrem viatjar dintre del nostre imaginari a Altea, a Alacant, a la pròpia Llíria ... tot deixant-se seduir per cants de sirena què tot heroi ha d'afrontar. Tot no va ser de color de rosa, les flaqueses fisiològiques humanes varen ocasionar certes distorsions dintre del grup, les quals, ràpidament es diluïren perquè tothom érem conscients de la transcendència d'aquella nit. I com predestinats ens disposarem als nostres xicotets actes per contribuir a fer d'aquest món, un entorn més habitable. Mentre jo mateix ajudava a solucionar els problemes existèncials (els quès que tothom es preguntem cada dia) què s'estenien des dels Serrans fins al Serpis, els meus escuders prenien consciència del pillatge i la delinqüència que va indisolublement associada a una nit com aquella de Falles. El merescut repós del guerrer després de tan gran trascendència no va ser tal, i és què si una característica defineix a aquestes gestes èpiques és el seu il·limitat esperit de sacrifici. L'heroi va haver de suportar des del més gèlid aire del matí fins l'abrumador resol del migdia. No obstant això, va aprofitar aquesta avinentesa per endinsar-se dintre del seu passat, dels fallers in situ i d'un bon xocolate amb xurros. Aplega el moment què els escuders complementen amb la seua visió no menys èpica els succesos de divendres.
Mai una Nit del Foc havia donat tant de si. Semblava què totes les circumstàncies s'aplegaren a fer d'aquella nit, unes hores irrepetibles dintre la nostra biografia. Arribada apressurada, sopar estressat intencionadament, divergències sobre el lloc on aterrar (era inevitable i un deute moral aplegar-se al Carme, centre neuràlgic de la festa del cap-i casal), vam saber aplicar justícia allà on la injustícia del tot val s'estenia pertot arreu, vaig afiançar la meua elecció de què la Primitiva és la millor banda de Llíria, vàrem viatjar dintre del nostre imaginari a Altea, a Alacant, a la pròpia Llíria ... tot deixant-se seduir per cants de sirena què tot heroi ha d'afrontar. Tot no va ser de color de rosa, les flaqueses fisiològiques humanes varen ocasionar certes distorsions dintre del grup, les quals, ràpidament es diluïren perquè tothom érem conscients de la transcendència d'aquella nit. I com predestinats ens disposarem als nostres xicotets actes per contribuir a fer d'aquest món, un entorn més habitable. Mentre jo mateix ajudava a solucionar els problemes existèncials (els quès que tothom es preguntem cada dia) què s'estenien des dels Serrans fins al Serpis, els meus escuders prenien consciència del pillatge i la delinqüència que va indisolublement associada a una nit com aquella de Falles. El merescut repós del guerrer després de tan gran trascendència no va ser tal, i és què si una característica defineix a aquestes gestes èpiques és el seu il·limitat esperit de sacrifici. L'heroi va haver de suportar des del més gèlid aire del matí fins l'abrumador resol del migdia. No obstant això, va aprofitar aquesta avinentesa per endinsar-se dintre del seu passat, dels fallers in situ i d'un bon xocolate amb xurros. Aplega el moment què els escuders complementen amb la seua visió no menys èpica els succesos de divendres.
dimecres, 16 de març del 2005
Més encontres en la tercera fase
M'imagine a aquestos dos exemplars com a capos de respectives màfies què estan parlant distesament de les seues malifetes sense cap pudor. Ara que les estafes multimilionàries estan a l'ordre del dia me'ls veig gaudint del bon oratge de Marbella, amb un parell de rons de set o deu anys i vicis diversos. No us pareix?
M'imagine a aquestos dos exemplars com a capos de respectives màfies què estan parlant distesament de les seues malifetes sense cap pudor. Ara que les estafes multimilionàries estan a l'ordre del dia me'ls veig gaudint del bon oratge de Marbella, amb un parell de rons de set o deu anys i vicis diversos. No us pareix?
dimarts, 15 de març del 2005
Deu anys sense Ovidi Montllor
Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:
Perquè vull.
Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.
Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:
Perquè vull.
Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.
dijous, 10 de març del 2005
Més fals que Judes
Cap sorpresa que el cap de l'Ajuntament haja trasmutat la seua florida i barroca glossa castellana en un no res. I no hi ha millor cosa què rebre la vara de l'alcaldia com per oblidar-se de tot, tant de depurar responsabilitats al ex-batle com per tindre actualment un ajuntament indigne del poble.I tornem a començar, tot esperant què ho facen encara pitjor que els altres. Terrosos no els falten com ben demostrat ha quedat les dues legislatures anteriors. Vosaltres mateix.
Cap sorpresa que el cap de l'Ajuntament haja trasmutat la seua florida i barroca glossa castellana en un no res. I no hi ha millor cosa què rebre la vara de l'alcaldia com per oblidar-se de tot, tant de depurar responsabilitats al ex-batle com per tindre actualment un ajuntament indigne del poble.I tornem a començar, tot esperant què ho facen encara pitjor que els altres. Terrosos no els falten com ben demostrat ha quedat les dues legislatures anteriors. Vosaltres mateix.
dimecres, 9 de març del 2005
dimarts, 8 de març del 2005
Encontres en la tercera fase
Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.
Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.
dissabte, 5 de març del 2005
Defenestrat i idolatrat a parts iguals
No se a vosaltres, però a mi, com a Calamaro, em sembla tot un crack.
...
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un guerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
.. (Maradona. Andres Calamaro)
No se a vosaltres, però a mi, com a Calamaro, em sembla tot un crack.
...
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un guerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
.. (Maradona. Andres Calamaro)
divendres, 25 de febrer del 2005
Més arguments per a la reinvidicació
Mentre estic vigilant l'últim examen d'aquesta setmana molt estressant i fatídica per mi, estic surfejant pels cercadors i intente trobar referències de Bocairent al Google. Us passe la referència següent. Semblen ser unes estudiants d'Erasmus o alguna cosa semblant que s'acostaren al poble enguany a veure les festes, les quals segons elles, són famoses pertot arreu de València. És diverit veure com tergiversen noms i conceptes, a la plaça de l'Ajuntament l'anomenen Plaza de Fuegos (les confundirien els rètols de la Cordà), o baix d'uns contrabandistes disparant es pot llegir (Costums tradicionals dels moros).
El que menys m'agrada es veure l'emblemàtic i imprescindible símbol de les nostres festes. Sense aquest fet, la devoció i les festes a Sant Blai no serien les mateixes. Però com que vull que d'altres persones fora de l'òrbita del poble, per tant més objectives, parlen per si mateix ahí va això...
'The Christians then come through on horseback, make a long speech, take over the castle and then blow up the head of the Moorish papier-mache man and throw him off the balcony . . as a man in the crowd told me - this doesn't go over well with the Arabs in the town. '
Els cristians apleguen a cavall a la Plaça i després d'una llarga discusió prenen el castell i volen el cap de la Mahoma tirant-la al terra des de la balconada del castell ... la xica finalment agafa l'argument d'un home que ha està a la plaça (açò no ha de sentar gens bé als àrabs que hi hagen pel poble!!!)... jo afegisc que una gran part dels cristians (si es dignen a ser-ho i defugir de postulats propers a l'Opus o als Legionarios de Cristo) pensa el mateix.
Mentre estic vigilant l'últim examen d'aquesta setmana molt estressant i fatídica per mi, estic surfejant pels cercadors i intente trobar referències de Bocairent al Google. Us passe la referència següent. Semblen ser unes estudiants d'Erasmus o alguna cosa semblant que s'acostaren al poble enguany a veure les festes, les quals segons elles, són famoses pertot arreu de València. És diverit veure com tergiversen noms i conceptes, a la plaça de l'Ajuntament l'anomenen Plaza de Fuegos (les confundirien els rètols de la Cordà), o baix d'uns contrabandistes disparant es pot llegir (Costums tradicionals dels moros).
El que menys m'agrada es veure l'emblemàtic i imprescindible símbol de les nostres festes. Sense aquest fet, la devoció i les festes a Sant Blai no serien les mateixes. Però com que vull que d'altres persones fora de l'òrbita del poble, per tant més objectives, parlen per si mateix ahí va això...
'The Christians then come through on horseback, make a long speech, take over the castle and then blow up the head of the Moorish papier-mache man and throw him off the balcony . . as a man in the crowd told me - this doesn't go over well with the Arabs in the town. '
Els cristians apleguen a cavall a la Plaça i després d'una llarga discusió prenen el castell i volen el cap de la Mahoma tirant-la al terra des de la balconada del castell ... la xica finalment agafa l'argument d'un home que ha està a la plaça (açò no ha de sentar gens bé als àrabs que hi hagen pel poble!!!)... jo afegisc que una gran part dels cristians (si es dignen a ser-ho i defugir de postulats propers a l'Opus o als Legionarios de Cristo) pensa el mateix.
dimecres, 23 de febrer del 2005
dimarts, 15 de febrer del 2005
L'Ham de Foc a Igualada
El dissabte vaig acudir per primera vegada al Teatre Ateneu d'Igualada a veure el concert de l'Ham de Foc. Cal remarcar l'èxit en conjunt que aconseguiren. Tot i haver mitja entrada i un ambient un poc fred a l'hora de començar, el grup va conseguir escalfar el teatre amb els seus ritmes i ambientacions que omplien de mediterranietat el recinte. Empraven desenes d'instruments portats desde Tunisia, Iugoslavia, Grècia o França sense oblidar el nostre instrument més conegut: la dolçaina que ells anomenen xirimia. De virtuós podríem considerar l'actuació del xirimiter Eduard Navarro que feia vertaderes 'birgueries' amb l'instrument. El punt negatiu podríem trobar-lo en els comentaris surrealistes de la cantant Mara Aranda què quan explicava les coses, no ho feia de manera sensata i coherent i aconseguia despistar al públic en com havia d'enfocar les cançons. No obstant això, aquest aspecte no lleva que torne a tindre ganes de veure a l'Ham de Foc presentant el seu nou disc 'Cor de Porc'
El dissabte vaig acudir per primera vegada al Teatre Ateneu d'Igualada a veure el concert de l'Ham de Foc. Cal remarcar l'èxit en conjunt que aconseguiren. Tot i haver mitja entrada i un ambient un poc fred a l'hora de començar, el grup va conseguir escalfar el teatre amb els seus ritmes i ambientacions que omplien de mediterranietat el recinte. Empraven desenes d'instruments portats desde Tunisia, Iugoslavia, Grècia o França sense oblidar el nostre instrument més conegut: la dolçaina que ells anomenen xirimia. De virtuós podríem considerar l'actuació del xirimiter Eduard Navarro que feia vertaderes 'birgueries' amb l'instrument. El punt negatiu podríem trobar-lo en els comentaris surrealistes de la cantant Mara Aranda què quan explicava les coses, no ho feia de manera sensata i coherent i aconseguia despistar al públic en com havia d'enfocar les cançons. No obstant això, aquest aspecte no lleva que torne a tindre ganes de veure a l'Ham de Foc presentant el seu nou disc 'Cor de Porc'
Subscriure's a:
Missatges (Atom)