Quasi a soles amb Maria de la Pau

El dia s'intuia especial. I no ja per ser l'endemà d'una desitjada nit de festa pel centre de Barcelona a través del barri gòtic, Rambles etc. Baix un oratge ben ennuvolat què de tant en tant deixava caure quatre gotes, em vaig despertar amb una resaca ultra-lleugera on l'únic símptoma de la batalla de la nit anterior era la són causada per tres hores escasses de somni. Bufava com mai la dolçaina, el Ferran m'havia de parar i aconsellar què no pegara tanta tralla, que badaria en cinc segons amb el xorro d'aire que tirava. I el moment i l'hora s'acostaven de manera pausada però implacable. Montjuïc era el lloc per al trobament entre la deesa i el mortal què us escriu. Ai però!! la cita era a les set i jo havia d'anar de nou amb la colla. Desertar era l'opció a seguir si no fóra perquè ja havia faltat a tots els assatjos anteriors i m'havien advertit de què no ho fera més. Faltant mitja hora em disposava a abandonar el recinte del Saló del Llibre quan de lluny vaig entreveure les ones de la seua llarga melena. Envoltada pels organitzadors no vaig tenir altra opció què esborrar mentalment tot allò que fos alié al nostre encontre i tractar inútilment de guanyar-me una mirada seua què mai no va aplegar. Ara només em queda el llibre del polèmic Premi Planeta amb la dedicatòria del seu puny i lletra aconseguida per encàrrec. Les seues traces profundes i nervioses me la fan més propera i em renoven les esperances de què algun dia li podré demostrar la meua més rendida admiració i li agrairé la capacitat pulmonar sobtada que em va venir dissabte i què huí no trobe rastre d'ella per cap lloc.

Poquito a poco

Què de puta mare és Chambao:

Poquito a poco
hay que ir entendiendo
que no vale la pena
andar por andar
es mejor caminar
pa ir creciendo(...)
soñaré con colores nuevos
en dias claros

Un objectiu comú, diverses posicions enforntades

Dóna gust veure als poders fàctics com huí s'agafen de la mà i se'n van a dormir compartint el mateix somni de reforma constitucional (el totem ja no serveix). Alabada siga la xiqueta, Déu i Joel Joan. Respecte a noms, no cal dir el bon gust tingut disposant de referents com el d'imperfecció automàtica de Marlango o el Eleanor Righby dels Beatles.

Radio Klara: La ràdio lliure i llibertària

Que en València una entitat d'aquest tipus pedure és ja un èxit i a més que siga un referent del meu passat estudiantil al cap i casal li afegeix un sentiment d'enyorança dels bon temps passats viscuts. Ací us deixe l'enllaç.

Antònia Font: tot un descobriment

Lletres increibles per surrealistes, ritmes senzills i apegalosos i una posada en escena un tant particular a més de l'originalitat de l'article salat mallorquí i l'obsessió per tot allò relacionat amb satèl·lits, òrbites, extraterrestres, robots etc. Més informació ací i per a mostra un botó:

Extraterrestres. Taxi (2004)

Que guai! que guai!
quins extraterrestres més originals,
van amb motos d'aigua dins l'hiperespai
i una espasa làser a la mà.
Que guai! que guai!
tenen les antenes parabòliques,
i tarifa plana telefònica
perquè sempre han de sintonitzar.
Que guai! que guai!
i berenen de pa bimbo amb tulipan,
monten una orgia piromusical
i s'exploten tots els genitals.
I hola què tal,
som els vostres amics de la Terra,
un planeta de pols i de merda
d'un inòspit sistema solar.
I hola què tal,
jo he vengut a muntar el meu negoci:
un complexe de luxe de l'hòstia
per jugar a minigolf i a petanc.
Que guai! que guai!
toquen flautes, toquen flaut,
el seu biorritme és samba-disco-dance
i una aspiradora és el seu nas.

Cap de setmana de fira

A l'igual què en Bocairent ací en Mora ha hagut una fira agricola, industrial i ramadera què m'ha servit bàsicament per anar de concertets a cadascun més cutre. Divendres nit en el Sister's (un dels millors pubs de Móra) actuaven els Climax. Grup influït pel heavy-metal més pur que versionava grups com Deep Purple, Led Zeppelin, Scorpions o Nirvana. Dissabte el llistó va decaure fins a límits insospitats en el concert conmemoratiu del Correllengua (es rar que Gonzalez Pons no fera referència a aquest concert en la seua alocució del tot moderada i gens pujada de to.) Sobre el concert, comentar que va ser prou dessastre amb l'exemple paradigmàtics del grup Autopsia. Van acabar els de la taula de sons desconnectant els micros per a què no taladraren al personal. Diumenge de passió i huí al tall.

Haro Tecglen: roig i republicà

El vaig descobrir a partir de la seua columna 'Visto/Oido' al Pais ubicada en un ínfim racó dedicat a la televisió. No obstant, gran part dels lectors del diari començaven a llegir-lo a partir de la seua columna i això a ell li encantava. El que més sorprenia era la seua capacitat de transgresió en una persona d'edat avançada, demostrant que la vellesa és té al cap i no a l'aparença física. Els avatars de la vida el varen fer roig i aquest va ser el color què el va identificar tota la seua vida.
Ací teniu l'enllaç que li dedica El Pais. Gràcies per tot!!

Huí la meua nebodeta fa un anyet

Com què només en tinc una, és molt boniqueta i recau sobre mi la tremenda responsabilitat de ser padrí, és un plaer felicitar-la encara què siga a través del blog (després ja li cridaré!). Perla!! segur que huí estràs més contenta que de costum que ja és molt i de segur percebràs que les monaes que t'han fet huí han de tenir alguna motivació (ets molt llesta!!) Només desitge que les alegries que ens has donat durant aquest anyet no siguen més que un aperitiu de les que venen!! Et queda parlar, afiançar el caminar, començar a menjar sòlid i un muntó de coses més... Ara per ara, només en imaginar-te un esboç de somriure, des d'aquest raconet de Tarragona, m'entren calfreds per tot el cos i els ulls se m'humitegen. Què li anem a fer!! D'altres aniversaris vindran que del teu costat no em trauràs!!

Moltes felicitats reina!!!

La ciudad invisible i Marta Echevarria

Vuit anys engantxats a d'ella. Primer els dissabtes de matí i posteriorment a diari a partir de les sis. Què era el què enganxava? Primer que res la apegalosa simptonia de Fat Boy Slim, després les dinàmiques i emfàtiques entrevistes de Marta on semblava una xiqueta menuda amb els ulls i les orelles ben obertes davant el què li pogueren contar (i mira que de vegades els convidats i les temàtiques eren soporíferes), una música seleccionada acuradament i un quadern de bitàcora farcit de traces en la recerca de la ciutat invisible, aquella què se'ns esmuny de les mans però que mai deixem de cercar. Potser Marta no deixe de cercar la ciutat, simplement canvia el vaixell de Ràdio 3 pel del recent creat Canal 4.Bon vent et guie Marta. Desitge que els designis de la recerca propicien el retrobament en alguna ciutat o illa perdudes dintre la procel·losa mar de les ones hertzianes.

Empatx de bodes

Del valencià d'una al castellà de l'altra, del casament per tot el alt a una boda quasi express, del "Si em dius adéu" de Llach a les cançons corals, aquest dissabte puc considerar-me amb formació sobre casaments.I de tot, em quede amb la carta de Sant Pau als Corintis. Més alt sí, però no més clar:

Corintis I, 13

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.
Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.
Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

Per cert, m'acoste a la categoria de semi-deu per l'estoïcitat davant les difamacions de Blogber envers la meua persona. A fer una becadeta me'n vaig.

Seduït pels podcasts

Xiquets, l'opció de guardar missatges d'audio a la web és veu molt fàcil i la veritat és que seria la bomba deixar-vos missatges enregistrats com els de Dave Bowman a la Terra en 2001:Una Odisea a l'espai. En acabar les programacions dels crèdits pegaré un espentonet a veure què tal. Necessite restablir-me de fracàs de les video-camares. En la meua defensa he de dir què ninguna disposava de les eines recomanades. Ara toca soparet i birreta per doquier.

Perdut per la Fageda d'En Jordà

Ja fa dues setmanes d'això però el record i el desig de tornar segueix inquebrantable. Ubicada a la comarca de la Garrotxa, molt prop d'Olot, trobem una extensa planície farcida d'aquest arbre i que deixa un espai còmode per al passeig i un lloc de singular bellesa. Tan punt eixes, et trobes amb el volcà de Santa Margarida, inactiu des de fa segles però no considerat com extingit. És curiós veure el sòl estratificat amb cadascuna de les colades soltades pel volcà i identificables a un cop d'ull. La veritat és que sembla mentida què alguna cosa així siga tan poca coneguda i tan a l'abast!!

LLegendes d'eclipsi

Ahí en va una índia que he trobat al Blogger. És de castanyes.

Excel·lent soparet i bona receptivitat

Si llegeixes el títol pot semblar que la nit va ser màgica però va faltar la guinda del pastís. L'Aljub ens va sorpendre amb un mega-sopar tirat de preu i després ens vam endinsar un ratet per la jungla mentre érem asseguts als sofàs de les Coves. Una vegada enllestit tot el que s'havia d'enllestir, enfilàrem rumb enmig la boira cap al Seven on cremàrem les últimes naus i on gatzarin es va sentir assetjat mobil·lísticament parlant. Ara després rumb a Garcia. Puff!!

Conviure amb la síndrome de Diògenes

No és fàcil viure acumulant porqueria. Tard o prompte, l'aire es fa irrespirable, t'apareixen colònies de bitxets en els racons més insospitats i l'angúnia generada augmenta exponencialment. Això és el que ocorre per norma general. Però, pot ocorre què en edats avançades aquesta dèria per guardar brutícia es faça malaltissa i del tot insostenible. Doncs bé, jo a casa tinc un referent que demostra què aquest síndrome de Diogenes pot afectar també a la gent jove. Ja estic patint de quan aplegue dilluns i veja a les rates per damunt del llit o del televisor i m'obliguen a eixir de la meua pròpia casa. Que he fet jo per meréixer això?

A la gata de mon pare

Reconec que la gateta passava de mi com de la merda perquè estava encissada amb la figura de mon pare. Diària i inquebrantablement, el meu progenitor anava a donar-li de menjar i beure a més de canviar-li la terra. I jo per contra, era un tocaous que passava de tant en tant per la caseta i volia què em fes el màxim cas. Com és natural, l'animal em tenia com un estrany que anava a destorbar-la. Era un cas atípic de gata, gens arisca i molt afable. Es deixava fer de tot però tenia els seus contrastos: preservava el seu territori amb urpes i dents i no dubtava d'enfrontar-se a bestioles què la superaven en grandària i pes. L'altre dia, la carretera com no, se la va endur. Havia tingut un avortament en les darreres setmanes i possiblement es trobara afligida per la seua primera errada natural com a mare. Possiblement interioritzara tant el disgust que barallara la possibilitat del suicidi (sí, ja se què això és del tot sensacionalista i totalment desgavellat)... Possiblement va intuir que començava el declivi, que res seria com abans i què ja havia viscut el suficient... una gata fent bandera del Carpe Diem fins a l'últim extrem. Què en penseu? Estic malalt?. Va per tu allà on estigues

Ben GAZZARA, premi Donostia

Si us soc sincer al tio este no el coneixia però pel que sembla, és un actor arriscat i que ha sigut guardonat per tota la seua trajectòria al festival de Donostia. D'entre les seues pelis destaca 'Anatomia d'un assassinat' de John Cassavettes. Des d'ara Ben, ets l'actor referent dintre del món gatzarià

Màgic Dylan

'El destí és la sensació de què saps una cosa sobre tu mateix què la resta del món ignora. La imatge de tu mateix què tens en la ment acaba per realitzar-se. En certa manera és una cosa què has de mantenir en secret, perquè és un sentiment fràgil, i si el destapes, algú el destrossarà. Més val guardar-ho tot dins.'

Bob Dylan, 5 de desembre de 2004

Tribut al turista vilero



Si creieu què se'm oblidat del gran xaman que va ser el nostre guia espiritual durant el I encontre gatzarià, esteu molt equivocats. El nostre amic Nousseb tan el trobava a faltar què posats a recordar-lo li ha vingut a la ment el 'catxotxes' per excel·lència de la TV: George Roper. Tot un 'calçonaços' de primera tiranitzat per la seua dona, convertida en ama, Mildred. George, sense saber-ho, fa el subnormal integral per tal de cridar l'atenció i fer-se notar davant l'estupefacció de la seua dona. Trobeu algun referent en el poble? A mi se m'ocorre un que esmola cadenes juas juas!!

És la meua vocació la de mestre?

Encara no tinc resposta a aquesta pregunta però si li peguem la volta i em pregunte: és la meua vocació la de continuar sent programador?. Taxativament no. Les raons? Poden servir aquestes

Gaudir de Garcia

A falta de captivament envers alguna nimfa, em sent cada cop més atret pel paradís on he vingut a viure. L'hospitalitat de la gent és un tret distintiu indiscutible: és epoca de verema i la gent de la cooperativa es va oferir amablement a ensenyar-nos com obtenen el primer most què després es fermentarà. No soc parroquià encara dels barets del poble però crec que tard o prompte cauré. Al bar del Cubano ja soc com de casa i de fet els estic molt agraït per com em varen acollir el primer dia que vaig aplegar a l'institut. La propietària és la matriarca de sa casa i fa del bar, l'epicentre de la vida familiar. Té un net que rondarà l'edat de Laureta i això em fa recordar-la i sentir melangia de casa. En el bar de d'enfront està la colla de dimonis del poble i és un lloc on es sopa d'allò més bé a més d'oferir serveis bàsics com puga ser una bona connexió ADSL. I per últim, l'ermita de Santa Maria. A 7 km del nucli urbà, s'aplega a través de serralades i desnivells pronunciats que s'obrin pas enmig d'un silenci que sembla aturar el temps. Si m'ho pille amb ganes enguany i em prepare, possiblement la consecució d'una mitja marató deixe de ser una quimera. El monestir està excavat dintre d'una penya i data de l'època posterior a les guerres carlines que destruiren el temple. Aprofundint en la història de la vila, he esbrinat què la batalla de l'Ebre va tenir una gran virulència al poble, sent destruïda l'esglèssia pels nacionals (mira tu per on!)... Això ha fet que haja començat un llibre que tracta sobre els episodis de la guerra civil a les terres de la Ribera d'Ebre. I per últim, lloar una vegada més el tros de casa que tenim. L'altre dia vàrem fer d'amfitrions d'un sopar i estrenàrem l'esplendida terrassa què posseïm. La temperatura era càlida i el trànsit no era massa abundant, de manera què la mitjanit ens va sorprendre jugant al cucú que ja fa furor a aquesta franja de Tarragona.

Primers dies d'escola

Ahir vaig quedar afònic al començar amb dues classes seguides i prèviament la xarrada del tutor sobre horaris, avaluacions, com aniran les classes etc. En general sembla bon grup encara que sempre hi ha qui destaca. Estic a tope atabalat ja preparant la cerca d'empreses, video-muntatges diversos, les classes, busos etc. Per cert, la integració social no és una milonga que et conten a la TV. Tinc a classe dues lituanes que s'expressen en català millor que la resta dels seus companys autoctons. Veure per creure!

Els últims dies de Tandús

Quan es perd l'esperança res és com abans. Només et cal intuir-la. Ni mirar-la ni tocar-la és necessari per engegar el quefer diari. Et permet crèixer, madurar i descobrir-te per dintre. L'enyor de la distància t'activa els records i la capacitat de reflexió. El seu retrobament esdevé colpidor quan succeeix i la seua absència passa a ser devastadora. És el que passa amb Tandús, qui esgota les últimes hores sabent-se sentenciat pel soterrament de la seua casa baix les aigües. No obstant això, sembla seré i què no li preocupe en absolut el futur del que ha sigut la seua llar. Està a punt de perdre un paissatge que li pertany, uns records que només coneix ell, unes olors que l'acompanyaran fins a la mort i tot, fruit ves a saber si de l'atzar o de la bona fortuna. Ha cercat permanentment allò que ja mai obtindrà. Basava la seua felicitat en la consecució de la supervivència i ara la seua ment ha de buscar nous horitzons que li faciliten el secret absolut denegat en aquesta ocasió. Tin per segur, què com a irreductible que és, a dintre seu guardarà una escletxa per on podrà asomar el nas a les nits càlides vora riu, recordant sopars i converses còmplices sota la lluna.

Fent mal per Móra

Xiquets!! No faig res i vaig estressadíssim. Ahir estava tan ratllat què vaig pìllar una senda al poble on visc i xino xano pillar una sarnaeta guapa. Per parts, visc a García, poblet menudet a 5 km de l'institut amb un únic company encara què un poquet especial: és el meu cap de departament i com a tal li deuria un respecte que ara per ara se'm fa costera amunt donar-li'l. El piset és una passada i ens costa per quatre xavos. L'havíem llogat entre tres amb la companyia d'una locutora de ràdio, què al final ens ha deixat tirats, de manera què m'hauré de menjar al pardal tot solet. Móra està al cul del món, el cotxe és inevitable per a quealsevol cosa. He conseguit un horari guapet això sí, clavant-me en tots els merders: tutor, tutor de pràctiques, cap de manteniment de l'aula, etc. Les assignatures no em semblen xungues i crec que passaré un bon any. El dimarts, al tajo.

Canço que m'acompanya a Mora

Preferisc parlar d'açò que no del Grau & company per la Reliquia

Diego Vasallo -- La vida mata

Los golpes duelen
la vida mata
el tiempo cura
los dias pasan

y al comenzar
esta partida
ya llevo una alma
a la deriva

Canciones de cuna para adultos
atravesados por los sueños
que llevan en su oscura melodia
tatuada la flor del desengaño

Y estan las sombras
y está el olvido
y este infinito
tiempo perdido

Y esta el amor, y estan los besos
y un mudanal dolor de huesos
El viento insiste como siempre
en recordarme los sonidos
del terco latido de las cosas
de mundos aun desconocidos

la pena hiere
la vida mata
con sueños rotos
y balas de plata

septiembre llega
como si nada
y se disuelve tu mirada

Vividores sin vida enamorados
de la palida luz de las estrellas
esparcen poemas en la noche
intentando borrar después sus huellas

No a l'urbanisme depredador en Benasau

Qui desitge convertir aquesta terra nostra en una aglomeració d'adosats i camps de golf estan d'enhorabona. A Benasau, un poblet enclavat entre Aitana i el pic de la Serrella i de només cent habitants, està projectada la realització d'una urbanització amb mil vivendes i camp de golf (la guinda del pastís, clar!!)... La tranquilitat d'aquest poble del Comtat té les hores contades amb la introducció d'excavadores, formigoneres, etc. Sembla què res serà com abans i que no hi ha marxa enrere ... però espera. Hi ha un reducte de gent que es resisteix a la implacable superioritat dels diners. Malmirats per les autoritats municipals, subsisteixen pel ferm recolzament que tenen entre ells. Si parles amb ells, te n'adonaràs de què, malgrat que les forces estan intactes, són conscients de què la batalla serà llarga i que perdran molt pel camí. No obstant això, escoltar-los o posar-te de la seua part propicia un alé d'esperit de lluita què molt sovint oblidem. Si vols, tu també pots adherir-te a la seua causa. Descarrega't aquest document i signa-me'l per duplicat. Si tens cap problema, dis-m'ho i t'envie jo els documents. No hi ha temps què perdre ja que la setmana que ve acaba el termini per a la presentació d'al·legacions

La tornada

Amb equipatge què a dures penes podíem arrastrar entre sentum i jo, aconseguírem miraculosament dos bitllets baratíssims per a València. Mentre que sentum permaneixia en una nòria permanent, a mi el diari i la conversa amb una castellonenca em van alleugerir de gran manera el viatge. Malgrat la seua ideologia contrària a la meua, Teresa va ser una excelent companyera de viatge a l'igual que hauria sigut la guiri que se'm va dirigir en anglés per veure en quina via estava el tren de rodalies a Xàtiva. El meu anglés patètic la va fer fugir i 'a Dios pongo por testigo que nunca más volveré a cagarla de esa manera'. Per últim, veure a creta en l'andana de Xàtiva va ser tota una benedicció, sobretot per a les nostres maltractades esquenes.

Poca broma que anem en reserva

La visita a Pamplona havia de ser allò que recordàrem de l'últim dia de viatge però, des de la llunyania no sembla més que una anècdota: la tromba d'aigua que ens va caure per l'itinerari dels Sanfermins, el contenedor de recordatoris que vam comprar d'Iruña o l'aparició de dos de les xicones dintre del Diario de Navarra varen passar a un segon pla quan a 10 km de Tudela el cotxe de sentum va dir prou. A mesura que passava el temps, la gravetat de les possibles causes de la nostra aturada anava en augment: des de la manca de gasoil passant per l'obstrucció dels filtres fins el trencament de la corretja de distribució. Almenys cinc hores per aplegar a Tudela, adonar-nos que no hi ha cap taller obert una dissabte d'agost per la vesprada i que no hi ha més remei que ampliar forçosament en un dia el nostre viatge. Com que no hi ha mal què per bé no vinga, era dissabte i s'havia d'eixir per la nit tudelana. Aquesta té un encant especial per discorre entre carreronets estrets propis de casc antic. Gaudírem de la música carrossa del Chaplin (Loquillo, Secretos etc.) i després acabaren els nostres óssos en el tuguri situat en el carreró més sinistre. I de fet, l'interior no va decebre. Pub cutrillo amb música inmillorable i personatges d'allò més frikis. A l'eixida topetàrem amb les nostres improvisades mestres d'euskera que ens corregiren de greus errors com és la substitució del 'Kaixo' per 'Haiko' (imperdonable), comprovàrem com es ruboritzaven quan les díem allò del 'zu zara polita', etc. Des d'ací i allí on estigueu Aluriz, Nekane i la sense nom, us donem les gràcies per les classes intensives què ens van resultar profitoses i demanar-vos disculpes per la manca de tacte del recepcionista a l'hora de suggerir-vos la dura tornada al fred del carrer.

Per la vall d'Atxondo

Després d'un somni reparador i de que l'oratge ens donara una treva pel que fa a la pluja, planejàrem pegar un tomb pels voltants de la casa. Amb l'ajuda de guies de mà ens vàrem enfilar cap al veí poblet d'Axpe, on a partir de l'ermita de Sant Joan férem camí cap a Arrázola a través de la carena de l'Urkiola amb dos dels seus pics més emblemàtics: el Anboto i el Aluitz. Conta la tradició oral basca, que el cim Anboto és la residència prefèrida de la deesa Mari, la qual es mou per tot el territori basc i les seues anades i tornades influeixen de manera decisiva en les collites dels llocs que visita. De tal manera que els llauradors interpretàvem cadascun dels moviments de la Mari i tractaven de complaure-la amb tot allò que desitjara per tal de gaudir de la seua intercessió. La marxa es desenvolupava bàsicament per asfalt fins que trobàrem un camí rural (bide gorri en euskera) que ens portava a aquesta barriada a través d'immensos casons, de camps de pastura de ramat, de baboses etc. Una vegada en Arrazola, l'ambient abertzale se'ns va fer més palés que mai i mamprenguérem la tornada amenaçats de nou per la pluja que feia acte de presència.

Festes de Donostia

De bon matí, la comitiva eixia en direcció Donostia on aplegàvem a migdia. Parada obligada en l'Hotel Maria Cristina, el teatre Victoria Eugenia i com no el Kursaal, on visitarem una exposició completíssima referent a l'evolució de les motos des de la seua aparició allà pels inicis del s.XX fins l'actualitat. Menció especial tenia la BMW amb sidecar de la II Guerra Mundial, un enginy mecànic de la seua època present en pel·lícules èpiques del règim nazi. Després de la visita als cubs de Moneo, se n'anàrem cap a l'Ajuntament per començar el trajecte per dins del casc antic passant per l'esglèssia de Santa Maria o la de Sant Vicent. Una vegada farts per un copiós dinar, férem una pujada salvatge cap al cim de l'Urgull on gaudírem d'excel·lents vistes a la platja donostiarra, visitàrem el castell de la Mota que va servir de fortificació de la ciutat vivint episodis històrics com la reconquesta de la ciutat per tropes anglo-portugueses enfront les tropes de Napoleó o el cementeri dels anglesos què recorda als caiguts contra l'exèrcit francés. Ja baix del cim i després què una gavina (les tinc al·lèrgia) embrutara la meua pulcra imatge, resseguírem tota la Conxa fins aplegar al palauet de Miramar, seu estiuenca de la reialesa espanyola. Aquest, ens va servir de merescut descans per tornar a fer cim, aquesta vegada mitjançat tren cremallera a l'Igeldo. Allí dalt, les vistes eren encara millor abarcant tota la ciutat i a més, ens esperava l'activitat més frenética del viatge: una mini muntanya russa, la qual mentre uns la gaudien, d'altres féiem prou en mantenir-se el més íntegres possibles. Ja de baixada, la festa tocava a la porta i amb uns quants pintxos dins la panxa se n'anàrem a riure-se'n un poc del castellet de focs artififcials realitzat per uns italians: que si no tenia ritme, que semblaven algunes carcases una cursa d'espermatozous etc. Posteriorment va aplegar el moment de la festa, la qual només tenia un nom: batucada. Una colla de percusionistes anava pels carrers arrastrant a la gent a una completa disbauxa amb els seus ritmes constants i espasmòdics. Intentàrem trobar d'altres coses però res va superar la intensitat del ritme brasiler.

Segon dia per la costa biscaïna

Després d'alçar-se tardet, posarem de nou els cotxes en direcció cap al litoral biscaí. Abans d'aplegar a d'ell, atravessarem Urdaibai, bosc gegantesc atapeït amb multitud d'espècies destacant serralades de coníferes adultes i reductes de plantes endèmiques. Gernika ens obria la porta al litoral desitjat i aplegàvem a Mundaka, primera parada de l'etapa. Bressol del surf a la península, ens permetia gaudir de tota l'extensió de la ria que abarca des de Bermeo fins Lekeitio. Declinàrem de totes totes la invitació que ens va fer una sílfide present a l'oficina de turisme per tal de realitzar surf i ens dirigírem a Bermeo, port pesquer amb presència d'uns astillers importants a la regió i bàsicament euskero-parlant. Després d'una passejada pel port desembarcàrem en la Torre d'Ercilla, construcció de pedra que allotja un museu naval bastant complet, il·lustratiu dels aparells i mètodes de pesca, sistemes de navegació, tipus d'embarcacions i indumentàries de mariners i pescadors. A la vesprada, tornarem sobre les nostres passes fins Gernika on visitarem la Diputació Foral on resideix el famós arbre que porta el nom de la població. En acabar, mentre uns optaren per resseguir la ria fins Lekeitio, d'altres preferírem veure les festes que consistien en un concurs de disfresses i una competició de burrets. A remarcar les disfresses de la família Peter Pan, el pijama tipus marqués similar al de gatzarin i, per damunt de tots ells, la colla què simulava un camp de golf i aquells que van a jugar-hi.A la tornada, s'agraí un descans reparador perquè a l'endemà ens esperava Donostia i el seu Aste Nagusia.

No em puc resistir al moment batucada

Ja està ací el moment disbauxa del viatget. Us pose en antecedents. Donostia. Aste Nagusia. Festa per tots els racons de la ciutat. Gent pertot arreu i ganes de desfasar a manta. Les proves busqueu-les ací. Visca els ritmes brasilers!!

Bilbao i la costa de Biscaia en la setmana per l'Urkiola

Una vegada descansats del gran viatge realitzat, s'enfilarem cap a Bilbao on aplegarem desafiant semàfors i tot allò que es posarà davant del nostre camí.Tan punt vam aterrar a la ria del Nervión anàrem de cap al Guggenheim, el qual a migdia presentava una cua brutal que ens va impedir entrar dins. Per contrapartida als afores del recinte hi havia uns surtidors d'aigua que la gent emprava com a mena de parc acuàtic i que jo vaig tindre el privilegi de tastar de primera mà. Després del passeig per la ria, tiràrem cap al casc antic on es preparaven els cadafals per a les festes del Aste Nagusia que Nousseb gaudiria uns dies després. Vàrem veure la catedral i aquesta ens va servir d'excusa per gaudir dels primers pintxos i cervessetes (no em pregunteu de què estaven fets però eren sucul·lents). Després de fartar apressuradament en un buffet lliure, ens disposàrem a visitar les platges biscaïnes. En un principi volíem visitar Getxo i les platges de les Arenes. La imperícia a l'hora de cercar el nostre destí ens va permetre observar els grans casons pertanyents a la burgesia bilbaïna i als primers makinerets que nosaltres creiem erradicats en una terra abocada al rock dur o al punk més anarquiste. Finalment i gràcies a un vehement personatge que qualificava les coses com 'una puta mierda' o 'de puta madre' vam anar a parar a la platja de Sopelana i la veritat és que va valdre la pena. Abans de banyar-se, va quedar clar què un equip de futbol gatzarer és imbatible i després de banyar-nos em vaig adonar què estic més gros del normal. En tornar a casa ens vàrem cucuquejar de mala manera gràcies a les indicacions del mestre Cantonades. Però la nit no s'acabava ahí, gatzarin i qui us escriu vàrem fer una excursió dins de la nit atxondesa més que profitosa, la qual no obstant ens passaria factura l'endemà mateix en forma de somnolència i restes de beta de la nit anterior.

Primer dia de la setmana per l'Urkiola

Ací comença una sèrie de relats què tenen com a finalitat fer sintesi d'allò més interessant què ha ens ha succeït aquesta setmana a part de la comunitat gatzariana:
Eixíem de bon matí des de la punta del pont (d'on si no?) i el més remarcable de les primeres hores de viatge va ser el mega-entrepà de cansalada que es va empassar gatzarin davant la mirada atónita d'aquell que enganyava el cos amb Filipinos. L'altre punt a destacar va ser l'excelent llavor de copilotatge d'ací el que us escriu, secundada tot hi ha que dir-ho, per sentum i els seients del darrere. En Burgos a més d'esperar-nos la Catedral i la tomba del Mio Cid (Manolo se'ns va fer present), em vaig retrobar amb Inma, companyera de carrera a Alcoi que em va dur pel casc antic de Burgos per fer una xarradeta davant les presses poc argumentades d'aquells que no volien aplegar tard a la casa. A poqueta nit i nio sense dificultats trobàvem la casa a la Vall d'Atxondo. La rebuda va ser gelada com correspon al caràcter sec i distant de la gent del nord. I com a valoració general de la casa a mi em va semblar brutal, tot i que poguera semblar bruta en alguns llocs. Casona típica d'arquitectura rural amb totes les instal·lacions necessàries dintre de les habitacions, amb fulls que contenien activitats per les valls dels voltants, etc. Possiblement com a aspecte negatiu estaria la pols que s'amuntegava per alguns racons de la casa, però en termes generals la casa era més que acceptable, no us sembla?

Google seduït pel nostre blog

Sobren les paraules:

Adéu a la Ballena Alegre

Per tots és sabut que el progrés de les civilitzacions té un apetit voraç, què no respecte res ni a ningú. El camping la Ballena Alegre, situat a Viladecans i allotjament nostre durant la visita al Fòrum, van a enderrocar-lo per tal d'ampliar les terminals de l'annex aeroport del Prat. Una instal·lació de cinquanta anys, on famílies senceres han anat estiu darrere estiu tancarà les seues portes en setembre i s'endurà amb ell milers d'històries com la nostra: s'endurà una tenda plantada en meitat del camí, s'emportarà guiris generosos oferint-nos el seu 'hammer', deixarà unes instal·lacions molt millors de les què gaudírem en el Paraiso de la Vila o deixarà parades de bus orfes de pixorros que pugen a busos atapeïts de gent sense la resta de companys. Ahir, huí, demà i per sempre, el camping de la Ballena Alegre formarà part del nostre bagatge gatzarer.

Dues setmanes d'ostracisme

Després de la gran setmana que va allotjar l'estada al desembarcament de la Vila,aquesta ha sigut un contrapunt totalment distint. Després d'una estada trepidant al camping del Paraiso, res feia suposar què aquesta setmana fora la més relaxada que he tingut en molt de temps. El motiu radica en la varicel·la que em va agafar i que m'ha rel·legat a un trajecte que va del llit al comandament de la tele, a pegar passejades curtetes per fer ganes de menjar i establir un ordre de vida monacal basat en el famós 'ora et labora' ( entre nosaltres no he fet ni una cosa ni l'altra )... És més, m'he enganxat a veure OT com una maruja qualsevol i em berene gales i programes adjacents què parlen d'ells. No amague la meua subjectivitat a l'hora de jutjar-los, als tios els tiraria a tots per tararots metrosexuals i a les dones en salvaria a les roses i a una de les morenes què encara no m'he aprés el nom (Iraida potser)... A més, entre mans porte el llibre que recopila la història del poble, escrit ja fa uns anys per un conegut de Nousseb. Segons mon pare és un poc dens, però ara per ara estic prou enganxat en les primeres civilitzacions què passaren pel que huí és Bocairent. Menció honorífica s'hauria de fer a un rector, fill de Bocairent (hui parlarem bé de l'Esgléssia per desempalagar) de nom Francisco Vañó Silvestre. Em sembla què aquest home no el podem valorar de cap de les maneres l'immensa tasca que va desenvolupar. En les referències bibliogràfiques del llibre s'enduu ell solet un parell o tres de pàgines. I per contrapartida, jo el recorde dient missa en el Santo Cristo amb un filet de veu imperceptible a qualsevol enteniment (bé, potser el nostre venerat turista vilero sí que l'haguera entés)

Pròxima estació: Mora d'Ebre

Capital de la comarca de Ribera d'Ebre a 60 km de Reus i Tarragona i a 330 km de casa. Aquesta serà la meua destinació per al curs que ve on seguiré gaudint de alumnes majors de Cicle Superior i on també, el nivell i l'exigència serà major. Per a més informació ací.

Encara no m'he reposat de l'últim festival gatzaravaler

Recarregant energies des d'ahir a mitja vesprada, ha aplegat el moment de fer una crònica i la seua acta corresponent del I gatzara festival celebrat a la Vila Joiosa el 27 i 28 de juliol de 2005 en honor a les festes patronals de Moros i Cristians a Santa Marta.

Pel que fa al descobriment, indubtablement 'el turista vilero' va ser la sensació del festival. Equipa't amb unes bermudes hawaianes, samarreta de motius poc convencionals, gorret arquetípic de guiri i una descapotada inconmensurable, es va passar la nit intentant amb poca destresa montar masclets o entonar un 'Losing my religion' en condicions.

Pel que fa al camping, vàrem gaudir d'un entorn natural verge i privilegiat a base de pedretes de diferents dimensions que ens regalaven massatges pel simple fet de gitar-se al seu damunt a causa del seu poder magnètic.

Pel que fa a les natives que s'interessaren per la idiosincràsia de la web cal assenyalar que ací el que escriu s'apenedeix d'haver-li deixat un gatxull considerable a la de les xancles del 69 en la seua peça dreta. Cal remarcar que també contactàrem amb la tribu tuareg de la Vila, vàrem ser generosos al compartir amb ella el got de 'berberetxets' que portava gatzarin i ens vàrem intercanviar impressions sobre els nostres gustos musicals: als tuaregs els mola els estils d'aquells què estan en contacte amb qui fuma puros i nosaltres estem encasillats en Junco i El Fary. Per últim, cal remarcar al negrilló que ens va obrir les portes per conéixer al nostre guia espiritual en el festival. Amb la posició de 'xaman' sobre la platja, buscava l'equilibri entre el ying i el yang i la pau espiritual de tothom.

Pel que fa del menjar, vam gaudir de la cuina tradicional vilera basada en l'arrós n-delícies (amb totilla o sense), el chop suey, el pa de gambes i com no el plat que torna bojos tant a les divinitats com als terrenals: el rollito de primavera.

El nostre rotund agraïment anirà per a la filà Almogàver de la Vila, la hospitalitat de la qual, està fora de tot dubte. La reencarnació de 'Floquet de neu' ens va detallar quina era l'essència de la festa i ens va oferir via lliure per a disposar de les seues existències.

Com a aspecte discordant de l'harmonia que va haver durant l'encontre, va ser la rancúnia d'aquell qui fortuïtament va perdre la seua beguda hidratant i allò va fer que pillara una beta lletja, abandonant-nos per buscar 'catxo' i martiritzant a l'èsser suprem què ho va agunatar tot amb estoïca paciència. Si en alguna cosa, aquest narrador va ser responsable d'algun d'aquestos entrebancs, vagen per davant les meues disculpes

Un dissabte amb els ulls ben oberts

El bateig en el voluntariat no podia començar de millor manera: alerta màxima per risc d'incendi i previsions de 40º en la zona de la Mariola. Després de descansar adequadament la nit anterior, havent d'abstenir-me d'anar al concert de Matxambrao (mil disculpes Jou). Amb la companyia de Pere, tot un veterà en tasques de vigilància i Xavi, un mestre que vaig tenir en el Politècnic quan estudiava Informàtica. Cap a mig matí donàvem l'entrada al centre d'emergències de Vallada i ens posicionàvem en un turó alt per tal de moure'ns el mínim possible, tractant d'entreveure qualsevol element sospitós d'ocasionar un foc: reflexos de llum, columnes de fum etc. En acabar de dinar ja s'enfilàrem cap al Vinalopó on agafàrem una bossa de fem per arreplegar totes les deixalles què malauradament poblaven les marges del camí que van a la Font de la Coveta. Més abaix, vaig descobrir l'immens toll blau, un estancament de l'aigua del riu amb una cascada, excavacions en la roca que poden ser visitades i un cromatisme impactant. Ací de nou, la porqueria era ben palesa, i malgrat la dificultosa accesibilitat del llogaret conseguirem extraure un sac ple de fem de tots els tipus. Durant tot el periòde de vigilància, un pensament ens recorria el cap. I no era altre què havíem de resar per tractar de què no passara res i de què si ocorria algun desastre,hauríem de tenir els suficients reflexos com per a avisar i prendre les mesures oportunes. Era una sensació rara, mentre aparentàvem certa tranquilitat, s'intuïa al nostre voltant que fins i tot, els pins i matolls estaven alerta. Una vegada acabada la vigilància, els meus ulls continuaren oberts més trànquilament a l'hora del sopar, sorpresos amb insostenibles somnis d'immensos camps de golf, on els super-rics gastaran quantitats ingents de pasta i la nostra terra nadarà en l'abundància i la felicitat més absoluta. Després ja en la Malena, els meus ulls no podien deixar d'acaronar impecables brackets enllaçats amb fil de titani o somnis de monges vestides d'incògnit per a l'ocasió. En acabar l'orquestra, els meus ulls es negaven a veure més coses, però fins què a les set del matí no els pujaren dintre d'un cotxe, varen ser forçats a veure borratxos que no es resignen a dormir la mona, quadrilles de neteja arreglant el parc, moters absurds amb els seus monos sufocants i amb les seues màquines devastadores de fer soroll. Ja quan, a les 7:35 del matí, els ulls conseguiren tancar-se, la cafeïna de la mentira va dir ací estic jo i ahir va ser un dia íntegre dedicat a la somnolència... Huí fa seixanta-nou anys del dia de la vergonya.

Cartell del 1r Gatzara Festival

I Encontre Gatzarià

Només ens queda que Maese Nousseb ens aporte la seua cosmovisió del món gatzara i de que m'afine un poc la nou per a convocar-vos oficialment al I encontre gatzarià a celebrar en el camping de la Vila des del 25 de juliol amb el lema: "No som masclistes alcoians i volem la introducció de la dona a la web" (possiblement siga un poc llarg i l'haja d'acurtar).

Salut xiquets què tinguem per celebrar-ho i què ens faça bon oratge.

Un any de docència

Passades ja dues setmanes de la finalització del curs a l'institut d'Igualada, crec què ja em trobe en la disposicó adequada d'emetre una valoració més o menys objectiva dels deu mesos de docència. La primera impressió que tinc és la d'haver viscut sensacions intenses tan bones com dolentes i per una altra l'obtenció d'un desig de replantejament docent de cara a l'any que ve. M'acontenta aquesta retroalimentació que m'ha sobrevingut, la qual cosa demostra què no m'ha deixat indiferent aquest periòde sinó tot el contrari, crec haver fet propòsit de millora per a l'any que ve.
Respecte a les àrees de millora per al curs vinent estaria l'allunyament entre els alumnes i el mestre. Enguany, fruit de la meua inexperiència, reconec haver cercat la complicitat de l'alumnat i he obtés amistats i odis per parts iguals, no sent aquest l'objectiu que pretenia. Cal diferenciar la situació dels graus superiors respecte als de grau mitjà o inferiors. En els majors, potser beneficiós perquè obtens de manera nítida i automàtica una valoració del seguiment i interés de les teues classes, en els mitjans és del tot impensable possar-te al seu nivell, ja què la majoria no tenen clares les aspiracions a cercar després del curs. La segona millora seria la relacionada en la introducció progressiva de noves tecnòlogies com puga ser en concret la implementació d'un portal web amb els continguts de l'assignatura, on alumnes puguen disposar d'un interacció entre el profe i ells mitjançant forums de discussió, alliberaments de documents, etc.

Mentre escolte Standing Inside Your Love dels Smashing

Mal preparant l'examen pràctic de demà on en pegaran una clatellada considerable, no puc deixar d'escoltar una de les millors canços de l'últim disc dels de Chicago anomenat Machina: The machine of God publicat el 2000:

Standing inside yor love

You and me
Meant to be
Immutable
Impossible
It's destiny
Pure lunacy
Incalculable
Insufferable
But for the last time
You're everything that I want and ask for
You're all that I'd dreamed
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
Protected and the lover of
A pure soul and beautiful you
Don't understand
Don't feel me now
I will breathe
For the both of us
Travel the world
Traverse the skies
Your home is here
Within my heart
And for the first time
I feel as though I am reborn
In my mind
Recast as child and mystic sage
Who wouldn't be the one you love
Who wouldn't stand inside your love
And for the first time
I'm telling you how much I need and bleed for
Your every move and waking sound
In my time
I'll wrap my wire around your heart and your mind
You're mine forever now
Who wouldn't be the one you love and live for
Who wouldn't stand inside your love and die for
Who wouldn't be the one you love

Revisió del concordat amb el Vaticà

La radicalitat en el missatge de l'Església durant el regnat de Joan Pau II i la seua continuitat amb Benet XVI així com l'enrocament de l'església espanyola en postures dogmàtiques a l'extrem origina que la societat civil quede lastrada amb el finançament d'una institució anacrònica a totes llums i que ha perdut el paper de referent moral dintre de la societat. És per això què s'aixequen veus demanant la revisió de les relacions bilaterals entre l'Estat i el Vaticà vigents des de fa més de vint anys per tal de resituar-la en el lloc què actualment li pertoca.

A la web del Concordato reivindiquen tres punts bàsics:

1) La finalització del finançament de l'Església per part de l'Estat, aspecte què propicia un greuge comparatiu amb la resta de religions en un Estat que es declara laïc

2) Revisió de l'ensenyament de l'assignatura de religió. Aquesta s'ha d'abordar des del punt de vista històrico-cultural i no des del confesional. La decisió dels continguts i la gestió del professorat anirà a càrrec de l'Estat i la situació d'aquestos s'haurà d'equiparar amb la resta de docents oferint-los drets que a hores d'ara no tenen o els gaudeixen parcialment (accés, cesament, drets i obligacions com la llibertat de càtedra)

3) Que els acords bilaterals entre Estat i Vaticà respecten aspectes com l'aconfesionalitat de l'Estat i la llibertat de culte.

En resum, la proposta pretén establir un marc de convivència amb els principis de respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals.

Informàtics i parella, ¿com l'aigua i l'oli?

En Barrapunto, web dedicada a tot allò referent al programari lliure, huí hi ha un article referent a una qüestió sociològica referent a la gent del nostre gremi. Com que ara mateix estic igual que el Fadrí de Castelló, no puc fer més que sentir-me identificat amb el sector tractat en l'article. Què en penseu?

Omnipotència docent

Ostia, ostia!! Comence així perquè vullguera estar deu metres baix terra i no considerar-me responsable últim d'un atac d'ansietat i de la frustació latent d'un alumne de vint-i-sis anys que se n'ha anat a casa embogit i entre plors de desesperació... Fins fa dos setmanes per mi era l'arquetip de l'alumne amb nula capacitat de progrés, ensimismat en el seu món particular, bona persona i inclús amb insuficient caràcter com per plantar cara en moments determinats... D'això considere que n'he abusat determinades vegades deixant-lo en entredit o pitjor encara ridiculitzant-lo sense detectar cap punt d'inflexió o canvi de xip en el seu comportament... Fins huí, quan ja no hi ha retorn, en què ha tret tota la frustació que portava damunt organitzant un ciri que m'ha astorat i que m'ha fet pensar en com estime a la meua gent. A més, des de fa dos setmanes he conegut que fa temps va tenir algun trastorn psicol·lògic que el va noquejar un periòde de temps en que va haver de guardar repós i reduir el pistó de l'activitat diaria. Després d'haver estat recriminat telefònicament per sa mare, a hores d'ara hi ha centenars de dits imaginaris acusadors que m'apunten com a responsable, confundisc rialles que escolte pel centre en crits ofegats de l'alumne, escolte sirenes per fora i crec què ell d'alguna manera o altra estarà involucrat ... Puta misèria, quanta escola em fa falta!!

Em sent beat

Gràcies al monstre Kerouac i al seu testament vital 'En el camí' huí m'agafe el món i el pose a ballar al compàs que marque damunt del meu dit:

" ... Llavors ballaven pels carrers com trompes embogides, i jo em movia vacil·lant darrere seu com he estat fent durant tota la meua vida mentre perseguisc a la gent què realment m'interessa, perquè la única gent que m'interessa és aquella què esta tocada de l'ala, tocada de l'ala per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs coneguts per tothom sinó que bull, crema dintre de fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes en meitat de les estreles i llavors es veu com explota una llum blava i tothom exclama 'Ah!!!!!'..."

Trencant fronteres en el món gatzara

La gatzatua representa en euskera la quallada cuita amb llet de cabra. Quan que m'agrada que les postres entren dins d'aquest reduït univers. Ale xiquets!! A xuplar-se els dits toca fotent-se gatzatues. Què vaja de gust!!

Diga'm pare nostre.

Any 2050, el món és una orgia que no cesa, els humans constituteixen una barreja amorfa de cossos, òrgans sexuals desafiants i suors plenes de lascívia i desig... ja no existeixen classes ni dogmes, les mitres es barregen amb els profilàctics d'igual manera que els escapularis amb la vaselina, l'espècie humana ha embogit i degenera cap a un pou que sembla no tenir mai fi ...però espera ... no, hi ha un xicotet reducte què encara resisteix a la luxúria de la carn. Reclosos en el centre de Madrid han aconseguit sobreviure a la davallada als inferns de la resta de gent, mantenen l'essència dogmàtica que arranca de l'Edat Mitjana i han aconseguit establir una comuna regida baix els principis de la castedat i del correcte ús de la capacitat reproductora de les dones. No importa que una dona d'entre ells es guanye un sobresou amenitzant la monótona relació de parella de quatre matrimonis fracassats o faça d'instructora als joves adolescents que volen saber per a què serveix allò que els penja entre cames, tampoc importa què un pobre xic genèticament ja desviat cerque la possibilitat d'apaivagar els seus instints fregant-se contra tot allò que puga encabir dintre seu (és l'únic al que es pot resignar) o tampoc és relevant què de tant en tant algun èsser dominador faça ostantació del seu poder sobre els dominats. Concloent, són xicotetes anècdotes que no enterboleixen la rígida moral d'escrupulós acompliment. Un detall fonamental que els caracteritza és que fan una interpretació depurada de l'etimologia del llenguatge de tal manera què rebutgen el cautxú perquè eviten tot allò que faça referència a la 'goma'. Pel que fa a la dieta, s'abstenen de cuinar els ous batuts amb oli o preparar croissants o ensaimades. Al mateix temps, cuinen amb mantega per evitar entrar en contacte amb el poder lubrificador de l'oli. S'amaguen quan l'arc de Sant Martí ix després d'haver plogut i moltes altres limitacions que els imposen les masses embogides que els assetgen. Dissabte a la vesprada es reuniran per commemorar el primer encontre que feren allà pel 2005 i jo com a cristià, resaré per ells per a què abans que es fossilitzen, puguen adonar-se de què la llibertat i la igualtat de condicions de l'individu està per damunt de qualsevol creença.Diga'm pare nostre ...

L'agitació del món acadèmic

Xiquets, que el món acadèmic és una bassa d'oli o què per moure un dit et paguen el sou és una fal·làcia. O bé, soc tan curtet què els minuts que la resta de mestres suposadament empren per preparar les classes i tota la burocràcia adjunta a mi se'm transformen en hores per art de màgia o realment ací es curra i de veritat. Tinc un projecte final de carrera amb data de finalització indefinida (potser a la propera glaciació ja estiga), tinc unes opos que si tinguera dignitat tractaria d'estudiar depressa i corrents ... però no, quan no són examens de recuperació són les actes de notes o les de tutories o les pràctiques en empresa dels nanos... I aquesta ansietat em fa menjar cada cop més i més... Això m'excusa de que no s'actualitze gatzara convenientment... Per cert, m'ha aplegat per fonts molt properes a la web que hi ha una previsió d'un encontre o convivència de tot el món gatzarí, el lloc i la data del qual estan encara per concretar. Des d'ací done el meu rotund vist-i-plau ... aquesta feina ja és inabastable per a una esquena com la meua ... I les vostres frustacions són les meues... De manera què en l'aplec gatzarí parlarem de com enfocar la temporada de tardor en gatzara.

Salut xiquets!!!

Road Movie per la Cerdanya

Està vist que és el meu destí passar els caps de setmana anant de poble en poble, gaudint dels paratges i de la gastronomia dels llogarets que visite. Aquest cap de setmana havia de ser eminentment fester ja que me n'anava a la Patum de Berga. Però com que soc tan 'sapalastre', la nit anterior es carreguen d'una navallada a un nano uns descervellats i com no podria ser d'altra manera, s'anul·len les festes. S'enterem en Berga mateix de tot allò que havia succeït i bastant deprimits improvisem un pla alternatiu basat en una visita al Pirineu gironí. Per aplegar-hi ens van sangrar 9 € i mig per passar pel tunel del Cadí i poder aplegar a Puigcerdà, capital de la Cerdanya... Ciutat fronterera abocada al turisme d'hivern i de qualitat, esta farcida de tendes amb marques hiper-selectes però el que més destaca és un immens llac a la part alta envoltat per fages i salzes. Entorn brutalment trànquil i on poder gaudir d'un entorn natural privilegiat. Com que estavem al costat de França, vam travessar la frontera per Llívia, península envoltada de territori francés amb una arquitectura rural impressionant i un casc antic que et deixava bocabadat. Passàrem a territori francés i continuant amb la meua dèria escatològica vaig pixar en un bancal francés (no hi ha res millor que deixar anar els líquids a la herba dels camps i en la mà a la cintura com marquen els canons)... Posteriorment, iniciarem la tornada cap a Ripoll per una nacional que travessava immenses extensions d'abets i altres coníferes i que ens feia parar cada pas per poder beure de les fonts que hi havia pertot arreu i per gaudir del paisatge. Cal remarcar, l'extrema sequera que s'intuia en els cops assecats dels arbres i en els embassaments alarmantment buïts que vàrem deixar darrere. Finalment, en Ripoll vàrem recuperar forces per tornar a casa, després de travessar una altra serralada imponent com la del Montseny.

Mi vida sin mi

Que per què aquesta peli: senzill, per Leonor. Que em sembla? no està malament, tracta temes dramàtics sense adoptar tons sensiblers ni molt menys. El pitjor: la cançó de Chop Suey és bastant cagarro. El millor sens dubte les actrius: passant, com no, per un paper bre però concís de Leonor a la protagonista, l'anglesa Sarah Polley, vehicle conductor de la peli i l'encarregada de desdramatitzar la pel·lícula. Si la voleu, jo tinc el DVD.

Un cap de setmana en la motxilla

Si senyors!!! ... vaig pillar el macuto i em vaig tirar a l'asfalt com en una road movie tipus Thelma i Louise o Una història vertadera i cap a Lleida a l'aplec del caragol. Mira que m'agraden les festes què li donen gust a la barreta i al bon menjar. No es que siga forofo dels caragols però em vaig fotre un plat de xones en un tres i no res. I estaven que et cagaves. Allí la tradició és mullar-los amb all-i-oli potent i els meus pets i rots de per la vesprada donen fe de que veritablement la salsa estava ben condimentada. A l'endemà, m'esperava la Cursa del Corte Inglés i els seus 11 kms que em van portar per Plaça Catalunya, Plaça Espanya, Montjuïc i l'estadi Lluís Companys. Creia que m'aniria millor però vaig acabar amb la llengua fora. I es que en els últims dos quilòmetres em semblava més amb un caragol que em vaig empassar el dissabte que no a un atleta que vol acabar la cursa.

Més que mai, You'll never walk alone

D'ací a nou dies s'enfrontaran dos estils de clubs europeus a la final de la Lliga de Campions en Estambul: per una banda estarà el Milan que és l'abanderat a hores d'ara d'aquells clubs què són emprats per grans multimilionaris (en la seua majoria, bastant mafiosos) per obtindre ressó universal. Per una altra banada estarà un club que des del seu origen, basa la seua fortalesa en la capacitat d'aglutinar a una gran massa social i en el respecte a la herència i els valors transmitits al llarg de la seua història. El cínic pragmatisme dels diners enfront d'un idealisme utòpic. Com no podia ser menys, la gran família del Liverpool trobarà el meu suport incondicional des del cor de l'Anoia.

Aroma fastigós a gasoil

Sobre el sense sentit d'estar mitja vida al volant:

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.(...)
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Del poema Ideario, dins de l'obra "Cuenta Atrás" de Jose M. Ortega Palomares

Ací teniu un enllaç

El prego de Sabina en les festes de Sant Isidre

Madrileños, madrileñas,
señoras y caballeros,
gigantes y cabezudos,
Isidros y forasteros,
ciudadanas, ciudadanos,
gatas, gatos corraleros,
mantoncitos de manila,
chulapos, organilleros,
maripepas, hilariones,
merengues y colchoneros,
(sin olvidar al Getafe
ni al Rayo que va subiendo):
escuchad lo que un farsante,
andaluz y madrileño,
viene a deciros con aire
de cuplé más que de verso.
Hoy pregono en esta villa
que fue corte y sigue siendo
a pesar de los pesares
cuna de un rubio heredero.
Aquí nacieron mis hijas,
aquí en mitad de un concierto,
comprendí que no era un bulo
aquel «de Madrid al cielo».

Podeu trobar-lo complet ací

Compra-venda celestial

Des de que la laïcitat dels Estats va fent-se camí enfront una tradició que mantenia els cultes religiosos sense estalviar en despeses, les diferents esglèsses s'han vist abocades a fer ús de l'enginy i de les matemàtiques financeres per mantenir el seu status. Això ha originat que en els nostres dies, l'Esglèsia siga un agent més dintre de l'especulació que ho envolta tot. Sense anar més lluny, l'escandol de la diocesi de Valladolid amb GesCartera o l'últim èxit de la casa de subastes on-line Ebay ha sigut multiplicar per deu el preu de venda inicial d'un Golf que va pertànyer al nou papa Ratzinger

Antiblavers.info

Excel·lent web per descobrir qui és qui en el món del secessionisme lingüístic, polític i inclús econòmic... Lingüistes a la seua manera com Adlert, Casp o Lanuza, mecenes com els germans Lladró que ara se les veuen i se les desitgen per mantenir el seu empori, ultrafatxes com el Sentandreu, cabdills com el difunt Lizondo etc. En resum, una web molt acertada

L'arrsicada mentida d'Enric Marco

Em sent dessolat veient un llibertari descobert i contra les cordes, tractant de justificar que ha falsejat la seua pròpia realitat per defensar més aferrissadament si cap, les conviccions que han guiat tota sa vida. El president fins fa poc de l'amical de Mauthausen, associació que agermana a supervivents i familiars dels deportats al camp de concentració austríac, ha desvel·lat que mai va estar dintre del mateix, tan sols va ser jutjat mentre treballava a l'Alemanya nazi. Ha explicat que els continus sabotatges a que sotmetia tots els aparells que passaven per les seues mans va originar que l'acusaren de conspirador i comuniste. Des d'aleshores la seua lluita va ser la d'explicar com era la barbàrie feixista i prevenir a les generacions futures de les seues conseqüències. Però, dissortadament, ell mai tindria els pes específic dels vertaders reclusos del camp. Per això, va voler emfatitzar la seua veu embolcallant-la amb una farsa què sense voler, a hores d'ara se li ha girat en contra, quedant en entredit la tasca de recuperació de memòria realitzada per l'amical. No obstant això, la franquesa de les seues paraules demanant perdó, l'abatut apenediment que ha mostrat, el fet de que no sembla que haja emprat el càrrec que ostentava per a profit personal i el treball ininterromput durant més de trenta anys són raons per al meu suport per a un ésser humà, traït per la feblesa innata del reconeiximent dels altres però què al remat, és un combatent sense descans en defensa de la llibertat i de la justícia social.

Si hi ha un paradís, s'ha d'assemblar molt al Razzmatazz

Malgrat els dotze euros de l'entrada, cal dir que la sala s'ho val, tant pel seu valor material com per l'immaterial... El Razzmatazz és una immensa fàbrica abandonada i reconvertida en sala multifuncions bé per a discoteca bé per a sala de concerts. Cal assenyalar que la quantitat de seguretat és extrema i bastant dura perquè al meu darrere va caure un paio desplomat i se'l van endur com un xiquet de bolquers... I pel que fa a la música, una distinció veritable d'estils: pop, rock, techno i trance per als més pillats ... barrejant Interpol amb Beck, Prodigy, Placebo, White Stripes o Planetas. En resum, que ja conte els dies què m falten per tornar a anar. Contents?

Jo vull ser paraca

Jo vull ser paraca
anar tots els dies per l'aire penjat
saber caure bé
només per servir a l'Estat

fer-ho tot bé,
mai ser escollit, mai ser votat
sempre trobar
l'avioneta amb el botó engegat.

Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.

Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.

Viatjar molt
ja siga oficial o per plaer
que ja se sap
que a les altures es viu molt bé

Tan avorrit d’estar envoltat
per una colla de legionaris
suant infal.libilitat
com un sergent o un Losantos.

Si és cert que tots queiem sempre plantats
per què collons jo mai podré ser paraca.

Adpatació de la cançó Jo vull ser rei dels Pets

Nit de caniques

Aquesta nit he tingut un somni inquietant, millor dit el que ha estat ha sigut un malson. El meu equilibri depenia dels moviments nerviosos i espasmòdics que a dures penes conseguia fer al damunt d'un mantell de caniques de tots els colors: de metàliques, de xineses, de normals etc. i tot açò ve per a plantejar-se on han quedat les caniques que teniem de menuts?. Jo recorde guardar-les dintre d'un moblet de la meua antiga habitació ... però i ara.... on estaran?... Potser en un futur li les donarà a la meua nebodeta. Ara què, potser ella no les usaria per a jugar amb les seues futures amigues, ves tu a saber... Hi ha que veure com me les estimava i ara Déu sap on pararan.

Homenatge als Tigres

Des de que els vegerem en el Fòrum, hi ha gent com jo què ja som incondicionals dels narcocorridos dels Tigres del Norte. Hi aquesta notícia fa referència al disc d'homenatge que realizen altres bandes mexicanes com Café Tacuba o la cantant Julieta Venegas. Així que ja tenim una altra excusa per gaudir una vegada més de les històries d'amor i de tràfic de droga a Ciudad Juarez i els seus voltants. Sabeu alguna cosa de la llegenda urbana de què els propis narcos pagaven als Tigres per a què composaren cançons inspirades en la seua vida? Jo no m'ho acabe de creure.

20 d'abril dels Celtas

He crescut amb el seu 20 d'abril per bandera i comence a posar-me melancòlic (l'edat no perdona) cada vegada que la torne a escoltar. Supose què el tio de la cançó continuarà fent esforços per no oblidar-la ni perdre els vincles per minúsculs que siguen. Una adapatació de la lletra quinze anys després podria ser així:

20 de abril del 2005.
Hola chata, ¿cómo estás?
¿no creo que te sorprende que te escriba?
Llevo años intentando que escribirte sea algo normal
Pues es que sigo estando aquí solo,
me he puesto a recordar,
me está entrando melancolía
y necesito hablarte una vez más.

¿Recuerdas aquella noche en la cabaña de Turmo?
Las risas que nos hacíamos antes todos juntos...
Hoy no queda ya nadie de los de antes,
ahora todos se han anulado, se han anulado... síii!

Pero bueno ¿tú qué tal? ...di.
Lo mismo ya los críos se han ido de casa.
¿qué tal te va con tu marido?
Espero que siga siendo divertido.
Yo, la verdad, como siempre.
Sigo currando en lo mismo.
La música empieza a cansarme
y ya me encuentro muy vacío.

Bueno, pues ya me despido.
Si te mola me contestas.
Espero que mis palabras
desordenen tu inquebrantable conciencia.
Pues nada chica, lo dicho,
hasta pronto si nos vemos.
Yo sigo con mis canciones
esperando hacerme un hueco dentro de tus sueños.

Osti!! M'ha eixit molt depre l'adaptació.... vaig a fotre'm xocolate que tot ho cura

A dos dies de l'auditoria

Després d'un atzarós i intens cap de setmana, els nervis afloren al veure el 20 d'abril tan prop. Aquest dia, m'avaluaran com faig de mestre i ja tinc assumit que em trobaran defectes. Demà pegarem l'espenta final i de segur, què el dimecres tot seran nervis i stress. De manera què vaig a estar de retir espiritual, també anomenat conclau. L'aura espiritual adequada em va aplegar dissabte nit i encara no m'ha abandonat. Dimecres ja sabré si 'Habemus qualitas' o 'habemus porqueritas'.

Huí fa setanta-quatre anys ...

... un referéndum guanyat per la majoria progressista burgesa destrona al sistema monàrquic i instaura la Segona República, la del sufragi universal, la de l'educació lliure i gratuïta, la de la laïcitat... Segons Clara-Simó els republicans són revolucionaris i antieclessiàstics i especialment implicats en les zones riberenques al Mediterrani. A més afegeix, que la majoria de les idees progressistes han sorgit d'aquestos entussiàstics activistes i que el mèrit sempre se l'han apuntat aquells reaccionaris que tenen al lliberalisme com la solució de tots els problemes... Tres quarts de segle després, encara es posen en entredit els principis que motivaren aquell esclat d'il·lusió massiu i la lluita d'aquells és encara la lluita nostra. A un pas de puça cap endavant solen vindre reculades de cangur. Us recomane que accediu a una web realitzada per la Universitat de València sobre la València que constituí la capital de l'Estat durant la Guerra Civil (interessantíssima)... I per a aquells que considereu que la Copa Davis d'Australia fou el principi de la III República, seguidament us adjunte les lletres més irreverents associades al Himne de Riego:

Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"


Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"

Canonització ja



Com deia la ja veterana Alaska "... quiero ser santa, quiero ser beata..."... Jo lo de sant ja fa vint-i-tants anys que ho tinc i ja m'assumisc com a tal però ... ai beato!! això sí que em falta en el currículum!!! Per això, no estaria mal què, modestament, em consideràreu ja com un bellíssima persona en vida ... de miracles ja n'he fet bastants ... he congregat multituds, he caminat de Serrans a Tarongers sense aturar ni dubtar mai el pas, correc els 10 kms en menys de 50 mins, he evaquat en la revetla de Na Jordana sense despentinar-me. Que més voleu?? Nousseb, el tutú a lo Billy Elliot és tot un encert. El dia que em faça beato, el primer miracle que faré serà atorgar-te el premi Pulitzer a la millor fotografia.

Tractant de rescatar el blog

Que sí, que teniu raó!! Que tinc la web deixada de la mà de Déu!! Que sempre trobe millors coses que fer que no actualitzar la web!! Però tot té una relació causa-efecte, no? (em sembla que era Hume qui deia això)... Motius de l'aletargament de notícies: a) primer i principal, el 20 d'abril (a l'igual que la cançó del mítics Celtas Cortos) he de rendir comptes a l'auditoria interna que es realitzarà a l'institut... i se què no me la puc pelar de cap manera, b) tracte de llegir més i deixar-me de consumir reality's de forma compulsiva (voleu que us done la meua opinió sobre la autobiografia de Bob Dylan??)... segur què em dieu que soc un carrossa... podria afegir una crítica sobre la peli del Hundimiento (ací gatzarin podria dir la seua) o de Diarios de una motocicleta on Sentum segur que em diria que se'm nota que em corre la sang roja... Bo, xape el post que ja tinc els alumnes ací

Altra vegada el primer del poble

El proper diumenge de nou el primer del poble en els 10 km d'Igualada. Estic ja cansat de ser invencible. Ja us contaré que tal va. Ahh!! I regalen xandall i tot!! Xe!! que barbaritat!! Definitivament l'atletisme és el esport més barat de tots: pel simple fet de fer de Forrest Gump van donant-te de tot.

El primer del poble

A falta de saber si guindilla o algú més van ser tan frikis de pujar a Barcelona a participar en una cursa de 10 km, puc dir, sense faltar a la modestia que vaig ser el primer del poble, què ja és molt. I per a que done fe, de 7500 que van aplegar jo vaig ser el 4602:

Diverses divergències

Hi ha dies en què et trobes a alguna persona que et recorda que hauries d'haver exigit als teus educadors que t'aïllaren de l'assignatura de religió. També hauries d'agrair a tot aquell què t'aconsellara no matricular-te ni en dret ni en ADE o empresarials. Perquè sempre has tingut alergia a corvates i mocassins (tot i necessitar-los per a guanyar quatre perres en Madrid), o a hipoteques que et puguen comdemnar en els propers quaranta anys al depriment objectiu d'aplegar a final de mes.Hi ha dies en què et trobes a llops què es mengen el món a dentellades, i ells et recorden què has destriat ésser un corderet que vol viure la vida al seu aire. Aquestos instants són tranquilitzadors ja què confirmen que siga quin siga el port on aplegues, serà el port que tu hages destriat i no el d'altres. Tanmateix, més valdria no trobar aquest tipus de persones ja que el dubte i la incertesa del demà duren més que no pas,l'autocomplaença del camí triat.

Ralenti vacacional

Cada vegada me'n vaig al llit amb més projectes per fer i amb més són acumulada. El pitjor de tot es què cada dia m'alce més tard i amb menys ganes de fer res.

Èpics inicis de vacances

Mai una Nit del Foc havia donat tant de si. Semblava què totes les circumstàncies s'aplegaren a fer d'aquella nit, unes hores irrepetibles dintre la nostra biografia. Arribada apressurada, sopar estressat intencionadament, divergències sobre el lloc on aterrar (era inevitable i un deute moral aplegar-se al Carme, centre neuràlgic de la festa del cap-i casal), vam saber aplicar justícia allà on la injustícia del tot val s'estenia pertot arreu, vaig afiançar la meua elecció de què la Primitiva és la millor banda de Llíria, vàrem viatjar dintre del nostre imaginari a Altea, a Alacant, a la pròpia Llíria ... tot deixant-se seduir per cants de sirena què tot heroi ha d'afrontar. Tot no va ser de color de rosa, les flaqueses fisiològiques humanes varen ocasionar certes distorsions dintre del grup, les quals, ràpidament es diluïren perquè tothom érem conscients de la transcendència d'aquella nit. I com predestinats ens disposarem als nostres xicotets actes per contribuir a fer d'aquest món, un entorn més habitable. Mentre jo mateix ajudava a solucionar els problemes existèncials (els quès que tothom es preguntem cada dia) què s'estenien des dels Serrans fins al Serpis, els meus escuders prenien consciència del pillatge i la delinqüència que va indisolublement associada a una nit com aquella de Falles. El merescut repós del guerrer després de tan gran trascendència no va ser tal, i és què si una característica defineix a aquestes gestes èpiques és el seu il·limitat esperit de sacrifici. L'heroi va haver de suportar des del més gèlid aire del matí fins l'abrumador resol del migdia. No obstant això, va aprofitar aquesta avinentesa per endinsar-se dintre del seu passat, dels fallers in situ i d'un bon xocolate amb xurros. Aplega el moment què els escuders complementen amb la seua visió no menys èpica els succesos de divendres.

Més encontres en la tercera fase



M'imagine a aquestos dos exemplars com a capos de respectives màfies què estan parlant distesament de les seues malifetes sense cap pudor. Ara que les estafes multimilionàries estan a l'ordre del dia me'ls veig gaudint del bon oratge de Marbella, amb un parell de rons de set o deu anys i vicis diversos. No us pareix?

Deu anys sense Ovidi Montllor

Que ací en Catalunya es facen pertot arreu homenatges i es reconega públicament que se'l va ignorar davant la seua llarga malaltia, em fa pensar que allà al seu poble, únicament se n'hauran recordat la gent del Casal que porta el seu nom i pocs més. Per descomptat, la resta de gent estarà més pendent de que no els tallen la llum als nanos en els instituts o de les trifulques pepistes. De tota manera, ahí va l'homenatge a Ovidi Montllor:

Perquè vull.

Plovia, aquell dia, Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
Vam veure que és millor. Perquè vull! Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabe la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix.

Més fals que Judes

Cap sorpresa que el cap de l'Ajuntament haja trasmutat la seua florida i barroca glossa castellana en un no res. I no hi ha millor cosa què rebre la vara de l'alcaldia com per oblidar-se de tot, tant de depurar responsabilitats al ex-batle com per tindre actualment un ajuntament indigne del poble.I tornem a començar, tot esperant què ho facen encara pitjor que els altres. Terrosos no els falten com ben demostrat ha quedat les dues legislatures anteriors. Vosaltres mateix.

Atenssion, que tengo una revelassion!!!



Des de Santa Teresa o San Joan de la Creu no s'havia vist res igual, quina entrada en trance més espectacular amb Karlenko Shhhhowww!!! Rosi, anda!!, ponme unas papitas que está va para Pepe!!!.

Gràcies Nousseb!!

Rouco, a la puta calle



Potser ara reprenga la seua vocació de porno star amb la seua vara de comandament incontestable

Encontres en la tercera fase

Donada la raresa de la situació que em va succeir quan vaig començar el curset de xirimita, m'he animat a comentar-vos-ho. Com bé sabreu la majoria de vosaltres, m'uneix una relació molt especial als guales des dels temps heroïcs d'Abisinia. Doncs bé, la situació havia anat degenerant fins el punt de trobar-los uns personatges poc recomanables de tractar veient les seues actuacions bastant heterodoxes en els Suavos etc. Però de sobte, allò es va trasbalsar. Un dinar forçat i el ser jo molt despistat van tindre la culpa. Ells s'acoplaren amb nosaltres a dinar el dia del Santo Cristo i em deixaren una boina seua, ja què me l'havia deixat oblidada a casa. Aquells interessos creuats van originar què començarem a parlar i acabarem rient-se les gràcies els uns als altres. Un cop passades les festes, imagineu com de gran va ser la sorpresa quan vaig acudir a la Casa de València a encetar un curset per a tocar la ja oblidada dolçaina i em vaig trobar de mestre al company de fatigues del dia del Sant Crist. D'això se'n diu estar predestinats i la resta són tonteries. No cal comentar què ara ja som carn i ungla. Ja escriure una altra notícia on us explicaré el barroquisme rococó de la Casa de València amb la seua capelleta que ajunta a la Mare de Déu dels Desamparats, a la Mare de Déu del Lledó i a la Santa Faç. Ja hi ha una moció per a incloure a Sant Blai en tan reduït recinte. Resumint, que el món és un mocador i part d'ell ja està usat, de manera què, no ensopeguem més de miracle.

Defenestrat i idolatrat a parts iguals



No se a vosaltres, però a mi, com a Calamaro, em sembla tot un crack.

...
tiéne el don celestial
de tratar muy bién al balón
es un guerrero
es un ángel y se le ven las alas herídas
es la biblia junto al calefón
tiene un guante blanco calzado en el pié
del lado del corazón
no me importa en que lío se meta
Maradona es mi amigo
y es una gran persona (el diez)
en el alma guardo la camiseta de boca
que me regaló alguna vez
.. (Maradona. Andres Calamaro)

Més arguments per a la reinvidicació

Mentre estic vigilant l'últim examen d'aquesta setmana molt estressant i fatídica per mi, estic surfejant pels cercadors i intente trobar referències de Bocairent al Google. Us passe la referència següent. Semblen ser unes estudiants d'Erasmus o alguna cosa semblant que s'acostaren al poble enguany a veure les festes, les quals segons elles, són famoses pertot arreu de València. És diverit veure com tergiversen noms i conceptes, a la plaça de l'Ajuntament l'anomenen Plaza de Fuegos (les confundirien els rètols de la Cordà), o baix d'uns contrabandistes disparant es pot llegir (Costums tradicionals dels moros).
El que menys m'agrada es veure l'emblemàtic i imprescindible símbol de les nostres festes. Sense aquest fet, la devoció i les festes a Sant Blai no serien les mateixes. Però com que vull que d'altres persones fora de l'òrbita del poble, per tant més objectives, parlen per si mateix ahí va això...

'The Christians then come through on horseback, make a long speech, take over the castle and then blow up the head of the Moorish papier-mache man and throw him off the balcony . . as a man in the crowd told me - this doesn't go over well with the Arabs in the town. '

Els cristians apleguen a cavall a la Plaça i després d'una llarga discusió prenen el castell i volen el cap de la Mahoma tirant-la al terra des de la balconada del castell ... la xica finalment agafa l'argument d'un home que ha està a la plaça (açò no ha de sentar gens bé als àrabs que hi hagen pel poble!!!)... jo afegisc que una gran part dels cristians (si es dignen a ser-ho i defugir de postulats propers a l'Opus o als Legionarios de Cristo) pensa el mateix.

Maltractament d'examens

Ara mateix vaig a entrar a l'aula a començar el primer dels tres examens que tinc per huí. Alguna animeta caritativa s'apiada de mi? S'admeten sms de condol durant tota la vesprada i/o correus als meus comptes de correu. Gràcies avançades.

L'Ham de Foc a Igualada

El dissabte vaig acudir per primera vegada al Teatre Ateneu d'Igualada a veure el concert de l'Ham de Foc. Cal remarcar l'èxit en conjunt que aconseguiren. Tot i haver mitja entrada i un ambient un poc fred a l'hora de començar, el grup va conseguir escalfar el teatre amb els seus ritmes i ambientacions que omplien de mediterranietat el recinte. Empraven desenes d'instruments portats desde Tunisia, Iugoslavia, Grècia o França sense oblidar el nostre instrument més conegut: la dolçaina que ells anomenen xirimia. De virtuós podríem considerar l'actuació del xirimiter Eduard Navarro que feia vertaderes 'birgueries' amb l'instrument. El punt negatiu podríem trobar-lo en els comentaris surrealistes de la cantant Mara Aranda què quan explicava les coses, no ho feia de manera sensata i coherent i aconseguia despistar al públic en com havia d'enfocar les cançons. No obstant això, aquest aspecte no lleva que torne a tindre ganes de veure a l'Ham de Foc presentant el seu nou disc 'Cor de Porc'

Fiestas internacionales

Las pasadas fiestas estuvieron en Bocairent un grupo de personas de Maratea (Italia) que al igual que Bocairent tienen como patrón a San Blas (San Biaggio para ellos).

El caso es que se ve que les gustó la fiesta bastante, porque se liaron a hacer fotos
y han publicado un amplio reportaje fotográfico de las pasadas fiestas en internet en la dirección cuyo enlace os dejo más abajo.

A disfrutarlas que salimos practicamente todos.

Fotos de Fiestas

Qui no apren Linux és perquè no vol

Jo he tingut que posar-me les piles perquè guanyar-me el sou em passava per donar classe d'administració de sistemes Linux. Ara, per a tots aquells, que senten una atracció cap al sexe femení i a més disposen d'una ment oberta i progressista respecte a les possibilitats i el desenvolupament del software lliure, aquesta és la vostra pàgina: linux 1.1-1.5. Els desenvolupadors de la ferramenta estan ahores d'ara dissenyant una aplicació apta perquè les dones tinguen el mateix alicient.

Premios fiestas 2005

A propósito de cosas negativas y positivas procedamos a dar los premios a los personajes más destacados durante estas pasadas fiestas.

Premio "Antes muerta que sencilla":
Al pajaro de villena que nos dejó sin botas a 5 minutos de comenzar la entrada.

Premio "Calzar al descalzo":
Oscar,Camarasa y Alegre por dejarnos las botas aun a costa de salir descalzos y a Carlos por dejarle una boina a Gatzara en un momento de apuro.

Premio "Más cojones que el caballo del Espartero"
Al tio Txem que aguantó las increpaciones de todo el bloque de Zuavos que le increpabamos para que se pusiese la manta bien en la diana.

Premio "Más paciencia que el santo JOB"
A nuestro amigo Jorge que pasó las largas noches de fiesta ejerciendo de psicoanalista por amor al arte de toda fémina que lo requiriese.

Premio "Pa habernos matao"
A las sonoras sonadas de mocos de un compañero de Filà que cayo enfermo de gripe no sin antes llevarse por delante a otros tres colegas.¡¡Quien la sigue la consigue!!(poneos buenos pronto...)

Premio "Miss Fotogenia"
A Toni C, Luis F y un servidor que salimos tán espantosos en las fotos del dia de
l'Entrà (por culpa del maquillaje) que fuimos víctima de constante cachondeo y exposición pública de tan terroríficas fotografías.(¡Mamá comprala y hazla desaparecer...!)

Premio "..es obsesión"
A Manolo que fiel a sus costumbres sabatinas, se piró a Alcoy al cine el dia del Sto cristo,¡Ni festes ni res!!, el sabado cena y cine.

Premio "Con hernia y a lo loco"
A nuestro amigo Nando que pese al agravamiento de su dolencia no se perdió casi ningún acto y nos hizo de cabo con el ímpetu que le caracteriza.

y para terminar

Premio "Más veloz que un rayo" y accesit "El pupas"
A GATZARA ya que en 24 horas de fiesta que disfrutó le dio tiempo a cargarse las gafas, perder el chaleco de Zuavo, pedir prestados dos chalecos más y una boina ,hacer nuevos y magníficos amigos y estar a punto de quemarse en la cordà a pesar de los avisos de su madre...¡¡BIEN por tí campeón!!

Si alguno tiene más premios que lo diga...

No hi ha quasi òptiques a Igualada

A les dotze del migdia i després de quasi una hora de pegar bacs he trobat una òptica arraconada en un carreró. Fins aleshores he anat amb les ulleres completament tortes i la reacció de la dependenta quan ha vist com de fotudes estaven ha sigut de completa sorpresa: Sí que ha sigut fort el colp que t'has donat !!! (Belda, et vull!!)... A banda d'això cal dir que ma mare esta setmana mourà els fils necessaris per a disposar l'any que ve d'un nou jupetí ('xaleco') de suavo. Al remat, va ser més facil del que em pensava dir-li la veritat. Tants anys de subtils mentides fan que em siga tremendament difícil contar la veritat a ella i a tothom. I finalment, són les cinc de la vesprada i estic baldat ... tinc una gossera brutal i em principi m'he de quedar tres hores més per l'institut. Vaig a inventar-me un maldecap i me n'aniré a casa a veure un poc la tele o directament al llit. Demà serà un altre dia. Resumir les meues mini-festes consistiria en què mai en tan poc de temps m'havien passat tantes coses 'negatives'... No obstant això, ja espere les de l'any que ve!!!

Vitol al patró Sant Blai!!

Apariciones

Dia 4 de Febrero ,01:35 am ,maset del Tercio de Zuavos....Un grupo de amigos se divierte en plenas fiestas de moros y cristianos tras una concurrida cena.
El ambiente es inmejorable, estamos en fiestas, estamos contentos,estamos todos....

¿todos?, no todos no, falta Gatzara...pobrecito alli en Igualada, hemos pasado las fiestas llamando a su movil...

-¡Ehhh tioo!, ¡como estas!, ¡ahora vamos a salir a desfilar!, ¡ahora vamos al piquete!.

Gatzara nos escucha resignado a estar lejos mientras observa por la web cam.

-¡¡Vamos a ponernos en la fuente de la plaza que nos vea Gatzara!!.

La fiesta continua y el estado etílico-festivo del personal crece por momentos...

Súbitamente la puerta del salón cruje y se abre...

Como surgido de un anuncio de turrones el almendro aparece la figura de nuestro amigo Gatzara en la puerta luciendo su traje de Zuavo (se le ha olvidado la boina por supuesto...) con sonrisa de oreja a oreja.

Aclamacion general, impetuosa subida a hombros (a Gatzara casi lo empotran contra la lámpara de forja del salón), paseillo y primer cubata festero para el tio gatzara.

Ahora si estamos todos, Gatzara sale a recuperar el tiempo perdido, pero eso es otra historia y tendrá que ser contada en otra ocasión (Gatzara esperamos tu crónica de fiestas)...

Vitol al patró Sant Blai!!

Les festes per la webcam

La veritat és que si volia unes festes originals i alternatives, les estic tenint i de bon tros. A través de la webcam pareïsc James Stewart a la pel·lícula 'La finestra indiscreta', encara què aquesta no és del tot física sinó virtual. L'Àngelus de les Caixes, l'eixida de bandes el dia de L'Entrà, la Diana i ara mateix la processó que està esperant a que entre la Reliqua a la plaça. És una sensació que em desconcerta però almenys em permet matar el cuc. I encara que semble difícil, supleix ben bé l'absència forçada del poble.Acaba d'entrar la Reliquia, vaig a tocar a ma mare per a cridar junts:

VITOL AL PATRÓ SANT BLAI!!!

Lluny de casa per festes

Aquesta va a ser la única concessió a l'enyorança que faré del què aquesta vesprada començarà i d'allò que no podré gaudir. M'he agenciat de suficient feina com per estar atabalat tota la setmana i deixar de banda la 'morrinya' festera. No obstant això, açò no serà un cami de roses ni molt menys. Els moments de solitud quan te'n vages a dormir o quan et despertes van a ser un tràngol dificil de digerir. No és que el meu sentiment religios es transmute durant aquestes dates sinó el que passa és, que les festes de Moros i Cristians són uns dies que agermanen al poble i en les quals tothom ha d'estar implicat. Sense més, desitge que em vinga prompte el divendres

Vitol al Patró Sant Blai!!

Ai que xiqueta, mare!!!!



De qui és aquesta nebodeta tan boniqueta??

Salutació als alumnes

Una salutació als alumnes que a través dels cercadors van trobant per ahí imatges meues amb intoxicacions greus etilítiques o simplement amb el cap partit amb una destral. S'ho curreu de veritat, comdemnats!!!

gatzara de dol

A un fidel seguidor d'aquesta web com és el nostre amic cantonades, li donem el més sentit dels condols. Desitgem que la difícil situació per la què està passant li servisca en positiu per a gaudir de cadascun dels dies que visca ara endavant, gràcies al record i a la vitalitat que ens han oferit els absents.

Va per tu!

Despedida Oficial al Alfa





El pasado domingo "Dia de la Publicació" y como si un acto más de Fiesta se tratase, se procedió a la despedida oficial del que durante tantos años fuera el coche del sargento mayor de fiestas e hijos.

Al evento, asistieron un nutrido grupo de amigos del homenajeado automovil, la mayoría componentes del Tercio de Zuavos que quisieron estar presentes en este emotivo momento (incluidos ambos representantes de la filà en el acto de la publicación que aportaron el toque de color a la fiesta).

Un bonito y sentido homenaje en el que se vio la necesidad de que algunos adelgacen porque el techo de nuestro amigo Alfa se vio abollado por la emoción y el exceso de peso de alguno de sus amigos.


Buena suerte al Alfa alla donde esté.

Adaptació del Pau dels Pets

SANS o PUJADA D'ADRENALINA

Sans treballa i estudia,
repassa apunts i llibres
sota el taulell mig d'amagat

d'un petit departament
on es guanya la vida
amb un contracte temporal (en concret d'un any).

Sans comparteix la nevera
amb un company de feina
i un lleidatà que és perico i de la penya

i a l'habitació somia
amb una gironina (caldria especificar ciutadana del món)
que viu a dintre de la seua ment.

Sans és com la resta,
quan beu molt molesta
les cambreres dels locals.

Però al mateix temps es mou,
vol canviar el mon.

Sans no espera des de la trinxera
Sans té clar que no vol renunciar.
Sans no es queda resignat al terra
Sans demà tornarà a començar.

Sans té proves cada dia
de la pornografia que escampa
el món neoliberal.

Sans hi ha cops que desespera
però sap que no hi ha treva
en un combat tan desigual.

Sans no és cap heroi,
no te vocació
de ser carn de santoral. (tot i tindre un cognom propici)

Però per dormir tranquil
ha de seguir.

Sans no espera des de la trinxera,
Sans té clar que no vol renunciar.
Sans no es queda resignat al terra,
Sans demà tornarà a començar.

Alfa i Omega

Encara que semble mentida, en aquesta pàgina va a sorgir una notícia relacionada amb el món del motor. I dic que sembla rar, perquè cada cop més, s'empra aquest mitjà de transport per fer absurdes competències sobre potències, velocitats, etc... Però, resulta què, de vegades, hi ha vehicles que traspassen aquesta frontera i esdevenen en símbols per ells mateix. El 'Alfa' és un clar cas de mite de les quatre rodes, a l'altura del popular 'Herbie' de les pel·lícules angleses dels 60 o del Kitt de Michael Knight. Al damunt seu han passat les peripècies de Mark Knopffler i colegues tan il·lustres com hagen pogut ser el 'Grajo' o 'Capellà'; ha hagut de disputar la seua hegemonia amb l'altre Alfa del Moi i ja a última hora ha allotjat uns quants flies darrere de Todo Print.Per tot això, que vaja bé, vell amic!!

Ràpsodes
... Costa trobar bons rapsodes. Persones que siguin capaces de llegir els versos d'un poeta amb la veu clara, amb la cadència justa, amb l'entonació precisa. No és senzill aconseguir el to just per a les paraules belles que un altre va escriure. Sovint no és fàcil ni tan sols aconseguir que un mateix poeta llegeixi bé els propis versos. Una cosa és escriure'ls; una altra ben distinta és recitar-los... (M. de la Pau Janer. Diari Avui 12/5/2005). Evalueu ací si Leonor és bona ràpsoda o no. Per a mi és excelent la interpretació del poema XIII de "20 poemas de amor y una canción desesperada" de Pablo Neruda. Ara, la meua imparcialitat va per terra.

Bill Gates: “Els partidaris del Codi Obert son els comunistes moderns”

Gates va emprar aquests termes durs i absurds per atacar a la comunitat linux internacional. Segons Gates, no hi ha necessitat alguna d'instaurar nous models de licències de software, como per exemple Creative Commons, que intenta dur el codi obert al cine, música i altres mitjans. Que el pixorro aquest diga les coses que diu, jo m'apunte al carro dels marxistes-leninistes.He dit

Adeu Nadal, Bon Dia Festes

Va de bo. El passat diumenge dos de gener es va donar l'eixida als actes que ens portaran un any més a l'event més important que ocorre a l'any en el poble. Una presentació multimèdia sobre la festa als anys 60 i un mà a mà dels dos cosinets eusebiets (els quals es varen permetre luxes com improvisacions pactades a meitat de les escenes que varen fer les delícies dels assistents i en especial de les ties maries que es trobaven al recinte). I tot això ben decorat per les suspicàcies i la rumorologia originada per la tensa situació del nostre Ajuntament (es va beure la comitiva local tota l'aigua del Carme que hi havia al local?)